Avui, com cada any, comencen les rebaixes d'estiu. Cita ineludible per tot aquell que vulgui trobar quelcom bé de preu o busqui coses específiques d'altres estacions. Aquest fet no seria notícia si no fos perquè algunes cadenes de roba han decidit organitzar noves i originals propostes.
I per ficar un exemple utilitzarem la cadena de roba Desigual, que s'ha empescat una iniciativa de marquèting de lo més extravagant. Tot aquell (100 primers) que es presenti a la botiga Desigual de Barcelona (passeig de Gràcia), en pilotes, o lleugeret de roba podria endur-se el que desitges Gratis!.
Si bé no deixa una estrategia per sortir per tots els mitjans de comunicació, m'ha fet reflexionar al veure l'espectacular assistència de gent, sobre com d'influenciats estem per el consumisme.
Consumisme o "Atontats"?
Cada cop em crec menys allò de donar la culpa al capitalisme o a la societat en què vivim per justificar que la gent és com un ramat d'ovelles que per no quedar-se "enrere" compra i compra de forma compulsiva. La gent és manipulable al 100% i sino no m'explico com es poden donar casos com aquests:
Algú li entra al cap? A mi no, jo crec que és una mostra evident d'involució mental, d'aquí cuatre dies estarem en una cova fent foc amb pedres entre sorolls guturals.
És una cosa que ja m'he cansat de dir, mentre al món hi passen coses, hi ha gent que viu al dia a dia i que el seu major problema és saber en quina peça de roba es gastarà els 20 euros que porta a la butxaca. Davant de tal torment mental no m'estranya que siguem el país amb més abandonament escolar...
La gent és estúpida i alguns es deixen portar més de lo "normal" per els cartells publicitaris.
dijous, 1 de juliol del 2010
dilluns, 28 de juny del 2010
Dia de l'orgull gay
Avui dia 28 de juny és el dia de l'orgull gay, el dia on tots els homosexuals, bisexuals, transexuals del món celebren els seus drets, així com les seves llibertats adquirides que fins fa tan poc havien estat negades.
Però tot plegat em fa reflexionar una mica sobre aquest dia. Entenc que existeixi, doncs és com el 14 de juliol per els francesos, una celebració per la llibertat d'expressió i una reivindicació per la llibertat sexual.
El que ja no tinc tant clar són aquestes celebracions al carrer en forma de desfilada on els homosexuals més "locazas" van en pilota picada, o casi, pels carrers. No entenc aquest exhibicionisme, si jo monto aquest escàndol al carrer em denuncien per alteració de l'ordre públic!
Segurament la majoria d'homosexuals està a favor de l'existència d'aquest dia, però no de COM es celebra per alguns. Jo com a heterosexual no acabo d'entendre aquesta tendencia a voler ensenyar al món que et sents orgullós de ser homosexual a base de desfilades "locas". Jo em sento orgullós de ser heterosexual però tampoc tinc un dia al calendari per sortir a veure pits i dones nues pel carrer!
Enveja? poder si, poder és enveja per tenir una altre excusa per sortir a celebrar quelcom, però no crec que aquesta sigui la imatge que els homosexuals vulguin transmetre a la societat, perquè això no fa més que accentuar una certa mentalitat en la gent de "són diferents" i ficar arguments als intolerants per justificar el seu discurs.
De totes formes, felicitats als homosexuals, però només a aquells que no fan la locaza pels carrers...
PD: Reclamo un dia de l'orgull heterosexual, jo també vull veure homes i dones fent marranades pel carrer!!
La foto és espectacular
dimecres, 23 de juny del 2010
Meanwhile in Earth...
Mentre mig món està pendent del mundial i de l'horrorós estrès de sentir "vuvuzelas" per tot arreu, l'altre mig està preocupat pel què passa a la Terra. Tot plegat no fa més que preguntar-me si la meitat del planeta és imbècil, retrassada o que necessiten el futbol com una droga.
Des de fa mesos estem vivint una desinformació a través dels mitjans d'informació, bonica paradoxa, sobre el cas de British Petroleum (el gegant del petroli). Algú sap què passa realment? Els mitjans de comunicació hi han dies que ni en parlen! Per favor, que estem davant d'un dels desastres més grans de la humanitat!
Tristament el de BP ocupa la segona posició en el rànquing de majors vessaments de la història.
Repassem una mica com va començar tot, la Deepwater Horizon era una plataforma petrolifera construida l'any 2001 que contenia el pou més profund de la historia. El 20 d'abril d'aquest any (mireu si fa temps que aboca cru... i tothom calla) va tenir lloc una explosió a la plataforma que va acabar per enfonsar-la dos dies després.
Des de l'abril aquest pou ha estat abocant petroli i més petroli al golf de mèxic; Han estat molts els intents de segellar el pou per part de BP, però de moment cap ha funcionat degut a la gran profunditat de la fuita. L'únic que sabem del cert és que el senyor Obama té ganes de patejar algun cul.
Com s'ha de solucionar tot plegat no en tinc ni idea, com segurament tampoc ho saben els tècnics de BP. El que si tinc clar és que la humanitat està presenciant en directe com milers de quilòmetres quadrats quedaràn inservibles per molts anys i ningú se n'està preocupant en excés, deu ser que el mundial atrau més...
De totes formes si un es vol informar sobre el què realment passa ho ha de fer per internet, perquè tornant al tema d'abans, els mitjans de comunicació no hi dediquen gaires minuts o a vegades cap a aquest desastre. I això si que em sembla preocupant, perquè resulta que ven més la Belen Esteban que el vessament de milers de litres diaris de cru al mar.
Tot plegat ho trobo molt indignant, i el mateix raonament podria fer vers el que passa a Espanya. Mentre la població es preocupa sobre si Espanya passa o no a vuitens de final, resulta que s'està aprovant una reforma laboral, en pocs dies entra la pujada de l'iva...
A vegades penso que ens mereixem el què tenim, si tenim un govern i una classe política tant incompetent és perquè ens ho hem guanyat, doncs nosaltres encara som més gilipolles, com un ramat d'ovelles. La televisió, els esports, ens tenen menjat el cap i estàn abocant la població a una societat fàcilment manipulable.
Quin fàstic que em fa tot plegat!
PD: Avui estic indignat...
Des de fa mesos estem vivint una desinformació a través dels mitjans d'informació, bonica paradoxa, sobre el cas de British Petroleum (el gegant del petroli). Algú sap què passa realment? Els mitjans de comunicació hi han dies que ni en parlen! Per favor, que estem davant d'un dels desastres més grans de la humanitat!
Tristament el de BP ocupa la segona posició en el rànquing de majors vessaments de la història.
Repassem una mica com va començar tot, la Deepwater Horizon era una plataforma petrolifera construida l'any 2001 que contenia el pou més profund de la historia. El 20 d'abril d'aquest any (mireu si fa temps que aboca cru... i tothom calla) va tenir lloc una explosió a la plataforma que va acabar per enfonsar-la dos dies després.
Des de l'abril aquest pou ha estat abocant petroli i més petroli al golf de mèxic; Han estat molts els intents de segellar el pou per part de BP, però de moment cap ha funcionat degut a la gran profunditat de la fuita. L'únic que sabem del cert és que el senyor Obama té ganes de patejar algun cul.
Com s'ha de solucionar tot plegat no en tinc ni idea, com segurament tampoc ho saben els tècnics de BP. El que si tinc clar és que la humanitat està presenciant en directe com milers de quilòmetres quadrats quedaràn inservibles per molts anys i ningú se n'està preocupant en excés, deu ser que el mundial atrau més...
De totes formes si un es vol informar sobre el què realment passa ho ha de fer per internet, perquè tornant al tema d'abans, els mitjans de comunicació no hi dediquen gaires minuts o a vegades cap a aquest desastre. I això si que em sembla preocupant, perquè resulta que ven més la Belen Esteban que el vessament de milers de litres diaris de cru al mar.
Tot plegat ho trobo molt indignant, i el mateix raonament podria fer vers el que passa a Espanya. Mentre la població es preocupa sobre si Espanya passa o no a vuitens de final, resulta que s'està aprovant una reforma laboral, en pocs dies entra la pujada de l'iva...
A vegades penso que ens mereixem el què tenim, si tenim un govern i una classe política tant incompetent és perquè ens ho hem guanyat, doncs nosaltres encara som més gilipolles, com un ramat d'ovelles. La televisió, els esports, ens tenen menjat el cap i estàn abocant la població a una societat fàcilment manipulable.
Quin fàstic que em fa tot plegat!
PD: Avui estic indignat...
dijous, 17 de juny del 2010
L'esforç té recompensa
Ha costat dos anys, han estat durs, han estat llargs, s'ha patit però s'ha vençut.
Per fi puc dir que he passat la fase selectiva d'aquesta maleïda carrera, no han estat pocs els entrebancs, els examens, i l'estrés/depressions sofertes, però crec que mereix la pena tot aquest esforç... poc a poc es veu recompensat.
Tothom m'havia dit que Camins era difícil, però un mai s'imagina fins a quin punt són certes les tonteries que et diu l'altre gent, així que vaig entrar pensant que patiriem però que ho acabariem traient. Doncs no va ser pas un camí de roses, aviat me'n vaig adonar de que les passariem "putes", i és que les primeres notes dels examens van ser nefastes.
De totes formes si una cosa tinc, i no és per fardar, és "ser del morro fort", tossut, i després del primer any "desastre", vaig dir-me a mi mateix que o passava jo o no passava ningú. Al final després d'un segon any gens fàcil puc dir que ho he aconseguit, he passat la fase selectiva.
Per fi podré deixar enrere l'àlgebra que tan m'ha dut de corcoll tot aquest temps, ara si que puc dir-me amb veu alta i sense equivocar-me, Benvingut a Camins.
Ja de pas, seria un error no donar les gràcies a tota aquella gent que m'ha ajudat en un moment o altre en aquests anys, començant per la família, els pares per animar-me, els amics de la uni perquè sense ells això seria un conyàs, la Laia per ajudar-me amb química XD.
Seria de desagraït no donar les gràcies a tots els que em volien fora, professors inclosos XD, va per vosaltres.
PD: Si, ho tenia que dir.
PD2: Si, n'estic orgullós
diumenge, 13 de juny del 2010
Els càtars (1)
El catarisme fou un moviment que es desenvolupà en l'europa de l'edat mitjana entre els segles X i XIV, en el Paíx d'Oc, la llombardía i també a casa nostra. Els càtars, albigesos o com ells es feien anomenar : "les bones persones", foren persones que intentaren fer proliferar una religió diferent de la que en aquells segles s'imposava (catòlica) a través de les bones maneres.
Propugnaven una dualitat entre el Bé i el Mal, i s'allunyaven un tant de la manera de fer catòlica, no s'havien de pagar tributs a aquesta església, sols fent el bé i comportant-se entre tots com a bons germans n'hi havia prou per a garantitzar-se la salvació de l'ànima (ells creien en la reencarnació).
Aquest temperament o fe que es propugnava arrelà amb força al País d'Oc, l'Occitània, que comprenia els territoris del Llenguadoc, pràcticament la totalitat del sud de França i el nord d'Itàlia.
L'escut del país era el del comtat de Tolosa, que fou en aquella época un punt importantíssim en la fonemantació del catarisme, veurem perquè.
L'arrelament del catarisme entre les classes humils fou tal en aquests territoris que fins i tot les classes nobles (tot i estar sotmeses al papa de roma) feren la vista grossa i donaren refugi a les bones persones. Naturalment això no hauria estat més greu si no fos perquè van entrar tant en els cors de les persones que van deixar a 0 el nombre de feligresos cristians. En molts d'aquests territoris els bisbes i mossèns cristians van tenir que fer les maletes.
Això no va sentar gens bé al papa que veia com dia rere dia aquesta nova religió ocupava més terreny a la seva. Era el moment d'actuar. En aquella época el papa era Inocenci III, conegut per moltes i moltes coses, com per exemple haver iniciat l'inquisició.
Inocenci va optar per començar enviant a "Domingo de Guzman", si, el mateix que crearia els dominics, a predicar la paraula del senyor ( o de l'església) per aquelles terres junt amb el llegat pontifici Pierre de Castelnau. La seva efectivitat va ser tant lamentable que Guzman va tornar per on havia vingut i Pierre de Castelnau fou assessinat, segurament per algú proper al comte de Tolosa, ja que aquest havia arribat a excomulgar a Ramon VI, comte de Tolosa.
Això fou el detonant que va permetre a Inocenci III començà la famosa croada vers el catarisme.
Així fou com començà una cruenta croada dirigida per Arnald Amaury abad de Citeaux (i de Poblet) i llegat del papa, el qual va estendre el terror per el País d'Oc junt amb Simó de Montfort, comte de Leicester.
Aviat es van estendre per Occitània els seus mètodes, la cruenta batalla i setge de les ciutats de Beziers o Carcassona, on el mateix Arnald Amaury digué la famosa frase "Mateu-los a tots, Déu ja reconeixerà els seus". Referint-se a que exterminessin a tothom qui trobessin, siguessin càtars o no.
Grans pires de foc cremaven els heretges en aquests temps...Simó de Montfort es va guanyar la fama de sanguinari a pols.
A la ciutat de Carcassona va intervenir Pere "el catòlic", rei d'Aragó, pare de Jaume I "el conqueridor" per tal d'intentar trobar una sortida el més pacífica possible entre Simó de Montfort i els habitants de Carcassona.
Simó de Montfort exigí al nostre rei que se li reconeguessin les noves possessions, però aquest s'hi va negar... sols momentaneament perquè el poder de Montfort estava pujant com l'escuma gràcies al suport del Rei de França, d'aquesta manera Pere va tenir que acceptar-li les possessions i emparellar el seu fill Jaume I amb la filla de Montfort, així com permetre que fos nombrat vescompte de Carcassona i de Beziers
Perquè Simó de Montfort tenia que dialogar amb Pere "el catòlic" perquè se li reconeguessin els territoris? Doncs perquè anys enrere Pere havia pactat amb Ramón VI que defensaria els interessos dels comtat de Tolosa com si fos una part més del seu regne.
continuarà...
Propugnaven una dualitat entre el Bé i el Mal, i s'allunyaven un tant de la manera de fer catòlica, no s'havien de pagar tributs a aquesta església, sols fent el bé i comportant-se entre tots com a bons germans n'hi havia prou per a garantitzar-se la salvació de l'ànima (ells creien en la reencarnació).
Aquest temperament o fe que es propugnava arrelà amb força al País d'Oc, l'Occitània, que comprenia els territoris del Llenguadoc, pràcticament la totalitat del sud de França i el nord d'Itàlia.
L'escut del país era el del comtat de Tolosa, que fou en aquella época un punt importantíssim en la fonemantació del catarisme, veurem perquè.
L'arrelament del catarisme entre les classes humils fou tal en aquests territoris que fins i tot les classes nobles (tot i estar sotmeses al papa de roma) feren la vista grossa i donaren refugi a les bones persones. Naturalment això no hauria estat més greu si no fos perquè van entrar tant en els cors de les persones que van deixar a 0 el nombre de feligresos cristians. En molts d'aquests territoris els bisbes i mossèns cristians van tenir que fer les maletes.
Això no va sentar gens bé al papa que veia com dia rere dia aquesta nova religió ocupava més terreny a la seva. Era el moment d'actuar. En aquella época el papa era Inocenci III, conegut per moltes i moltes coses, com per exemple haver iniciat l'inquisició.
Inocenci va optar per començar enviant a "Domingo de Guzman", si, el mateix que crearia els dominics, a predicar la paraula del senyor ( o de l'església) per aquelles terres junt amb el llegat pontifici Pierre de Castelnau. La seva efectivitat va ser tant lamentable que Guzman va tornar per on havia vingut i Pierre de Castelnau fou assessinat, segurament per algú proper al comte de Tolosa, ja que aquest havia arribat a excomulgar a Ramon VI, comte de Tolosa.
Això fou el detonant que va permetre a Inocenci III començà la famosa croada vers el catarisme.
Així fou com començà una cruenta croada dirigida per Arnald Amaury abad de Citeaux (i de Poblet) i llegat del papa, el qual va estendre el terror per el País d'Oc junt amb Simó de Montfort, comte de Leicester.
Aviat es van estendre per Occitània els seus mètodes, la cruenta batalla i setge de les ciutats de Beziers o Carcassona, on el mateix Arnald Amaury digué la famosa frase "Mateu-los a tots, Déu ja reconeixerà els seus". Referint-se a que exterminessin a tothom qui trobessin, siguessin càtars o no.
Grans pires de foc cremaven els heretges en aquests temps...Simó de Montfort es va guanyar la fama de sanguinari a pols.
A la ciutat de Carcassona va intervenir Pere "el catòlic", rei d'Aragó, pare de Jaume I "el conqueridor" per tal d'intentar trobar una sortida el més pacífica possible entre Simó de Montfort i els habitants de Carcassona.
Simó de Montfort exigí al nostre rei que se li reconeguessin les noves possessions, però aquest s'hi va negar... sols momentaneament perquè el poder de Montfort estava pujant com l'escuma gràcies al suport del Rei de França, d'aquesta manera Pere va tenir que acceptar-li les possessions i emparellar el seu fill Jaume I amb la filla de Montfort, així com permetre que fos nombrat vescompte de Carcassona i de Beziers
Perquè Simó de Montfort tenia que dialogar amb Pere "el catòlic" perquè se li reconeguessin els territoris? Doncs perquè anys enrere Pere havia pactat amb Ramón VI que defensaria els interessos dels comtat de Tolosa com si fos una part més del seu regne.
continuarà...
diumenge, 30 de maig del 2010
El millor Giro en molts anys
Aquestes últimes tres setmanes s'ha disputat el famós, a la part que oblidat, Giro d'Itàlia. I dic oblidat perquè costa déu i ajuda que les cadenes estatals donguin informació de com van les coses pels Dolomites, sembla que en aquest país sols existeix el "puto" futbol.
Aquest any haurem de donar gràcies al canal de TDT, VEO7, que tot i ser del grup de El Mundo i Marca, ha fet un gran treball, amb unes retransmissions bastant amenes però que queien algunes vegades en la repitició. Ojalà algú s'impliqués més en aquest esport de sofriment i valentia i el poguessim gaudir encara més!
Però ara, anem al què toca, què ens ha donat de si aquest Giro 2010?
Primer de tot, un traçat espectacular començant a Holanda, fet totalment a l'espectacle, amb grans dosis de épica. Etapes llarguíssimes, una etapa que es va convertir en clàssica del nord (ja en parlarem), i una setmana final de traca, carregada de ports, ports i més ports, i una contrarellotge final!
Si bé el primer dia va començar amb una contrarellotge curta on es va imposar el corredor de l'Sky, Bradley Wiggins (reconegut pistard i home de CRI), el següent dia ja hi va haver canvi de lider. Un sprinter, Tyler Farrar (Garmin), va fer-se amb la victòria d'etapa i líder s'hi va colocar un dels principals favorits per la victòria, Cadel Evans (BMC).
El perquè s'hi va colocar és senzill, a pocs quilòmetres de meta, una caiguda va fer provar l'asfalt a Bradley Wiggins, i també a l'espanyol Carlos Sastre (Cervelo), favorit per la victòria final, ambdós van perdre un temps valuós.
La tercera etapa, totalment plana, suposava l'ádeu a Holanda. En principi havia de ser una jornada per sprinters i sense massa complicacions, però el vent va aparèixer, i hi van haver equips que van decidir pujar el ritme. Això va implicar que hi haguessin nervis, i s'acabés amb una caiguda on es van veure trabats, Sastre, Evans, Cunego, Wiggins...mentre els equips sprinters seguien treballant per davant. Al final la victòria fou per Wouter Weylandt (Quick Step), i el liderat va passar a mans d'un vell conegut, Alexandre Vinokourov (Astana).
Poc li duraria al kazakh el maillot rosa. La contrarellotge per equips va evidenciar quines eren les esquadres més potents de la ronda italiana. I evidentment no hi van haver sorpreses, el Liquigas es va imposar amb autoritat, apujant al liderat al seu segon home, Vincenzo Nibali.
En la cinquena etapa la victòria va ser per un aventurer, una escapada que va arribar pels pèls, però que va aconseguir aguantar l'empenta dels sprinters. La victòria va recaure en Jerome Pineau (Quick Step), sense canvis en el liderat...
La sisena etapa va seguir les mateixes pautes que l'anterior, escapada i victòria per un dels homes que la conformava, en aquest cas Matthew Lloyd (Omega-pharma). Nibali era ja el lider que més li havia durat la maglia fins al moment!
Però aquesta edició del Giro estava pensada per l'espectacle, i l'estabilitat en el liderat era una cosa que es pagava. La sèptima va ser una etapa de les que fan història, de les que engrandeixen aquest esport. Un recorregut de 222 quilòmetres, amb una meteorologia adversa, que van fer encara més exigents els diversos ports de tercera categoria i alguns dels camins de terra (si, si de terra) que havien de sortejar els participants.
L'etapa es va convertir amb una clàssica del nord, amb fred, amb fang, una cursa per eliminació on només van aguantar a davant els grans favorits per la victòria final. Una etapa que va guanyar el campió del món, Cadel Evans, per davant de Cunego i Vinokourov. Canvi de lider, Vinokourov torna a agafar el tron.
La primera etapa de muntanya d'aquesta edició, no va presentar diferències entre els favorits, la boira, el fred i el mal temps van fer que els corredors arribessin a l'ascenció final del Terminillo amb les forces justes. El kazakh va aguantar el liderat i la victòria, molt meritòria, per a Chris Sorensen (Saxo Bank) que va ser el supervivent d'una llarga escapada.
La següent etapa no va tenir massa història, menys algun intent del lider de posar por als seus rivals amb atacs de pesseta, victòria per Matthew Goss (HTC-Columbia).
El desè dia de competició ens deixava veure un repetidor de victòria en aquest interessant Giro, repetia l'sprinter Tyler Farrar, gràcies a un gran treball del seu equip, que pràcticament treballava tot per ell. De moment doncs, la victòria als sprints eren pel Garmin, que passava la mà per la cara al Columbia i al Milram.
L'onzè dia, es podria classificar com "Com fer que favorits que estan eliminats, tornin a estar en carrera".
Es va formar una escapada amb 50 corredors, on entre ells hi havien Carlos Sastre, David Arroyo, i altres ciclistes ben classificats, van arribar a tenir una renta de 18 minuts sobre el gran grup, que quan va decidir tirar per rebaixar la diferència no va poder amb l'empenta dels 50 escapats. Al final victòria d'etapa per Evgeny Petrov (Katusha), liderat per a Richie Porte (Saxo Bank), i el peloton i el lider que es deixaven més de 12 minuts amb l'escapada. La cursa havia canviat radicalment! És inevitable que ens vingui el cap el Tour de Oscar Pereiro...
La següent va ser una etapa on els que el dia anterior s'havien deixat una minutada van intentar refer aquest daltabaix a base d'atacs i intents de fuga. Al final però tot va acabar igual, i amb victòria per l'italià Filippo Pozzato (Katusha).
La dotzena era una etapa especial, no perquè fos de perfil montanyós, o perquè tingués trampes amagades, sinó perquè arribava a Cesenatico, ciutat del llegendari escalador Marco Pantani. Entre tots els corredors del gran grup, n'hi havia un que tenia aquest dia marcat, doncs arribava a casa seva, volia guanyar, volia honrar la figura de Pantani. Així va ser com un corredor d'un equip continental va aconseguir a base d'esforç i de deixar-s'hi la pell guanyar davant la seva afició. Manuel Belletti (Colnago), va aconseguir la victòria més feliç de la seva vida, plorant al podi.
Ara començava l'hora de la veritat, ara començaven les lliçons de ciclisme diàri, ciclisme del bó. Etapa de montanya amb final a Asolo, pujant com a últim port el Monte Grappa. Impressionant i excel·lent treball de l'equip Liquigas, que va rebentar la carrera en l'esmentat port i va deixar els favorits repartits per tota la carretera. Baixada espectacular de Vincenzo Nibali que aconseguia la victòria per davant de tothom i retallava un temps preciós. La jornada va ser profitosa, doncs de lider s'hi va colocar un espanyol, David Arroyo que lluitaria com mai per aguantarla maglia rosa.
Arroyo tenia un marge de molts minuts vers els favorits de la carrera, i per tant es podia permetre el luxe de no tenir que apretar tant les dents en els ports. Tal i com vam veure en el Monte Zoncolan, on el Liquigas va tornar a rebentar la carrera gràcies a un treball impagable del polac Szmyd. Aquest cop qui va anar a buscar la victòria va ser l'autèntic cap de files del Liquigas, Ivan Basso, que va aconseguir un presitigiós triomf desprès de 2 anys de sanció per dopatge.
Arroyo va cedir aquí gairebé 4 minuts!
Aquest va ser el punt de partida pel Liquigas, ara era quan demostrarien tot el seu potencial, ara era l'hora de guanyar.
Malgrat tot la cronoescalada del dia següent al Pla de Corones (vindria ser el nostre Anglirú), amb rampes molt animals se la va endur un italià, Stefano Garzelli (Acqua & Sapone) amb un autèntic recital d'escalador, amb marges impressionants respecte els següents classificats. Per alguna cosa el coneixien com el possible substitut de Marco Pantani... no ho va acabar de ser, però cames no li han faltat mai.
A tot plegat Arroyo seguia mantenint el liderat, cada vegada amb un marge més estret, però estava lluitant com mai, aquest gregari es mereixia poder lluir aquesta maglia molts més dies.
L'etapa anterior al dia de descans no va tenir massa color, una escapada i una victòria per un francès de Cofidis, Damien Monier.
El dia de descans, guanyat, era la porta a l'infern, doncs l'última setmana de carrera seria un no parar de ports, d'atacs, i de valentia. Gràcies a aquesta última setmana aquest esport pot estar orgullós de ser diferent dels altres, de donar uns valors que no tots els esports donen. M'agrada el ciclisme, i m'agrada per coses com les que han passat aquesta última setmana.
La victòria d'André Greipel (HTC-columbia) va ser la última oportunitat d'etapa pels sprinters abans de arribar a l'autèntica montanya italiana, que ens va arribar de la mà del Mortirolo i la posterior ascenció a Aprica.
Control majestuós de la carrera del Liquigas, que va aconseguir marxar de tothom al Mortirolo deixant al lider de la carrera David Arroyo assentat en les dures rampes del port. Al coronar, l'espanyol cedia ja més de 2 minuts vers Basso, Nibali, i Scarponi, però el que vam poder precensiar tots els aficionats va ser espectacular. Arroyo no es va rendir, i es va jugar literalment el físic per no cedir temps, va fer un descens vertiginós, sense paraules, senzillament espectacular. Va arribar al començament d'Aprica amb sols 40 segons perduts respecte al trio d'italians!!
Malgrat tot, el poc enteniment entre els altres favorits va fer que acabés perdent 3 minuts a meta, i el liderat de la prova en favor de l'italià Ivan Basso. La victòria fou per Scarponi (Androni-Giocattoli).
Per si la cosa no estava prou clara, aquesta edició del Giro, comptava amb una penúltima etapa carregada de ports, on es pujaven, entre altres el Passo Gavia un port de més de 25 quilòmetres, amb una altura de 2600 metres, on vam poder observar imatges de gran bellesa, així com gran sofriment. L'etapa sols va tenir emoció entre els favorits en els últims 3 quilòmetres d'ascenció al Passo del Tonale, quan Cadel Evans va llençar un atac, que més o menys tothom va saber respondre. La victòria fou per Johann Tschopp (Bbox), després d'un gran descens del Gavia i una gran ascenció al Tonale, totalment merescuda.
Avui viurem la última etapa, una contrarellotge de 15 quilòmetres que decidirà qui és el tercer classificat de la ronda italiana, doncs el primer i el segon lloc estàn assegurats. Ivan Basso serà el gran triomfador de les 3 setmanes italianes, i David Arroyo obtindrà un segon lloc amb un regust de victòria. La tercera plaça se la jugaràn Vincenzo Nibali, i Michele Scarponi. Jo aposto, per cor, per Scarponi, però el jovent és molt fort, així que Nibali pot acabar pujant el podi fent d'escuder de Basso.
Un giro que ens ha demostrat que aquest esport no està gens mort, i que tot i els interessos per enterrar-lo la gent el segueix vivint de forma apassionada. Un 10 a l'organització del Giro per plantejar algo tant espectacular a ulls de l'aficonat, tot i que massa dur per el professional.
Personalment, crec que és la millor de les tres grans rondes del ciclisme.
Us deixo amb una brillant foto del Gavia...no cal dir res més.
Aquest any haurem de donar gràcies al canal de TDT, VEO7, que tot i ser del grup de El Mundo i Marca, ha fet un gran treball, amb unes retransmissions bastant amenes però que queien algunes vegades en la repitició. Ojalà algú s'impliqués més en aquest esport de sofriment i valentia i el poguessim gaudir encara més!
Però ara, anem al què toca, què ens ha donat de si aquest Giro 2010?
Primer de tot, un traçat espectacular començant a Holanda, fet totalment a l'espectacle, amb grans dosis de épica. Etapes llarguíssimes, una etapa que es va convertir en clàssica del nord (ja en parlarem), i una setmana final de traca, carregada de ports, ports i més ports, i una contrarellotge final!
Si bé el primer dia va començar amb una contrarellotge curta on es va imposar el corredor de l'Sky, Bradley Wiggins (reconegut pistard i home de CRI), el següent dia ja hi va haver canvi de lider. Un sprinter, Tyler Farrar (Garmin), va fer-se amb la victòria d'etapa i líder s'hi va colocar un dels principals favorits per la victòria, Cadel Evans (BMC).
El perquè s'hi va colocar és senzill, a pocs quilòmetres de meta, una caiguda va fer provar l'asfalt a Bradley Wiggins, i també a l'espanyol Carlos Sastre (Cervelo), favorit per la victòria final, ambdós van perdre un temps valuós.
La tercera etapa, totalment plana, suposava l'ádeu a Holanda. En principi havia de ser una jornada per sprinters i sense massa complicacions, però el vent va aparèixer, i hi van haver equips que van decidir pujar el ritme. Això va implicar que hi haguessin nervis, i s'acabés amb una caiguda on es van veure trabats, Sastre, Evans, Cunego, Wiggins...mentre els equips sprinters seguien treballant per davant. Al final la victòria fou per Wouter Weylandt (Quick Step), i el liderat va passar a mans d'un vell conegut, Alexandre Vinokourov (Astana).
Poc li duraria al kazakh el maillot rosa. La contrarellotge per equips va evidenciar quines eren les esquadres més potents de la ronda italiana. I evidentment no hi van haver sorpreses, el Liquigas es va imposar amb autoritat, apujant al liderat al seu segon home, Vincenzo Nibali.
En la cinquena etapa la victòria va ser per un aventurer, una escapada que va arribar pels pèls, però que va aconseguir aguantar l'empenta dels sprinters. La victòria va recaure en Jerome Pineau (Quick Step), sense canvis en el liderat...
La sisena etapa va seguir les mateixes pautes que l'anterior, escapada i victòria per un dels homes que la conformava, en aquest cas Matthew Lloyd (Omega-pharma). Nibali era ja el lider que més li havia durat la maglia fins al moment!
Però aquesta edició del Giro estava pensada per l'espectacle, i l'estabilitat en el liderat era una cosa que es pagava. La sèptima va ser una etapa de les que fan història, de les que engrandeixen aquest esport. Un recorregut de 222 quilòmetres, amb una meteorologia adversa, que van fer encara més exigents els diversos ports de tercera categoria i alguns dels camins de terra (si, si de terra) que havien de sortejar els participants.
L'etapa es va convertir amb una clàssica del nord, amb fred, amb fang, una cursa per eliminació on només van aguantar a davant els grans favorits per la victòria final. Una etapa que va guanyar el campió del món, Cadel Evans, per davant de Cunego i Vinokourov. Canvi de lider, Vinokourov torna a agafar el tron.
La primera etapa de muntanya d'aquesta edició, no va presentar diferències entre els favorits, la boira, el fred i el mal temps van fer que els corredors arribessin a l'ascenció final del Terminillo amb les forces justes. El kazakh va aguantar el liderat i la victòria, molt meritòria, per a Chris Sorensen (Saxo Bank) que va ser el supervivent d'una llarga escapada.
La següent etapa no va tenir massa història, menys algun intent del lider de posar por als seus rivals amb atacs de pesseta, victòria per Matthew Goss (HTC-Columbia).
El desè dia de competició ens deixava veure un repetidor de victòria en aquest interessant Giro, repetia l'sprinter Tyler Farrar, gràcies a un gran treball del seu equip, que pràcticament treballava tot per ell. De moment doncs, la victòria als sprints eren pel Garmin, que passava la mà per la cara al Columbia i al Milram.
L'onzè dia, es podria classificar com "Com fer que favorits que estan eliminats, tornin a estar en carrera".
Es va formar una escapada amb 50 corredors, on entre ells hi havien Carlos Sastre, David Arroyo, i altres ciclistes ben classificats, van arribar a tenir una renta de 18 minuts sobre el gran grup, que quan va decidir tirar per rebaixar la diferència no va poder amb l'empenta dels 50 escapats. Al final victòria d'etapa per Evgeny Petrov (Katusha), liderat per a Richie Porte (Saxo Bank), i el peloton i el lider que es deixaven més de 12 minuts amb l'escapada. La cursa havia canviat radicalment! És inevitable que ens vingui el cap el Tour de Oscar Pereiro...
La següent va ser una etapa on els que el dia anterior s'havien deixat una minutada van intentar refer aquest daltabaix a base d'atacs i intents de fuga. Al final però tot va acabar igual, i amb victòria per l'italià Filippo Pozzato (Katusha).
La dotzena era una etapa especial, no perquè fos de perfil montanyós, o perquè tingués trampes amagades, sinó perquè arribava a Cesenatico, ciutat del llegendari escalador Marco Pantani. Entre tots els corredors del gran grup, n'hi havia un que tenia aquest dia marcat, doncs arribava a casa seva, volia guanyar, volia honrar la figura de Pantani. Així va ser com un corredor d'un equip continental va aconseguir a base d'esforç i de deixar-s'hi la pell guanyar davant la seva afició. Manuel Belletti (Colnago), va aconseguir la victòria més feliç de la seva vida, plorant al podi.
Ara començava l'hora de la veritat, ara començaven les lliçons de ciclisme diàri, ciclisme del bó. Etapa de montanya amb final a Asolo, pujant com a últim port el Monte Grappa. Impressionant i excel·lent treball de l'equip Liquigas, que va rebentar la carrera en l'esmentat port i va deixar els favorits repartits per tota la carretera. Baixada espectacular de Vincenzo Nibali que aconseguia la victòria per davant de tothom i retallava un temps preciós. La jornada va ser profitosa, doncs de lider s'hi va colocar un espanyol, David Arroyo que lluitaria com mai per aguantarla maglia rosa.
Arroyo tenia un marge de molts minuts vers els favorits de la carrera, i per tant es podia permetre el luxe de no tenir que apretar tant les dents en els ports. Tal i com vam veure en el Monte Zoncolan, on el Liquigas va tornar a rebentar la carrera gràcies a un treball impagable del polac Szmyd. Aquest cop qui va anar a buscar la victòria va ser l'autèntic cap de files del Liquigas, Ivan Basso, que va aconseguir un presitigiós triomf desprès de 2 anys de sanció per dopatge.
Arroyo va cedir aquí gairebé 4 minuts!
Aquest va ser el punt de partida pel Liquigas, ara era quan demostrarien tot el seu potencial, ara era l'hora de guanyar.Malgrat tot la cronoescalada del dia següent al Pla de Corones (vindria ser el nostre Anglirú), amb rampes molt animals se la va endur un italià, Stefano Garzelli (Acqua & Sapone) amb un autèntic recital d'escalador, amb marges impressionants respecte els següents classificats. Per alguna cosa el coneixien com el possible substitut de Marco Pantani... no ho va acabar de ser, però cames no li han faltat mai.
A tot plegat Arroyo seguia mantenint el liderat, cada vegada amb un marge més estret, però estava lluitant com mai, aquest gregari es mereixia poder lluir aquesta maglia molts més dies.
L'etapa anterior al dia de descans no va tenir massa color, una escapada i una victòria per un francès de Cofidis, Damien Monier.
El dia de descans, guanyat, era la porta a l'infern, doncs l'última setmana de carrera seria un no parar de ports, d'atacs, i de valentia. Gràcies a aquesta última setmana aquest esport pot estar orgullós de ser diferent dels altres, de donar uns valors que no tots els esports donen. M'agrada el ciclisme, i m'agrada per coses com les que han passat aquesta última setmana.
La victòria d'André Greipel (HTC-columbia) va ser la última oportunitat d'etapa pels sprinters abans de arribar a l'autèntica montanya italiana, que ens va arribar de la mà del Mortirolo i la posterior ascenció a Aprica.
Control majestuós de la carrera del Liquigas, que va aconseguir marxar de tothom al Mortirolo deixant al lider de la carrera David Arroyo assentat en les dures rampes del port. Al coronar, l'espanyol cedia ja més de 2 minuts vers Basso, Nibali, i Scarponi, però el que vam poder precensiar tots els aficionats va ser espectacular. Arroyo no es va rendir, i es va jugar literalment el físic per no cedir temps, va fer un descens vertiginós, sense paraules, senzillament espectacular. Va arribar al començament d'Aprica amb sols 40 segons perduts respecte al trio d'italians!!
Malgrat tot, el poc enteniment entre els altres favorits va fer que acabés perdent 3 minuts a meta, i el liderat de la prova en favor de l'italià Ivan Basso. La victòria fou per Scarponi (Androni-Giocattoli).
Per si la cosa no estava prou clara, aquesta edició del Giro, comptava amb una penúltima etapa carregada de ports, on es pujaven, entre altres el Passo Gavia un port de més de 25 quilòmetres, amb una altura de 2600 metres, on vam poder observar imatges de gran bellesa, així com gran sofriment. L'etapa sols va tenir emoció entre els favorits en els últims 3 quilòmetres d'ascenció al Passo del Tonale, quan Cadel Evans va llençar un atac, que més o menys tothom va saber respondre. La victòria fou per Johann Tschopp (Bbox), després d'un gran descens del Gavia i una gran ascenció al Tonale, totalment merescuda.
Avui viurem la última etapa, una contrarellotge de 15 quilòmetres que decidirà qui és el tercer classificat de la ronda italiana, doncs el primer i el segon lloc estàn assegurats. Ivan Basso serà el gran triomfador de les 3 setmanes italianes, i David Arroyo obtindrà un segon lloc amb un regust de victòria. La tercera plaça se la jugaràn Vincenzo Nibali, i Michele Scarponi. Jo aposto, per cor, per Scarponi, però el jovent és molt fort, així que Nibali pot acabar pujant el podi fent d'escuder de Basso.
Un giro que ens ha demostrat que aquest esport no està gens mort, i que tot i els interessos per enterrar-lo la gent el segueix vivint de forma apassionada. Un 10 a l'organització del Giro per plantejar algo tant espectacular a ulls de l'aficonat, tot i que massa dur per el professional.
Personalment, crec que és la millor de les tres grans rondes del ciclisme.
Us deixo amb una brillant foto del Gavia...no cal dir res més.
dijous, 13 de maig del 2010
Un president vençut... (Cròniques d'una desgràcia)
A vegades, quan les coses no van com voldries però no vols que ningú se n'assabenti, no obris la boca, intenta dissimular. Si pot ser no apareixis per la televisió...si...millor tancat a casa, aïllat, fica el cap sota el coixí i ofegat si és el cas.
Senyor José Luis, vostè és la viva imatge del que no ha de ser un president, és la viva imatge d'una persona que diu unes coses i en fa unes altres, que quan obre la boca mig món tremola i la resta riu. A casa meva diriem que no és de fiar... Crec que és un impresentable, un president amb un programa emboirat, amb constants canvis de rumb els últims anys...i amb mentides, moltes mentides.
No es va cansar d'afirmar-nos que la crisi no existia, que eren fal·làcies... el temps ens va donar la raó i va acabar reconeixent que estavem en una crisis econòmica forta. Ràpidament però, es va afanyar a guardar la roba, i no espantar als seus votants, "No habrá ningún recorte en el gasto social". La gent s'ho va creure, va saber vendre la moto, llàstima que algunes motos van més lentes que els periodes electorals...
Va proposar i dur a terme grans mesures econòmiques, i dic grans perquè ens han costat un dineral, com per exemple el seu famós planE. El plan E, o més conegut com "Levantar aceras y volver a ponerlas", va estimular l'economia...SI...però com tothom li deia sols momentaneament...
Normalment un president del govern s'intenta rodejar dels més llestos, dels més eficaços, de lo millor que es pot trobar en un país. A Espanya som diferents, ens agrada el risc, donem emoció a les coses, per això tenim gent altament qualificada ocupant alts càrrecs (Notis la ironia), menys en un! El ministeri d'economia era ocupat per un senyor, de nom Pedro i de cognom Solbes. Una persona internacionalment reconeguda, amb un nom i amb un prestigi que si es descuida el perd al costat seu.
I la prova de que era un home llest és que s'adonava de la tempesta que ens venia a sobre i de que vostè amb les seves mesures ens enviaria a la ruina més absoluta! Per això va marxar i el va deixar penjat abans que perillés el seu futur com a economista.
La tempesta va arribar i li va caure tot el xàfec a sobre...
Malgrat tot és d'envejar el seu coratge per predicar el que només vostè creia, intentava generar confiança, guanyar-se l'estima del públic inversor amb mesures lleugeres i paraules a l'aire. Però sovint el públic és massa exigent i el monologuista fracassa en la seva missió, i això és el que hem anat veient les últimes setmanes. Cada acudit que sortia de la seva gola era rebut pels mercats com una patacada a la boca de l'estomac.
Tot plegat molt dificil de digerir, i com la seva veïna Grècia, però sense fer-ho públic (s'ha de conservar la dignitat no?) el seu país ha esset intervingut per europa i l'han obligat a fer tot el que deia que no faria.
El grapat de mesures que ha aprovat aquesta setmana són només la punta d'un iceberg que pot acabar duent-lo al fons de l'oceà més profund, perquè si vostè es pensa que això s'acaba aquí...li cauràn més tempestes i més pedres a la teulada de casa.
Segurament ara començarà a veure qui ballava amb vostè només per interessos i també que totes les rates a qui pagava abandonen el barco... com per exemple els sindicats...però aquest serà un altre post.
Només em queda desitjar-li sort, que ompli la pica d'aigua i hi posi el cap, no el tregui, queda lleig.
Senyor José Luis, vostè és la viva imatge del que no ha de ser un president, és la viva imatge d'una persona que diu unes coses i en fa unes altres, que quan obre la boca mig món tremola i la resta riu. A casa meva diriem que no és de fiar... Crec que és un impresentable, un president amb un programa emboirat, amb constants canvis de rumb els últims anys...i amb mentides, moltes mentides.
No es va cansar d'afirmar-nos que la crisi no existia, que eren fal·làcies... el temps ens va donar la raó i va acabar reconeixent que estavem en una crisis econòmica forta. Ràpidament però, es va afanyar a guardar la roba, i no espantar als seus votants, "No habrá ningún recorte en el gasto social". La gent s'ho va creure, va saber vendre la moto, llàstima que algunes motos van més lentes que els periodes electorals...
Va proposar i dur a terme grans mesures econòmiques, i dic grans perquè ens han costat un dineral, com per exemple el seu famós planE. El plan E, o més conegut com "Levantar aceras y volver a ponerlas", va estimular l'economia...SI...però com tothom li deia sols momentaneament...
Normalment un president del govern s'intenta rodejar dels més llestos, dels més eficaços, de lo millor que es pot trobar en un país. A Espanya som diferents, ens agrada el risc, donem emoció a les coses, per això tenim gent altament qualificada ocupant alts càrrecs (Notis la ironia), menys en un! El ministeri d'economia era ocupat per un senyor, de nom Pedro i de cognom Solbes. Una persona internacionalment reconeguda, amb un nom i amb un prestigi que si es descuida el perd al costat seu.
I la prova de que era un home llest és que s'adonava de la tempesta que ens venia a sobre i de que vostè amb les seves mesures ens enviaria a la ruina més absoluta! Per això va marxar i el va deixar penjat abans que perillés el seu futur com a economista.
La tempesta va arribar i li va caure tot el xàfec a sobre...
Malgrat tot és d'envejar el seu coratge per predicar el que només vostè creia, intentava generar confiança, guanyar-se l'estima del públic inversor amb mesures lleugeres i paraules a l'aire. Però sovint el públic és massa exigent i el monologuista fracassa en la seva missió, i això és el que hem anat veient les últimes setmanes. Cada acudit que sortia de la seva gola era rebut pels mercats com una patacada a la boca de l'estomac.
Tot plegat molt dificil de digerir, i com la seva veïna Grècia, però sense fer-ho públic (s'ha de conservar la dignitat no?) el seu país ha esset intervingut per europa i l'han obligat a fer tot el que deia que no faria.
El grapat de mesures que ha aprovat aquesta setmana són només la punta d'un iceberg que pot acabar duent-lo al fons de l'oceà més profund, perquè si vostè es pensa que això s'acaba aquí...li cauràn més tempestes i més pedres a la teulada de casa.
Segurament ara començarà a veure qui ballava amb vostè només per interessos i també que totes les rates a qui pagava abandonen el barco... com per exemple els sindicats...però aquest serà un altre post.
Només em queda desitjar-li sort, que ompli la pica d'aigua i hi posi el cap, no el tregui, queda lleig.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)