dissabte, 27 de febrer del 2010

Instantànies

Hi han coses que queden marcades en la ment, en el cor. Són moments especials, són moments que passen molts pocs cops a l'any.

Un d'aquests moments és a l'estiu. Per la festa major de Sant Julià de Vilatorta l'ajuntament organitza una sèrie de exhibicions de les activitats que es realitzen al gimnàs del poble. Una d'elles és l'exhibició de taekwondo.

Els que el practiquem quedem, en ple juliol, algunes tardes per ensajar i planejar què podem fer que sembli maco i les nostres capacitats de saltimbanqui arribin a poder-ho complir. Són dies distesos, amb molta alegria i molta tranquilitat ^^. Són dies en els que gaudeixes fent el que t'agrada.
(aquí fent un Tuio yop-Chagui)


Si bé és cert que quan arriba el moment de saltar t'entren una mica els nervis de pensar en "i si fallo?". Però hi han coses que mereixen jugar-te el ridicul!
Quan acabes tens sensacions de com pot haver quedat, de si ha quedat lluït o del contrari ho hem fet de forma patètica. Hi han anys que ens quedem amb el dubte (menys quan fem alguna liada de coordinació jajaja), però aquest any passat va ser diferent ja que vam comptar amb un fotògraf del qual només sap el nom el meu mestre. (Quin fallo)


(fent un doble nopi-chagui)


La veritat és que ja tinc ganes d'arribar al juliol novament per tornar a fer quatre salts d'aquests a un lloc on hi hagi gent. Encara que segurament s'ho agafen molt a caxondeig (nosaltres tambe xd), doncs formem part de la festa poc o molt.
Si bé és cert que aquest any passat vaig marxar amb el peu inflat...això de picar fustes a vegades si no les agafes bé et fas pupa!



(No m'enrecordo de com es diu la veritat, és un bandal chagui però aquí venia correns, i m'enputxava enfilantme al pit del noi que està aguantat pels altres dos i llavors deixava anar el bandal. )

HI HAN CARES...MOLT ENDIMONIADES, EM FAIG POR XD


Des d'aquí donar les gràcies a tots els que fem taekwondo que som els crackissims: Miquel, Victor, Marc, Abel, Isaac, Roger, Pol, i sobretot l'Agustí!

dimecres, 24 de febrer del 2010

Per dignitat, diguem NO

Per dignitat, diguem NO al "decretazo" o "zapatazo" d'allargar l'edat de jubilació als 67 anys. Per moltes raons! Perquè hi han oficis en els quals és físicament impossible aguantar tants anys d'esforç. Perquè la gent també té dret a viure una tercera edat igual de bona que la primera!

I és que el fons de la qüestió és la productivitat, el rendiment i el fet d'aportar més a les arques públiques. Anem per parts:

- La productivitat i el rendiment no són raons prou potents com per modificar-nos l'edat de jubilació. Des del meu punt de vista és molt més important el que deia fa unes setmanes Duran i Lleida al seu blog: Cal racionalitzar els horaris. I cal fer-ho per poder conciliar vida familiar i vida laboral. Perquè si cadascú tingués temps per fer coses i que el seu dia a dia no sigués un "tornem a la rutina...durant 8 hores", el rendiment i l'actitud diferiria bastant de l'actual.

- Aportar a les arques és fundamental, primer perquè estem en crisi i segon perquè amb la piràmide de població d'aquest país el sistema de pensions està condemnat a morir. Amb aquesta mesura, amplien l'edat de jubilació, ergo més anys a aportar al sistema i menys anys a rebren els guanys/profits de tota una vida.

Particularment crec que hi han moltes altres vies per intentar fer entrar diners a les arques públiques (i no em refereixo a deute públic..). Però cal una re-estructuració, doncs el sistema pensionista no podrà aguantar tal com ara.


També veig altres prioritats com aconseguir d'una vegada per totes que la reinserció de la gent amb més de 40 anys ja no sigui un tabú. O que els joves puguin trobar feina de forma ràpida i amb garanties.
Hi han molts aspectes que millorar i aquesta proposta ha estat formulada en el pitjor moment possible, perquè la gent ja estava prou cremada i una mesura així mai la veurà amb bons ulls en aquesta situació.

diumenge, 21 de febrer del 2010

La guerra dels 6 dies




La Guerra dels 6 dies començà un 5 de juny de 1967 i acabà el 10 del mateix mes. Amb una setmana Israel en va tenir prou per demostrar la seva supremacia tàctica i estratègica sobre orient mitjà.

Però, què va desencadenar una guerra de tals magnituds?

El 1966, Egipte i Siria formaren una aliança militar empesos per la gran pressió de la opinió pública àrab que no veia amb bons ulls l'estat d'Israel. Amb el suport encobert de la Unió Soviètica, Egipte es veigué capacitat per començar una sèrie d'actes hostils vers Israel.
El maig de 1967 Egipte demanà i forçà la retirada de les tropes de la ONU desplegades a la península del Sinaí; tot seguit i davant l'alerta i preocupació internacional la frontera amb Israel és fortament militaritzada per part d'Egipte. I per si no fos greu la situació i la tensió del moment Egipte fa un altre pas fatal, bloqueja l'estret de Tiran (Sortida natural i única al Mar índic per Israel). Això ja és tota una declaració de guerra.

L'aliança buscada i creada per Egipte dóna els seus fruits, doncs ja té el suport militar de Jordània, Síria i Iraq. La força militar en numeros és abrumadorament més gran que la d'Israel.

Però Israel no es va rendir i va ordenar un atac preventiu vers Egipte, que sense cap dubte era l'única forma de fer sobreviure l'estat.




(clic per ampliar)


Un 5 de juny de 1967 es va a dur a terme l'inici de les hostilitats Israelianes atacant des de bon matí totes les bases aères egípcies, aniquilant d'aquesta forma tota la capacitat aeronàutica d'Egipte.
Al mateix temps Israel posisionava les seves tropes a la frontera del Sinaí i esperava a l'ordre per emprendre una marxa amb l'objectiu d'aconseguir els Alts del Golan (estratègics en la zona).
Només 6 dies li van caldre a Israel per esborrar del mapa l'exèrcit jordà, egipci i siri.
Segurament us preguntareu qui van ser els estratègs, qui va pensar tot això?

Us sorprendreu, veureu noms coneguts. Els caps militars i encarregats de totes les operacions d'aquests sis dies foren entre altres Isaac Rabin, Ariel Sharon, Moshé Dayán, etc.

Quines foren les conseqüències d'una guerra tan àgil?
Doncs moltes i que avui dia encara dificulten les relacions entre països d'orient mitjà (doncs les rancúnies mai han desaparegut).
Israel incorporà al seu territori Cisjordània, la franja de Gaza, la península del Sinaí i els Alts del Golan. Els efectes d'aquestes annexions encara són visibles en la vida diària de molts israelians i palestins ja que la tensió entre àrabs i jueus continua ben viva (si bé ara sembla que està una mica més calmada).

El 1982 Israel retornà a Egipte la península del Sinaí i el 2005 desocupà els seus assentaments en la franja de Gaza en favor de la Autoritat Nacional Palestina.


La Guerra dels sis dies està considerada una de les guerres més eficaces i més ben planejades del segle XX (quin honor...), on les forces israelianes comptaven amb un total de 200 avions, 800 tancs i 300.000 soldats. Mentre que l'altre conglomerat de tropes tenien uns 550.000 soldats, 960 avions i milers de tancs.

Les baixes?

Israel: 700 - 1000 morts, 4500 ferits

Aliança Àrab: 11.000 - 22.000 morts/desapareguts/ferits



Un altre cop la història ens ensenya que els humans ens destrossem les vides per trossos de terra, per diners o per reconeixement. Llastimós, però cert.
Al principi de tot us he deixat un video/documental sobre la guerra dels 6 dies i com es va desenvolupar, es tracta d'un documental divulgatiu molt entretingut. El recomano 100%.

dimecres, 17 de febrer del 2010

Taekwondo




Fa ja uns dies que em rondava pel cap fer una entrada sobre l'esport que practico, el Taekwondo. S'ho mereix per ser allà sempre, cada semana.

I és que ja fa 7 anys que el practico!. El vaig començar a pràcticar per provar coses noves, i esports poc coneguts, això si, havia de ser dintre de les arts marcials. El taekwondo és el que més em va cridar l'atenció, doncs no s'utilitzen casi mai les mans, sols les cames. No és un art que es domini de la nit al dia, es necessita constància i que t'agradi. A mi em va enganxar gairebé des del principi, se'm donava bé això de saltar i deixar anar les cames (amb més o menys gràcia).

És d'origen coreà, és olímpic des de Seul i té un gran nombre de practicants arreu del món (ara em fa mandra mirar la wikipedia) i per estrany que sembli els últims campions no són coreans. A Espanya gaudim d'uns bons competidors, ràpids, àgils i guanyadors.


Actualment tinc el cinturó marró i si tot va bé aquest estiu ja podré gaudir i "fardar" de ser cinturó negre! Avere si no em posen un examen massa dur....
Mentrestant, vaig entrenant un cop a la semana (la universitat no dóna per més) i a l'estiu fem una exhibició a Sant Julià de Vilatorta (any rere any).

Algun dia penjaré alguna foto meva practicant-lo o en plena exhibició amb la tensió al cos!!

Us deixo un video dels campionats del món de 2005 perquè us feu una idea de què és el taekwondo de competició ^^

diumenge, 14 de febrer del 2010

El viaducte de Montabliz



Feia temps que volia parlar d'un dels viaductes més espectaculars de la península, un pont característic, que ni serà el més bell, ni serà el més creatiu però que sens dubte no deixa a ningú indiferent.

Està situat a Cantabria en un dels trams de l'A-67 (carretera amb un nombre de viaductes i tunels espectacular), i destaca per ser un pont que bat rècords. Construit per l'empresa espanyola Ferrovial el viaducte ostenta el rècord d'altura en un pont a Espanya, 150 metres d'altura respecte el riu que salva. Això també fa que sigui el sisè més alt d'Europa.

720 metres de longitud, i una llum entre pilars de (155, 175, 110 i 126 metres).

La seva obra va costar 26 Meur, una xifra molt significativa i que es veu agreujada per l'orografia del terreny, i el fet que el pont sigui en corva. Té algo especial, poder és la seva majestuositat o el seu traç fi, aerodinàmic. Naturalment va tenir molts detractors en el procés, però es va tirar endavant aconseguint el mínim impacte possible, amb una llum entre pilars impressionant que permet no afectar a la fauna (roures, i arbres presents).

El seu procés de construcció va ser per volats successius, o el que és el mateix, un cop hi han construits els pilars, es van tirant des d'ells, les plaques i la estructura de la carretera fins a enllaçar-los. Sempre vigilant de no passar-se amb el pes i de no provocar un moment prou important com per fer-ho volcar tot. Un cop es van construir els pilars es va procedir a la construcció de l'estructura (grues) que permitirien anar tirant les plaques prefabricades.




També apuntar que el tram d'autovia de la A-67 és el més car de la història del país...per algo serà.

Us animo a buscar més sobre aquest projecte, perquè a mi em fa caure la baba.

divendres, 12 de febrer del 2010

Camí a la Eurolliga!

I és que ahir el Regal Barça va donar una lliçó de com s'ha de mantenir a un gran rival a distància sense perdre els papers ni caure en el joc brut/trevat.

Gran partit el d'ahir contra l'actual campió (Panathinaikos) que no va tenir opció des del principi del matx, els homes de Xavi Pascual van sortir molt enxufats des del principi, amb el cap clar i pensant sempre en fred. Només així s'enten que al final del primer quart el Barça ja tenia 29 punts al seu marcador!

El resultat final va ser de 83 - 71, un resultat que hauria estat més abultat sinó hagués encallat el partit el panathinaikos cap al final. Una tècnica al millor entrenador d'Europa (Obradovic) va sentenciar les aspiracions de remontada pels grecs que ja no creien amb la seva victòria.

Per part del Barça, partidàs de Grimau i N'Dong, sobretot del primer que em va sorprendre gratament, doncs no estic acostumat a veure'l amb tanta energia i "garra". I sincerament tot i perdre la semana anterior contra el Partizan, jo no tinc cap dubte que aquest equip estarà a la final four de París per mèrtis propis, del seu entrenador i dels grans jugadors que tenim.


A més a més...sempre que guanyem i l'etern rival perd...un està més content no? Ahir el Madrid va encaixar la segona derrota consecutiva a l'eurolliga de mans del Montepaschi de Siena i es complica la vida.