Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Món. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Món. Mostrar tots els missatges

dimarts, 24 de gener del 2012

Aquesta és la Europa que volem?



El titular en sí mateix ja és una declaració d'intencions sobre la divagació que segueix a continuació. La pregunta, partint de l'aburriment extrem, té milions de respostes i milions de punts de vista. Malgrat això, partiré d'una petita base que està d'actualitat aquesta setmana.

Perquè la Unió Europea ha vetat, congelat o embargat la importació de petroli d'orgien iraní?

Teòricament i de cara a la galeria per presionar a l'Iran i de forma específica les seves intencions de desenvolupament nuclear. Obertament l'Iran declara que enriqueix urani, el combustible necessari per aconseguir petardos. Qui decideix qui pot o no pot tenir armes nuclears? Obviament qui ja les té.

És a dir, qui ja poseeix aquestes armes de destrucció massiva resulta ser qui s'abandera com a àngel de la guàrdia i prohibeix a altres països la seva consecució. Perquè? Perquè qui poseeix aquestes armes passa, automàticament, a tenir una autoritat en el món.

I no estic defensant el dret de l'Iran a tenir armes d'aquest calibre, més que res, perquè no m'acabo de fiar de cap règim on la religió tingui un paper tant influent... Els fanatismes, tots, són dolents.

Però per què la Unió Europea fa això? Suposadament perquè som països evolucionats, que lluitem per causes justes, i tota aquesta parafernàlia barata. La realitat és que una vegada més, la UE, s'ha baixat els pantalons davant d'Estats Units i ha decidit tancar l'aixeta de les importacions de cru del país persa tal i com demanava el morenet de la casa blanca.

I per què ho dic així? Clarament perquè si a un continent no li beneficia ara mateix aquests tipus de daltabaixos és Europa. La mesura ha estat aprovada per unanimitat, prova més que estem governats per una colla de caps de cony d'orelles llargues. En el cas d'Espanya la estúpidesa és encara més sagnant.

Sense saber quin tipus d'acord recíproc hi ha entre Estats Units i la Unió Europea aquesta actuació és crítica. No endevineu encara qui son els principals importadors de cru iraní?

Si, Espanya, Itàlia i Grècia. Som els països que més importem petroli de l'Iran, xifres astronòmiques. No sabeu quins seran els països “menys” afectats per aquesta tancada? Si, encerteu, França i Alemanya.


A mi aquesta Europa no em representa, Alemanya i França fan i desfan com els hi surt dels nassos i el meu país, que està en una crisi brutal, no té cap més idea que votar a favor de la mesura i aplaudir amb les orelles de ruc. Estem tontos? Som el país que més afectarà aquesta tonteria i encara parem el cul?

Fins aquí aquest text demagog, tendenciós, populista i oportunista, que cadascú tregui conclusions i es formi la seva opinió. El bus no espera i em corre pressa. Potser el cru saudita fa una olor diferent de l'iraní...Oh wait!


dijous, 31 de març del 2011

Mai és massa tard

En un dels pocs vespres tranquils i relaxats que vaig poder gaudir en les últimes setmanes vaig topar-me amb un documental del més interessant a TV3.
He de dir que el nivell de divulgació que està adquirint l'espai "Sense Ficció" m'està agradant moltissim, un punt a favor per la "nostra".

El documental, dirigit per un conegut de la contrada : Albert Om, ens transportà a la ciutat de Vic del '91, on com tots sabreu ja a aquestes altures, E.T.A. va a dur a terme un dels seus atemptats  (junt amb el d'Hipercor dels més colpidors) a Catalunya.

La gravació la vaig trobar del més encertada, explicant primer la notícia per tractar més tard la vida dels afectats actualment i, ja de pas, donar un parell de voltes al per què de tot plegat i a les seves conseqüències més immediates, sobretot de caire polític.

Negar que des d'aquell fet el nacionalisme català canvià seria posar-nos una bena als ulls, seria de necis, i personalment crec que va tirar cap a millor, potser menys activista i reivindicatiu però més aserenat.

Mai és massa tarda per canviar el nostre pensament, mai és massa tard per aprendre a canviar la nostra visió de les coses (18 anys per ficar una trista placa commemorativa...), mai és massa tard per entrar en una via dialogada...



En un altre ordre de coses i aprofitant el títol de l'entrada, dir que potser el ex-president Pujol se l'ha fet seva  i ha decidit que mai és massa tard per canviar d'opinió...o per posicionar-se (votant a favor de la independència el 10-A). Qui ho diria 15 anys enrere que Pujol faria un gir tant "ràpid" en el seu conservadorisme, qui sap, potser és un mèrit.

dimecres, 26 de gener del 2011

L'herència d'una generació

Tot just acabem d'encetar una nova dècada i ja tenim milers i milers d'interrogants sobre la taula. Interrogants generats per generacions anteriors a la dels joves actuals...però qui pagarà els interrogants? Nosaltres.

Els nostres avis, inclosos els nostres pares, han tingut un vida, relativament fàcil, han estat les generacions felices, que creixien escoltant Aretha Franklin, les generacions del consum, les generacions que ens deixen d'herència un món pitjor del que es van trobar.

Però no és només això, ens trobarem un món faltat de moralitat, amb importants canvis, més constants i seguits que antany, més globalitzats. Tenim una crisis financera galopant, mentre els nostres pares han aconseguit comprar una casa nosaltres probablement no podrem ni comprar la porta d'aquesta...

I no és només això, la gent al poder no té consciència dels que venen, dels que pugen, dels que algun dia els hi agafaran el relleu. Sols tenen vista per al present i per poc més. Perquè no pensem d'una vegada per totes a llargues distàncies temporals? Perquè no procurem deixar una herència que no sigui un pou de lamentacions?

Som nosaltres, els "gamberros", els "que no fem res", els que "només pensem en beure" qui haurà de solucionar el pou de problemes que el més "grans" ens han ficat. Tot plegat suposo que és inherent a la raça humana, egoisme pur i dur. Perquè millorar si a mi ja m'està bé oi?


Tota aquesta indignació (que no per això menys veritat), vé arrel de les declaracions del president de la cimera de Davos (Fòrum econòmic), on diu que l'atur juvenil a españa pot tenir conseqüències socials importants.



Home doncs clar, mentre aquí decidim si hem de fer una Ley Sinde, prohibir el tabac o mil parides més, milers de joves estan sense fotre ni golpe, empobrint la nostra societat i de pas, empobrint-me a mi també. I això em rebenta, la incompetència d'uns governants de poltrona i la tonteria de molts dels meus "companys" de generació.


Si, avui tinc un mal dia.

dilluns, 12 de juliol del 2010

Una situació paradoxal

Si bé avui podria parlar del cap de setmana i els seus fets, manifestació i victòria de la "roja", no ho penso fer. Penso que ja anem prou saturats per televisió i per internet cop perquè a sobre també parli d'això. És una bona paradoxa la viscuda en tan sols 48 hores per Barcelona eh? No m'ho negareu.

Però no volia parlar d'aquesta paradoxa jo! Sinó d'una altre ben diferent...

La senyora Ingrid Betancourt és una política colombiana que l'any 2002 va ser segrestada per les tropes paramilitars de les FARC. L'any 2008 les forces armades colombianes amb una fugaç operació van aconseguir alliberar-la dels seus captors. Segurament tots recordarem les imatges del seu alliberament, la seva arribada en avió, els abraços amb el seus familiars i les crítiques que aquesta mateixa persona feia als guerrillers de les FARC.

Igualment aquesta dona també es va omplir la boca amb discursos sobre la pau, sobre la seva gratitut al poble colombià, etc, etc.

Gran gratitut la que ha demostrat aquesta setmana aquesta "dona" (si la puc titllar així), reclamant a l'estat de Colòmbia fins a 6 milions d'euros en concepte d'indemnització per el seu segrest. Segons ella, la seva seguretat estava a càrrec de l'exèrcit colombià quan la van segrestar i per tant la culpa recau solament en aquests.

Avere senyora, hi han indicis més que clars que vostè es va passar les recomanacions de l'exèrcit pel forro dels... i va acabar com va acabar perquè va ser un caramel molt dolç per les FARC. La seva irresponsabilitat va portar molts maldecaps a Colòmbia, fins que la van poder alliberar. Com té el morro de demanar a sobre una indemnització als seus alliberadors?

Si abans vostè era un estandard de la llibertat i la pacífica oposició, avui s'ha convertit en l'estandard de l'avarícia. Senyora Betancourt no tot té un preu en aquesta vida, i hauria de començar a valorar que fa dies que la seva es podria haver acabat...




Ens mouen els diners en aquesta vida? I tant que si, jo no en tinc cap dubte, i aquest cap de setmana també n'ha estat una mostra. El rerefons sempre és econòmic. Estem podrits senyors!

dijous, 1 de juliol del 2010

És el capitalisme o l'estupidesa humana?

Avui, com cada any, comencen les rebaixes d'estiu. Cita ineludible per tot aquell que vulgui trobar quelcom bé de preu o busqui coses específiques d'altres estacions. Aquest fet no seria notícia si no fos perquè algunes cadenes de roba han decidit organitzar noves i originals propostes.

I per ficar un exemple utilitzarem la cadena de roba Desigual, que s'ha empescat una iniciativa de marquèting de lo més extravagant. Tot aquell (100 primers) que es presenti a la botiga Desigual de Barcelona (passeig de Gràcia), en pilotes, o lleugeret de roba podria endur-se el que desitges Gratis!.

Si bé no deixa una estrategia per sortir per tots els mitjans de comunicació, m'ha fet reflexionar al veure l'espectacular assistència de gent, sobre com d'influenciats estem per el consumisme.
Consumisme o "Atontats"?

Cada cop em crec menys allò de donar la culpa al capitalisme o a la societat en què vivim per justificar que la gent és com un ramat d'ovelles que per no quedar-se "enrere" compra i compra de forma compulsiva. La gent és manipulable al 100% i sino no m'explico com es poden donar casos com aquests:




Algú li entra al cap? A mi no, jo crec que és una mostra evident d'involució mental, d'aquí cuatre dies estarem en una cova fent foc amb pedres entre sorolls guturals.

És una cosa que ja m'he cansat de dir, mentre al món hi passen coses, hi ha gent que viu al dia a dia i que el seu major problema és saber en quina peça de roba es gastarà els 20 euros que porta a la butxaca. Davant de tal torment mental no m'estranya que siguem el país amb més abandonament escolar...

La gent és estúpida i alguns es deixen portar més de lo "normal" per els cartells publicitaris.

dilluns, 28 de juny del 2010

Dia de l'orgull gay




Avui dia 28 de juny és el dia de l'orgull gay, el dia on tots els homosexuals, bisexuals, transexuals del món celebren els seus drets, així com les seves llibertats adquirides que fins fa tan poc havien estat negades.

Però tot plegat em fa reflexionar una mica sobre aquest dia. Entenc que existeixi, doncs és com el 14 de juliol per els francesos, una celebració per la llibertat d'expressió i una reivindicació per la llibertat sexual.
El que ja no tinc tant clar són aquestes celebracions al carrer en forma de desfilada on els homosexuals més "locazas" van en pilota picada, o casi, pels carrers. No entenc aquest exhibicionisme, si jo monto aquest escàndol al carrer em denuncien per alteració de l'ordre públic!

Segurament la majoria d'homosexuals està a favor de l'existència d'aquest dia, però no de COM es celebra per alguns. Jo com a heterosexual no acabo d'entendre aquesta tendencia a voler ensenyar al món que et sents orgullós de ser homosexual a base de desfilades "locas". Jo em sento orgullós de ser heterosexual però tampoc tinc un dia al calendari per sortir a veure pits i dones nues pel carrer!

Enveja? poder si, poder és enveja per tenir una altre excusa per sortir a celebrar quelcom, però no crec que aquesta sigui la imatge que els homosexuals vulguin transmetre a la societat, perquè això no fa més que accentuar una certa mentalitat en la gent de "són diferents" i ficar arguments als intolerants per justificar el seu discurs.


De totes formes, felicitats als homosexuals, però només a aquells que no fan la locaza pels carrers...



PD: Reclamo un dia de l'orgull heterosexual, jo també vull veure homes i dones fent marranades pel carrer!!
La foto és espectacular

dimecres, 23 de juny del 2010

Meanwhile in Earth...

Mentre mig món està pendent del mundial i de l'horrorós estrès de sentir "vuvuzelas" per tot arreu, l'altre mig està preocupat pel què passa a la Terra. Tot plegat no fa més que preguntar-me si la meitat del planeta és imbècil, retrassada o que necessiten el futbol com una droga.

Des de fa mesos estem vivint una desinformació a través dels mitjans d'informació, bonica paradoxa, sobre el cas de British Petroleum (el gegant del petroli). Algú sap què passa realment? Els mitjans de comunicació hi han dies que ni en parlen! Per favor, que estem davant d'un dels desastres més grans de la humanitat!

Tristament el de BP ocupa la segona posició en el rànquing de majors vessaments de la història.

Repassem una mica com va començar tot, la Deepwater Horizon era una plataforma petrolifera construida l'any 2001 que contenia el pou més profund de la historia. El 20 d'abril d'aquest any (mireu si fa temps que aboca cru... i tothom calla) va tenir lloc una explosió a la plataforma que va acabar per enfonsar-la dos dies després.

Des de l'abril aquest pou ha estat abocant petroli i més petroli al golf de mèxic; Han estat molts els intents de segellar el pou per part de BP, però de moment cap ha funcionat degut a la gran profunditat de la fuita. L'únic que sabem del cert és que el senyor Obama té ganes de patejar algun cul.

Com s'ha de solucionar tot plegat no en tinc ni idea, com segurament tampoc ho saben els tècnics de BP. El que si tinc clar és que la humanitat està presenciant en directe com milers de quilòmetres quadrats quedaràn inservibles per molts anys i ningú se n'està preocupant en excés, deu ser que el mundial atrau més...

De totes formes si un es vol informar sobre el què realment passa ho ha de fer per internet, perquè tornant al tema d'abans, els mitjans de comunicació no hi dediquen gaires minuts o a vegades cap a aquest desastre. I això si que em sembla preocupant, perquè resulta que ven més la Belen Esteban que el vessament de milers de litres diaris de cru al mar.

Tot plegat ho trobo molt indignant, i el mateix raonament podria fer vers el que passa a Espanya. Mentre la població es preocupa sobre si Espanya passa o no a vuitens de final, resulta que s'està aprovant una reforma laboral, en pocs dies entra la pujada de l'iva...

A vegades penso que ens mereixem el què tenim, si tenim un govern i una classe política tant incompetent és perquè ens ho hem guanyat, doncs nosaltres encara som més gilipolles, com un ramat d'ovelles. La televisió, els esports, ens tenen menjat el cap i estàn abocant la població a una societat fàcilment manipulable.


Quin fàstic que em fa tot plegat!


PD: Avui estic indignat...

diumenge, 21 de març del 2010

Zimbabwe



No, no està tret d'un episodi dels Simpson, aquesta foto mostra la realitat econòmica de Zimbabwe. El bitllet de 100.000.000.000 dollars zimbabwesos.

Com tots sabeu, o sabreu, l'estat de Zimbabwe està gobernat per un capcigrany anomenat Robert Mugabe, una espècie de dictador que ha dut el país a la ruina més absoluta (es veu que per economista no va estudiar...).
La qüestió és que el país està immers en una profunda inflació que ha destrossat l'economia en pocs anys. Ha arribat a tal punt que el 2008 (no es troben dades massa actuals..), una hamburguesa costava 15.000.000 de dollars zimbabwesos!! i cada hora es doblaven els preus dels productes.
Les últimes dades que trobat per articles de La Vanguardia parlaven d'una inflació de 237.000.000%, però no són dades exactes, doncs és impossible fer-ne un càlcul acurat i precís.


Robert Mugabe és un personatge que ostenta el poder de Zimbabwe des de fa 28 anys, recorrent habitualment al "timo" electoral. Aquest home en els primers compassos dels anys 2000 va impulsar una reforma agrària per tal d'intentar reactivar una economia que ja anava en caiguda lliure. La reforma expropiava la terra a la majoria blanca (32% de la terra cultivada al país) per tal de repartir-la entre els "autòctons".
Això provocà el bloqueig econòmic de EUA i la UE, de tal forma que l'agricultura zimbabwesa va ser dinamitada, així com la seva economia (només suportada per la mineria). Poc a poc va començar a creixer la inflació del país fins que es va descontrolar de forma radical.

Actualment la majoria de negocis a zimbabwe es fan amb Rands sudafricans o dollars americans (tot supervisat pel govern) degut a que el dollar autòcton no era estable, estava molt descontrolat. Fins i tot tenien pensat posar en circulació un bitllet de 500 bilions de dolars.
Sembla però que avui dia la inflació està més controlada i no té uns percentatges tant bestials. Penseu que el segon país amb més inflació del món només rasca el 40%.



L'artífex del fracàs:



M'ha fet gràcia parlar de l'estat de Zimbabwe perquè els numeros són espectaculars, no hi ha decadència tal en cap país del món. És la pobresa sobre la pobresa. A més a més el país té un index de població amb SIDA molt elevat, els hospitals són de circumstàncies i la gent no té què dur-se a la boca. Mentrestant però, aquest dropo del Mugabe segueix gastant-se milions en celebrar festes com la del seu aniversari que va costar 250.000 dollars (americans aquets...)