Tornem a començar

I és que l'escola de camins,canals i ports ha decidit que aquest any el curs escolar ha de començar el 13 de setembre... I això..és demà!

M'agafa una mica de sobte això perquè he estat gaudint de l'estiu fins els últims moments..coi, ahir estava a la festa major de Sant Feliu! El curs que seguirà a partir de demà no serà gens fàcil, m'ocuparà molt més temps que l'anterior any, aniré més de cul...de totes formes espero que amb calma i tranquilitat pugui anar saltant tots els obstacles.

L'horari d'aquest any és bastant indesitjable, començar el dilluns amb classes de Geologia, Geometria Descriptiva o Materials de construcció no és algo que pugui apassionar...almenys per les referències que en tinc!


En fi, sort a tots els que comencen dilluns com jo! A reventar-ho tot!

L'eix del Lluçanès segueix endavant

Amb l'anunci del passat dimecres, la generalitat fa un pas endavant en les obres que passen pel nostre territori. El DPTOP va licitar les obres de la variant d'Olost, una variant que serà molt important, tant pel mateix poble d'Olost com per la inversió necessària. 12'2 Meur és el que costarà el tram de 2'5 km, preu degut als 3 viaductes que s'han de construir i al desnivell que haurà de superar, així com les interseccions que hi hauràn.

Segons el DOGC les obres s'adjudicaràn el pròxim hivern i començaràn a la primavera amb una durada de 1 any més o menys.

És important veure com es van tirant endavant els últims trams de la carretera, "eix del lluçanès", que ens unirà amb les dues capitals de comarca més properes. Ja que a aquesta variant s'ha de sumar l'estudi que ja es va fer de la variant de Prats de Lluçanès, que pràcticament és de les últimes coses que encara s'han d'acabar de arreglar administrativament.

Aquests dies he aprofitat per anar a donar un vol per les obres que ja hi han en construcció a la sortida de Prats, direcció Gironella, i la veritat és que estàn avançant a molt bon ritme. A més a més la màquinaria és algo que em fascina bastant i veure-la en moviment és curiós.

Vaig tirar unes quantes fotos que deixo per aquí per si algú hi vol fer una ullada. Clicant es fan grans.

El problema energètic

Espanya, i també Catalunya, ha estat des de sempre una terra amb escassa capacitat energètica. La falta de recursos primaris com el cru o el gas natural ens ha portat a ser un territori amb un dèficit energètic important.

La demanda elèctrica ha anat sempre en augment any rere any a una mitjana d'increment del 3'5%, demanda que l'estat és incapaç de suportar amb els recursos que té. Això porta a Espanya ser un país dependent de les exportacions, un exemple: l'any 2008 el país només va ser capaç d'aconseguir auto-generar el 21'6% de l'energia primaria consumida. El 78'4% restant va tenir que ser importat d'altres països en forma de cru i gas natural o en forma d'electricitat. Tot plegat ens provoca un dèficit comercial que portem arrossegant des de fa dècades.

Però anem a observar d'on prové la majoria d'electricitat que creem:

Amb dades del passat any podem observar que la principal font de generació d'energia foren les centrals de cicle combinat amb un 29% del total.
L'energia eòlica aconseguí el 13%, essent el total de les energies renovables un 26% i l'energia nuclear aconseguí una mica menys del 20%.

No ens podem oblidar però, de la gran quantitat d'electricitat que comprem a països fronterers com França...


Tot plegat exposa Espanya a un problema energètic molt greu, que en els temps que corren no ens hauriem de permetre ja que ens toca la butxaca directament. Un cop feta la introducció, per situar-nos en el camp de batalla, passaré a explicar segons el meu parer el problema energètic espanyol. Un problema que abarca també conflictes socials...



La política energètica del nostre país sempre ha estat conflictiva i contraposada a fins partidistes o electorals; això ha provocat que mai s'hagi albirat més enllà de 4-10 anys vista. Però no tot són males polítiques, Espanya ha experimentat un espectacular augment de les energies renovables, especialment la eòlica.
Aquest fet no ens surt gratis; apostar per les energies renovables suposa una millora del medi ambient...si, però també ens infla de forma notable el cost per KW.
I aquí tenim el primer problema energètic:

- Produir electricitat continua sent més barat mitjançant combustibles que invertint en renovables, almenys a curt plaç, desencadenant així unes tarifes que només miren al cel i que pugen dia rere dia o any rere any, com vulgueu.

Com podem evitar aquest cost? Diversificant les nostres fonts energètiques, apostant per altres fonts (no fòssils) que ens permetin estalviar-nos una important suma de diners en importacions de cru i gas natural. Però ben mirat cap a quina font hauriem de mirar? Les centrals de cicle combinat i les tèrmiques contaminen molt (són barates) i en el fons contribueixen en el nostre dèficit (matèries primes usades com a combustible). Per mi la resposta és nuclear, i aquí se'ns presenta un altre dels problemes:

- Les moratories nuclears


L'any 1984 el PSOE encapçalat per Felipe Gonzalez paralitzà el programa nuclear espanyol provocant a més a més pèrdues multimillonàries a les elèctriques al tenir que parar la construcció de 5 plantes nuclears.
[Off topic] Això provocà també que les nostres factures elèctriques fins el 2015 paguin un cànon com a compensació per aquests fets...[/Off topic].
L'actual govern del PSOE segons el seu programa sosté el tancament de les centrals existents al final de la seva vida útil. Cosa que va en contra del que s'està fent per exemple en altres països com Alemanya


Per què crec que s'hauria de reactivar un programa nuclear?

Perquè aviat resoldrem el problema d'un cementiri nuclear, perquè tenen una vida útil relativament llarga i amb la tecnologia actual seria "relativament" amortitzable, i en cas que no ho fos seria una inversió estratègica per no dependre de tercers. Perquè la seguretat ja no és una excusa, actualment són dels llocs més segurs de la terra i més vigilats. Sense anar més lluny...mireu el següent enllaç dels reactors francesos.

Però la raó essencial és trobar un camí que ens proporcioni energia, que és un sector estratègic del qual depèn en gran mesura l'evolució del país.

França poseeix una seixantena de centrals nuclears que li proporcionen més del 70% de l'electricitat que consumeix, és un país amb sobreproducció, no depèn de tercers en temes elèctrics. A més a més pot vendre la seva super-producció..i nosaltres en som compradors. Aconseguint solucionar el nostre problema energètic obtindriem grans beneficis:

- Estar estratègicament coberts

- Pensar seriosament en si el projecte de la MAT és realment necessàri, això si que causa un impacte ambiental seriós sobre el territori...al meu parer més que una central nuclear.

- Abaratir les nostres factures (tot i que no ho veig clar)


Però la raó primera és la estratègica.


I encara m'he deixat un problema en tot això, referent als conflictes socials:

- La radicalitat del sector verd/ecologista, i és que cada cop els hi tinc més animadversió. No estàn a favor de les nuclears per mil raons, però tampoc estàn a favor de les tèrmiques per la seva afectació en el canvi climàtic...però tampoc estàn a favor de les eòliques si això suposa un gran impacte ambiental...el mateix amb les grans estacions de plaques solars... Què hem de fer? tornar a la cova?. Serietat per favor. Jo crec que es pot trobar l'equilibri, tenim prou territori per aconseguir-ho.


Finalment dir que crec que el país està portant una política en matèria d'indústria errònea...i que això ho acabarem pagant tots.



PD: No sabia si ficar "capitol 1" o no...perquè segur que en seguirem parlant d'aquest tema.

A Gentleman...

És important veure que no tots els estils de música són vàlids per mostrar una exquisitesa que tingui un toc sensual i educat. Això ho fa possible un Gentleman dels nostres temps, el canadenc Michael Bublé. Amb una veu melòdica ens transporta a situacions peculiars, amoroses i sobretot formals.

El vaig descobrir fa temps gràcies a una actuació en un programa americà d'aquests que busquen talents, crec que ell actuava com a invitat. Em va captivar, vaig caure als peus d'aquest fenòmen...i penso que tothom qui l'escolta s'acava "Bubleitzant"!

En certs temes em recorda a la "old school" de gent com Frank Sinatra, Marvin Gaye, això si, salvant les distàncies i els temps.

Així us porto unes quantes propostes de l'únic que sap vestir bé i cantar com ningú ^^...

Enjoy it!

Personatges de l'esport: Laurent Fignon

Encetaré, a partir d'avui, una secció que aniré ampliant poc a poc i amb el temps, sobre persones que hagin marcat l'esport d'alguna o altre manera, la titularé "Personatges de l'esport". Començaré, coincidint amb la seva desgraciada mort en el dia d'avui, per Laurent Fignon.



Laurent Fignon va néixer a París un 12 d'agost de 1960, fill d'un treballador de la banca aviat es va sentir atret per la bicicleta. Com a amateur mai va destacar massa però la seva passió per la bicicleta li va encaminar la vida lluny dels estudis comptant però, amb el suport de la seva família. El seu pas d'aficionats a professionals es va deure sobretot a l'observador Cyril Guimard, que alguna cosa va veure en ell que li va cridar l'atenció, fent-lo debutar el 1982 en l'equip Renault. Equip que en aquella època estava capitanejat per un impressionant Bernard Hinault.

L'any següent, el 1983, Hinault no va poder participar en el Tour degut a una lesió al genoll, fet que va permetre a Fignon ser el cap de files de Renault. Inesperadament per a tothom el nano de 22 anys va aconseguir vèncer la gran "boucle", el seu posat desenfadat i les seves característiques ulleres el van portar a ser anomenat "el professor" dins de la serp multicolor.

Malgrat tot, ningú donava un duro per ell, ningú pensava que pogués tornar a guanyar un altre Tour, doncs en el del '83 hi faltava Hinault (el gran kapo), o el mateix Simon Pascal que anant de lider es va trencar la clavícula i va tenir que abandonar.

El 1984 l'equip el va dur com a cap de files al Giro d'Itàlia, quedant en una segona posició final, fet que va començar a despertar admiracions cap a aquest jove, sobretot a França on se'l començava a considerar seriosament com el substitut del mateix Hinault. Tot i faltar-li la força d'aquest últim, la ràbia, la casta i el coratge de Fignon van fer d'ell un aspirant al Tour a tenir en compte.


En el Tour d'aquell any Fignon va aconseguir vèncer a Hinault, dia a dia va anar ficant els peus al podi fins que el va poder acariciar a París des de el lloc més alt. Ja no era un jove desenfadat, ara era el descarat, havia aconseguit 5 etapes.

La sort, va i vé, i en aquest punt li va marxar a Fignon, es va perdre l'edició de 1985 per una lesió de genoll, no va poder acabar les edicions del '86 i '88 i es va tornar en general un corredor polèmic. O l'estimaves o l'odiaves, no hi havia un terme mig.

El 1989 va aconseguir guanyar el Giro d'Itàlia i va acabar segon en el Tour; Tour que va perdre en els mateixos camps elisis de París a mans de l'americà Greg Lemond que li va prendre el maillot jaune per sols 8 segons, la diferència més petita de tota la història. Trist mèrit.

Tot i això el seu palmarés és envejable, guanyador de la Flecha Valona, doble guanyador de la Milan-San Remo, del Critèrium Internacional...


Aquests últims anys Fignon col·laborava amb la televisió francesa en les retransmissions ciclistes, així com participava en la confecció de la mateixa París-Niça. L'any passat va confessar sofrir un càncer de pancrees, que després de 2-3 anys de lluita ha perdut en el dia d'avui. A l'edat de 50 anys ens ha deixat Laurent Fignon, un dels últims ciclistes de raça, de coratge, que causaven afició a aquest meravellós esport.

Descansi en pau, professor.

L'església del mar

L'església del mar, és una novel·la de ficció de caires històrics. M'explicaré: El llibre narra la vida d'Arnau Estanyol, fill d'un serf de la terra que per causes de pes té que fugir de les terres del seu senyor. El pare d'Arnau, Bernat, buscarà la forma de comprar la llibertat per al seu fill a Barcelona.

La novel·la, que segueix la cronologia de les cròniques de Pere III, és un exemple perfecte de com realitzar un llibre amb vessants històriques i a la vegada saber transmetre la passió d'una història.

Història que per cert (no us destrossaré la lectura!) és una gran trama d'enganys, corrupció, traïcions, amor i sobretot superació. Aquest últim és el tret més distintiu d'aquesta narració, Arnau i el seu pare es veuen obligats a viure en la misèria, a patir els atacs dels nobles, a ser humiliats... Tot, però, canviarà!

Un altre tret característic del llibre és que es desenvolupa al voltant de la construcció de l'església de Santa Maria del Mar (d'aquí el títol) on Arnau hi estarà molt relacionat, pràcticament la veurà nèixer i acabar.


Aquesta és doncs, la última lectura que he acabat. He de dir al seu favor que Ildefonso Falcones (autor) ha aconseguit una novel·la que no cansa al lector, que és bastant àgil, i que de tant en tant trobes algun gir curiós o que no et pensaves. També hi han desenllaços que són previsibles, però formen part lògica de tota novel·la. M'ha agradat bastant, he llegit coses bastant pitjors.

Qui vulgui saber més que se la llegeixi, jo no penso destrossar el final ni el nus a ningú!, si voleu algo més aquí us deixo una mica d'informació:

L'església del Mar, Ildefonso Falcones, Debolsillo, edició d'abril de 2008, preu: 12€

El poder

No és una sensació, és una atracció, un estat. No es pot controlar, és un cercle viciós, una ruleta que gira i gira, que s'apodera de tu poc a poc. No podràs evitar entrar-hi, t'agradarà girar, et deixaràs portar... t'utilitzarà fins que no siguis algú.

No respecta res, guanyaràs enemics, recolliràs ires, perdràs amics, seràs esclau del teu afany i de les voluntats dels que t'ordenen. Escalaràs, pujaràs com l'escuma, per després caure com la pluja en el dia de la teva desfeta.

Arribaràs a ser l'amo de molts egos, notaràs el món als teus peus, et creuràs rei de lo terrenal i també de lo celestial.

És un miratge, has de ser fort, no cedeixis, no defalleixis, aguanta, no és religió, és temptació. És tot allò en què no et vols convertir, no ets així, no et mereixes caure. Aguanta, aguanta, aparta't. És una droga, et consumeix, l'esperit, la vida, la mirada. Et corromprà, no tornaràs a ser el mateix, no entris, no traspassis la línia, no hi haurà retorn. Mesura els teus passos, són importants.

No sabràs diferenciar què és el bé, què és el mal, sols distingiràs el color verd de l'ambició i el negre de la ceguera. Saps avançar sol, no necessites a ningú! Tots et pertanyen!...un moment!...plou, ets gris, ets avar, ets allò que no volies ser...