divendres, 21 de novembre del 2008

Preparant l'escalada...

I és que malgrat que portem (porto), 2 mesos i escaig amb aquest primer any a Camins, tot just puc dir que ara és el moment de començar a preparar l'escalada per els parcials del gener. Serà llarg, serà dur i probablement no me n'ensurti en aquest intent, i és que per algo la majoria del personal se'n va amb un 0 a la butxaca.

Toca incrementar la rutina, no són suficients les 4 hores d'estudi + classes diàries, toca augmentar la eficiència, toca ser-hi a sobre.

És dur, i he de confesar que no és el primer cop que tinc una "crisi", però...no és la fi del món, m'hi he de deixar la vida en aquesta carrera, em poden tombar, però no derrotar.

^^ Que es prepari la UPC, perquè trigaré més o menys però aquesta puta merda me l'he de ventilar!

Tot i no comptar amb el suport del professorat, que ja deixen anar frases per classe freqüentment de l'estil "Os vamos a follar"...o la ja mitica resposta a les classes de física "si hay errores pues te jodes"

Aisshh....


Salut, i fins el gener!

dissabte, 20 de setembre del 2008

Camins difícils...

Bé, aquesta ha estat la primera setmana de curs universitari i no en podria treure un balanç més cabró...XD

De moment només han passat 5 dies i ja ho veig tot bastant negre, més que res per unes quantes dades que ens han dit, o hem descobert...:

- Per aprovar hem de dedicar 1700 hores d'estudi (paraules textuals dls profes)...
- Al tercer dia (segon de Algebra) la gent ja anava perduda...
- Fisica, Quimica, Mecanica, Algebra i Calcul... la cosa no pinta collonuda que diguem, i menys veient el temari!!!

Més o menys aquest seria el balanç de la primera setmana, molt de estudiar m'espera i moltes hores davant de l'ordinador o els apunts!!! En fi, es ben bé que m'he fotut en un infern XDD Però ja se sap, els professors diuen: S'hi voleu ser Eng. de camins, heu de suar la cansalada, si no esteu disposats a això ja podeu marxar i plegar.

Però tot i aquest "show", m'he proposat estudiar, ficar-me davant dels papers fins que els entengui, currar-m'ho, de moment sobretot a Algebra on la penya (m'hi incloc) té certes dificultats.

Apa, salut!!

:-(

divendres, 22 d’agost del 2008

Atzar i Destí...

Dimecres, migdia del dia 20 del mes 8 del 2008, rara coincidencia (20/08/2008). Accident a l'aeroport de Barajas i més de 150 morts de balanç.

Aquests dies he estat reflexionant bastant sobre la gent que ha mort en aquest avió i la gent que s'ha salvat, ja sigui per arribar tard o per overbooking. És atzar? Bueno, podriem dir-ho així, creure en la sort o bé creure en el destí i pensar que senzillament no estava escrit que tu (si ets o eres passatger) morissis en aquell vol. El mateix em pregunto amb els pocs supervivents...on estava escrit que sobreviurien?

Crec que aquest és un tema molt morbós, on és fàcil atribuir els fets al destí o a l'atzar. Jo personalment no crec amb aquestes coses...les coses passen i punt, i sempre hi ha el factor humà entremig.

Una altre cosa és que l'ésser humà vulgui alliberar-se de certs pensaments o patiments mitjançant l'atzar o el destí. Per exemple, la persona que per 3 minuts no va pujar a l'avió ara es deu sentir el tiu més afortunat del món o deu estar en un estat de xoc, jo almenys ho estaria...

^^ Qui sap on serem d'aquí uns anys....és lo bonic del devenir....tralaraaaaa



;-) Novament escrit sense cap ni peus, si es que es troba a faltar el cole..XDDD

dijous, 7 d’agost del 2008

Narcisisme a la televisió

No diré cap mentida si m'aventuro a dir que la televisió ens inculca uns valors de bellesa que rarament (per no dir mai) es corresponen amb la realitat...

El problema està en que molta gent es creu aquesta realitat irreal (visca les contradiccions!) i la seva conducta acaba derivant en seriosos problemes. L'estètica, tanta importància a una cosa que és passatgera! perquè el temps ho fica tot a lloc (normalment cap al terra XD, tot penja més...)

Curiós com a mínim que no surti el mateix Narcís a la televisió, posats a fer! Tant culte al cos i a les aparences!

Tot això vé arrel d'ahir a la fassina, mentre miravam Nip/Tuck, la serie americana de cirurgians plàstics, rics i foll***rs. :-) Els anuncis de productes estètics, el fet que només surtin dones estereotipades i tius molt cuadrats, tot això contribueix a enganyar-nos i a (segons qui) tenir autèntiques depressions de cavall...

Sentit comú!! El físic no fa la persona.


PD: Em sembla que les idees estan super desordenades i no he escrit gaire res coherent, sense arribar a cap conclusió...XDD Visca el dormir poc.

dimecres, 30 de juliol del 2008

Interessos?

Que molta gent es mou per interessos és lògic i ho tinc assumit, el que em costa més d'entendre és com governs, organitzacions internacionals i d'altres històries de l'estil també s'hi moguin...

Posem-nos en situació, l'escrit d'avui vé arràn de veure imatges un pèl cruentas per dailymotion (rollo youtube) que tractaven l'augment dels preus del gra (blat per exemple), arròs,etc. Al veure tot això he començat a desordenar les meves idees per tal de comprendre-ho...i tot per arribar a una conclusió més aviat trista.

Falta petroli? Fem biocombustibles, diem que contaminen menys (quedem de pro-verds), que són més asequibles (quedem pro-ciutadà) i que de pas ajudem a paísos com Brasil i similars a crear llocs de treball en plantacions.

Oh! quin greu que em sap! em volgut adoptar una mesura verda i anti-climàtica i de retruc em organitzat un augment BESTIAL del preu del blat i derivats amb la qual cosa el tercer món s'enfonsa encar més en la seva propia merda. Clap! Clap! Clap! Que fàcil és mentir a la gent i que fàcil és jugar amb la vida de les persones quan estàs en un govern eh?
L'augment dels preus del gra implica directament l'augment de les morts per desnutrició a l'Africa (per ficar un continent). I jo em pregunto... Ningú havia pensat en les conseqüències? O va preferir callar perquè li era més beneficiós?

Interessos amics, interessos que mouen el món. :-) I mentrestant nosaltres anem vivint a l'esquena de tot plegat, poder perquè no la volem veure (aquesta realitat) i sentir-nos desgraciats.


La situació al tercer món no s'acabarà amb ajudetes de ONG...tingue-ho present, mentre cap dels governs (G-8 per exemple) s'hi impliqui abocant diners de veritat, això no s'arreglarà. Agafem una ampolla de cava, treiem unes copes i brindem per lo bé que vivim indirectament a costa dels més pobres!


PD: Aclaració, amb l'última frase no estic defensant un sistema economic comunista ni semblants, perquè van resultar ser un fracàs on la gent es feia molt rica o molt pobre per interessos (la paraula màgica), Ni critico el capitalisme, perquè resulta que tot i els seus desavantatges l'ésser humà no ha creat encara res millor...o sigui que a xupar tots aquestes desgràcies..

Salut

dimecres, 16 de juliol del 2008

Homenatge egoista

Avui volia publicar un escrit sobre X tema que publicaré més tard, avui em vull donar un homenatge petit.

I és que per fi he arribat (ahir) a la majoria d'edat amb el que això comporta, poder conduir, poder anar a votar, pero també tindre que ser més responsable amb els meus actes si no vull acabar a la presó... Ara també puc entrar en locals que fins ara tenia prohibit hahaha XD


En definitiva que esperem que a partir d'ara les coses siguin millors que fins ara...tot i que el primer dia sent adult l'he trobat igual que sent adolescent...Deu ser que encara soc un eixelebrat i no ficaré seny fins els 25!!


Salut!

dilluns, 7 de juliol del 2008

La il·lusió? Perduda entre vents




Vents d'odi o d'ambició, vents malèvols; vents, en definitiva, d'afany. I és que avui pretenc fer una crítica a la situació del nostre poble a títol personal, que a molta gent pot agradar o a molta gent els pot fer vomitar i treure bilis. Avere si no m'entrabanco i aconsegueixo fer alguna cosa coherent amb afany constructiu, i no destructiu (cosa difícil).

Primer de tot, comentar que no seré partidista ni amb uns ni amb els altres, perquè si em fico en aquesta galleda segurament en sortiré malparat.
El títol d'aquesta entrada del blog descriu bastant la meva observació o sensació actual del poble, on és la il·lusió? on són les ganes de construir un lloc/fòrum comú on TOTHOM vulgui col·laborar pel bé comú del poble?

Des del meu punt de vista enlloc...i m'explicaré: Fa anys, això no vé d'ara, que en aquest poble primen més les tafaneries o les ganes de "fotre" al veí que el bé comú, portem anys estancats en picabaralles per part dels dos "bàndols" (que entren al joc) i la moralitat em diu que això no pot ser bo de cap manera. De fet, només hem de veure com estan les coses, o COM i QUANT ha avançat el poble...

Llavors hi ha qui dirà que s'ha perdut la fe als polítics... no m'estranya, quan en un ajuntament en vés de treballar pel poble es dedica a discutir temes inoportuns o penosos...res no pot anar com ha d'anar.

I no estic ficant el dit a l'ull a la gent que treballa a l'ajuntament, que vull pensar que s'ho deu treballar com pot per tirar endavant al poble, estic parlant de la gent que està afiliada als partits, la gent que ha de plantejar les idees o recollir-les (en comptes d'entrar al joc que es vol jugar des dels dos bàndols).

Crec que la majoria d'habitants ja estem una mica farts de que si "La mala gestió econòmica de l'última legislatura" o "l'aigua en surt per les orelles" o "el camp de gespa" o "el casal del jovent". Prou de discusions, prou de vendre la moto a la gent...

Ara és hora de començar a treballar d'una vegada pel bé comú, recollint propostes d'uns i altres i estudiar-les, currar-se-les, deixar les disputes personals (que existeixen...)...etc. El poble ha de créixer, el poble ha de tenir recursos laborals, econòmics i socials. S'ha de tenir un equilibri, no es pot deixar estar el que ara ja està fet (parlo d'edificis o de serveis), si una cosa funciona...collons potenciem-la!

Si algú em fes cas, o es llegis la crítica ja tinc molt de guanyat, encara que després m'endugui alguna mossegada, perquè he de reconeixer que parlo de lo que veig pel carrer, de lo que sento per els llocs, i no parlo de primera mà ni tinc del tot clar com funciona un ajuntament. Ja sé que els tràmits per aconseguir subvencions i aquestes coses són xungues, però cony...ja que les demanem que sigui amb coses coherents i treballades en conjunt...no en benefici propi (i això va pels dos grups, que de "trapis" sempre n'hi han hagut a prats).


I fins aquí, lo que m'ha passat pel cap aquests 10 minuts, ara vaig a fer un mós abans d'anar a veure el torneig d'estiu ^^. Apa, salut i força al canut que diuen!


PD: Menys Odis i més amor

diumenge, 29 de juny del 2008

Daus del destí

S'han acabat les festes del poble i ha començat l'estiu. I amb l'estiu ha començat una nova època, la meva època universitaria. Després d'elegir la carrera toca buscar pis, trobar noves amistats i en general...currar.

No ficarem mala cara al nou panorama, però és que...val més mal conegut que per conèixer. De totes maneres, esperem que sigui millor que l'anterior (ja hi ha temps de tornar enrere). I vet aquí el títol d'aquesta vegada, "daus del destí", i si, ara no he fet res més que fer la primera tirada d'aquests daus que qui sap quin destí em portaràn.

Brindem per les tirades que ens queden encara!


:-) Escrit curt avui, aviat tocarà una crítica social.

dissabte, 14 de juny del 2008

Qui som? On anem? D'on venim?

Aquesta passada setmana vaig acabar la "malvada" selectivitat, i ahir divendres vam anar-ho a celebrar amb els companys a les Carpes Vig. Fins aquí tot bé. Però amb l'arribada de les vacances i del temps lliure, m'ha faltat temps per començar a pensar, a pensar i a llegir.

Porto uns dies ja, mirant pàgines de divulgació científica i astronòmica i inevitablement m'ha portat a fer-me les preguntes del títol.

Qui som? si vale, humans, animals, mamífers, però realment d'On venim? quin és el nostre origen? segurament és una pregunta sense resposta i que si sapiguessim la resposta no podríem assimilar. I la pregunta més intrigant encara, On anem?

Perque reconec que és frustrant plantejar-se totes aquestes preguntes i acabar dient, quin sentit té l'existència i quina funció tenim nosaltres aquí. Vull pensar que en tenim, que no som fruit d'un accident.

^^ D'altra banda...que petits som...som una minucia en l'univers, un univers immens amb fenòmens que són encara difícilment explicables (forats de cuc, grans supernoves, xocs entre galàxies, planetes similars a la terra i un llarg etc.).

Us deixo uns videos que m'han captivat, el primer compara la grandària de la Terra amb la de diferens astres i estrelles fins a arribar estrelles de masses superiors a 1600 vegades el sol, i que quan morin suposaràn un important forat negre. El segon video viatja des de la plaça de San Marc fins a 10^15 anys llum. Fascinants

1r video: http://www.youtube.com/watch?v=7J82yKdF5Mw

2n video: http://www.youtube.com/watch?v=b8zrlOGKI2E

diumenge, 1 de juny del 2008

De debò queda gent així al món?

Avui, no toca un escrit propi, ni cap menjada de coco, senzillament deixaré un llarg escrit que crec que s'hauria de llegir. És sobre Iñaki Ochoa, l'escalador que va morir fa pocs dies a l'Himalaia escalant. Lloable el comportament de la resta d'escaladors. I és aquí on em faig la pregunta del títol...perquè veient el telenoticies no m'ho sembla.


Disfruteu-lo



Un himalayista asume que la autonomía en altura es su único nexo de unión con la vida. Ser autónomo para tomar decisiones, para superar los retos técnicos, para acertar con la estrategia, para retirarse por sus propios medios sin comprometer a nadie. Si todo va bien, uno sufrirá escalando una montaña de 8.000 metros; después peleará para bajar y contarlo. Pero si algo altera el guión, si algún factor inesperado convierte al escalador autosuficiente en sujeto dependiente, su vida valdrá bien poco. O lo que otros estén dispuestos a arriesgar para socorrerle. En la frontera de los 8.000, donde los helicópteros no vuelan y el hecho de pensar con serenidad es un triunfo, ninguna vida vale más que la propia. No existe el derecho legítimo de pedir ayuda. Es un pacto no escrito: primero, mi vida; después, ya se verá.

Luego están los hombres y las circunstancias.


Catorce alpinistas de diferentes culturas, nacionalidades y posibilidades se unieron en el Annapurna (cima de 8.091 metros en el Himalaya) entre el lunes 19 y el domingo 23 de mayo para realizar el rescate imposible de Iñaki Ochoa de Olza. Para hacerlo, todos prescindieron al unísono de cualquier análisis frío y pragmático, de su experiencia, de su saber, de la razón. Todos tiraron de corazón. Un alpinista no tiene por qué ser una persona valiente. La valentía no se mide en términos relativos. No tiene más arrestos el que se lanza montaña arriba que el que conduce a sus hijos, trajeado, a la escuela. Pero, aun sabiendo todo esto, lo que sucedió esos días en el Annapurna, la mezcla de voluntades desprendidas de todo ego, prudencia o egoísmo, merece un calificativo... difícil de cazar. Jorge Nagore, uno de los íntimos de Iñaki, dijo a este diario que lo vivido se correspondía con "la grandeza absoluta". ¿Existe otra forma de expresarlo?
"Camino de la cima nos encontramos con un paso técnico. Era corto, pero no teníamos cuerda fija. Empecé a buscar una alternativa mientras Iñaki y Bolotov buscaban la manera de pasar. Pero enseguida, Iñaki me dijo que tenía mucho frío y que prefería darse la vuelta. Me fui con él. No hacía tanto frío: sus guantes eran más gruesos que los míos y yo no sentía frío, así que imaginé que Iñaki estaba pagando el esfuerzo. Decidimos montar la tienda en la arista, y después de hablar por teléfono empezó a decir incoherencias", recuerda Horia Colibasanu, de 31 años, dentista de Timisoara (Rumania). Su voz, al otro lado del teléfono, suena infinitamente cansada, como la un niño que ha pasado por un enorme trance.
Los íntimos de Iñaki que organizaron su rescate desde Pamplona también emplearon el corazón y todos los medios a su alcance. Su maniobra habría sido impensable hace apenas una década, cuando no existían los teléfonos móviles vía satélite y uno viajaba al Himalaya como si de un desplazamiento a la Luna se tratase. Sin esta tecnología, Iñaki habría fallecido bien pronto. Sin la presencia del rumano Horia Colibasanu no habría superado la primera noche.


"Lo más terrible, lo más difícil de asumir fue ver cómo Iñaki, en cuestión de segundos, se desplomaba en el interior de la tienda, incapaz de hablarme, inconsciente. Fue en ese momento, y no después, cuando sentí el tremendo dolor de lo que ocurriría tarde o temprano", recuerda Horia Colibasanu. Iñaki y Horia se conocieron en las faldas del K-2 (8.611 metros) en 2004, unidos por la casualidad: compartían gastos junto a otros escaladores. Escalaron juntos el impresionante K-2 y repitieron viajes, unidos por una amistad espontánea. "Decido esperar a mi nuevo amigo rumano, Horia Colibasanu, que se ha convertido por azar en mi compañero de escalada. Es un chico sensible y muy inteligente, y se convierte en el primero de su país en pisar la cumbre. Se le ha caído su piolet durante la noche, y al final sube con uno prestado. Cuando llega arriba parece despistado por un momento, no tiene experiencia en montañas de 8.000 metros, pero está de verdad feliz y exultante", escribiría Iñaki días después.


Horia busca estos días la manera de volar desde Katmandú, capital de Nepal, hasta Pamplona. Se lo ha pedido la madre de Iñaki, que desea abrazarle. El hombre camina a duras penas desde su hotel hasta la agencia de viajes, consumido hasta los huesos, dejando atrás las secuelas de un edema pulmonar. "Creo que de no ser por Ueli Steck, yo también habría muerto", asegura Horia.


El suizo Steck es la segunda gran pieza del puzzle ensamblado para rescatar a Iñaki. Dos años antes de conocerse en el campo base del Annapurna, Iñaki ya conocía a Steck, uno de los alpinistas más brillantes del momento, un tipo capaz de escalar los 1.800 metros de la cara norte del Eiger en solitario y en un tiempo de 2 horas y 47 minutos, cuando lo habitual es invertir dos días en la empresa. Iñaki pasó una temporada de su vida residiendo en Suiza, entrenándose en el mismo rocódromo que frecuenta Ueli Steck, pero nunca se atrevió a presentarse. Le admiraba demasiado. Por eso, cuando el jueves 22 de mayo Ueli Steck irrumpió en su tienda, a 7.400 metros, sonrió, reconociéndole de inmediato. Saludaba a uno de sus héroes. La última persona que vería. Iñaki nunca llegaría a encontrarse con la tercera pieza clave del rescate, el kazajo Dennis Urubko. En la historia del himalayismo están, en un nivel superior, los escaladores de la extinta Unión Soviética. Iñaki los idolatraba: "Comen mejor durante las expediciones que en su casa y llevan un material que no usaríamos ni en el Pirineo", ilustraba el navarro. En 2003, Urubko e Iñaki se conocieron en el Nanga Parbat (8.125 metros). El kazajo cumplió con varios días de aproximación a la montaña vistiendo unas zapatillas deportivas dos números pequeñas. Se marcharía con ellas puestas y con la cumbre, como Iñaki. Urubko, de la sección deportiva del ejército de su país, cobra 50 dólares mensuales. El proceso de selección para integrar dicho equipo es una salvajada. Sueltan a los candidatos a los pies de una montaña del Pamir, de 7.000 metros, y los primeros en llegar pasan el corte. Después les ponen a pedalear en cámaras hipobáricas simulando alturas vecinas a los 9.000 metros..., hasta que se desmayan del esfuerzo. Decir que son tipos duros es decir bien poco.
Urubko es el heredero del estilo de Anatoli Boukreev, el alpinista que más admiraba Iñaki Ochoa, una fuerza de la naturaleza que pereció en la misma vertiente sur del Annapurna, víctima de un alud, en 1997. Había escalado 21 ochomiles en apenas ocho años. Pocos días antes de atacar la cima del Annapurna, Iñaki lloró emocionado frente a la placa que recuerda a Boukreev bien cerca del campo base, un pequeño memorial budista con una inscripción: "Las montañas no son estadios donde satisfacer nuestra ambición deportiva, sino catedrales donde practicar nuestra religión". Irónicamente, una placa, colocada junto a la de Anatoli, honrará también la memoria de Iñaki.


Sin duda, no podría haberse imaginado mejor rescate, ayuda más cualificada. Un sencillo mensaje en el teléfono vía satélite de Steck, describiendo la situación, le bastó a éste para salir montaña arriba..., al anochecer, junto a Simon Anthamatten.


"Fueron horas complicadas", retoma Horia Colibasanu: "A través de la radio tuve que guiar a Ueli y Simon para que encontrasen el complicado camino en el glaciar, al principio de la vía. Era de noche: imagina lo que tuvieron que arriesgar para no caer en alguna grieta", enfatiza el rumano. "La verdad", reconoce Ueli Steck, "es que sólo había una cosa que pensar, así que no nos costó decidirnos". Para ganar tiempo, Ueli y Simon cargaron con el mínimo peso posible, lanzándose en una ruta que no conocían y en la que Iñaki y sus compañeros habían invertido semanas de trabajo.


El calvario de Horia duró cuatro días. Con toda la información en su poder, debería haber renunciado a todo lo que no fuese salvar su vida. Pese a ello, se quedó junto a Iñaki, uniéndose a su destino, incapaz de desprenderse de la persona que amenazaba su vida. Si no cedió fue sencillamente porque, para una persona de sus principios, quedarse era más sencillo que huir. De haberse retirado, ni el convencimiento racional de que Iñaki era un muerto en vida le habría servido de consuelo. La culpa le hubiera corroído injustamente durante años, y eso es algo a lo que no quiso enfrentarse. "Durante esos cuatro días apenas dormí, obsesionado con hidratar a Iñaki. Tenía cartuchos de gas de sobra para fundir nieve y preparar sopa e infusiones, pero la comida se acabó enseguida. Los dos últimos días no comí absolutamente nada. Cada vez que despertaba, después de cinco minutos, una o dos horas de sueño, era como regresar a una pesadilla donde recordaba nuestra penosa situación. Mi obsesión era que bebiese, aguantar. No podía dejarle allí", explica Horia.


Durante las interminables horas que Horia permaneció al lado de Iñaki, el primer día, el lunes, resultó el más doloroso. Pura impotencia, desesperación. Al comprobar la gravedad de la lesión cerebral de Iñaki, el rumano llamó a España y a su país buscando consejo médico, implorando ayuda, agotando las baterías de ambos teléfonos en el intento. Después se limitó a esperar concentrándose en una misma rutina: sacar el brazo fuera de la tienda, recoger nieve en una bolsa de plástico, colocarla sobre una cazuela de aluminio, encender el infiernillo y esperar a que se convirtiese en agua. Con la bebida preparada, esperaba a que Iñaki saliese de su estado de inconsciencia y le suplicaba que bebiese. "Era lo único que podía hacer", se desespera Horia. También respondía a las preguntas de Iñaki en inglés: ¿cuándo vienen mis amigos?, ¿dónde están?, ¿el helicóptero? "Yo siempre le respondía más o menos lo mismo: le decía la verdad, que muy pronto llegarían alpinistas, pero que el helicóptero no nos sacaría de allí. Entonces volvía a dormirse".


La obsesión de Steck era suministrar la medicación a Iñaki. A esta idea se aferró el suizo para someterse a un castigo físico inimaginable. Cuando alcanzó, el miércoles, el campo 3 (6.900 metros), lo hizo a costa de reventar a su amigo Simon Anthamatten y de esquivar notables riesgos de aludes. En mal estado, Anthamatten decidió cubrir las espaldas de Ueli desde el campo 3. En su camino hacia la tienda de Iñaki, Ueli se encontró con una figura tambaleante, estática. Era Horia. "Le pedí que no bajase, pero no quiso", dice. "Cuando supe que Ueli se acercaba a nuestra tienda, salí para abrirle la huella. Había nevado recientemente y le facilitaría mucho el acceso si abría yo mismo un camino en la nieve fresca. Además, ya no tenía otra opción que descender: Ueli no tenía medicinas más que para una persona, y las necesitábamos los dos en abundancia. Yo necesitaba la dexametasona, pero Iñaki la precisaba aún más. Ueli me pidió que no bajase al verme tan débil, pero me dio una chocolatina y un poco de dexametasona, y me recuperé lo suficiente como para atraverme con el descenso. Le dije que guardase el resto de medicinas para Iñaki. De hecho, Ueli me salvó probablemente la vida, porque estaba al límite, con principio de edema pulmonar y habiendo comido poquísimo los últimos cinco días", enfatiza Horia. "Sí, creo que Horia habría muerto de haber pasado más tiempo allá arriba", concede Ueli, quien reconoce no tener "ni idea" de cómo hubieran podido descender a Iñaki en su estado. Resulta loable que sólo se lo plantease a posteriori.

A la mañana siguiente, viernes 23 de mayo, la respiración de Iñaki era un siseo, propio de un edema pulmonar. Ueli comunicó el desenlace fatal por radio; Dennis Urubko, a escasas horas del campo 4, se sentó sobre la nieve, asqueado. "Lo siento, llegamos tarde. Hice todo lo posible. ¿Cómo está la familia? Yo estoy absolutamente destrozado, física y anímicamente. No sé decir más...", se atasca Urubko, todavía en Katmandú.
En Pamplona, Pablo, uno de los tres hermanos de Iñaki, fue el primero en conocer la noticia. Estaba en el Diario de Navarra, centro de coordinación del rescate. Sin soltar el teléfono garabateó en una hoja las siglas RCP (reanimación cardiopulmonar) y, al poco, dibujó una cruz. Todos entendieron que el rescate soñado de Iñaki había chocado, definitivamente, con la realidad. La esperanza, tan irracional como bella, fue la única luz en el camino de Iñaki a ninguna parte.

diumenge, 25 de maig del 2008

Desig i realitat

Camino lenament,
espero la nit
per poder escapar
d'aquest destí!

Mirades enrere
trobant les nostres carns
culpable de ser
responsable
d'un engany!

[Chorus]

No, no, no vaig ser jo qui començà
a imaginar.
Una vida de somni
color carmí.

No, no, no vas ser tu el nuvol
blanquivol.
Trobaràs els últims sospirs
d'uns enamorats.

[Chorus end]

Desperto sobtadament,
intento no pensar
en el lament
del que no va resultar!

I estic desitjant
que acabi aquesta nit.
No sentir més neguit
recordant!

[Chorus]

No, no, no vaig ser jo qui començà
a imaginar.
Una vida de somni
color carmí.

No, no, no vas ser tu el nuvol
blanquivol.
Trobaràs els últims sospirs
d'uns enamorats.

[Chorus end]

La fi d'un malson
sense son
Un desamor
amb el cor...

...i un espectacle blanc i negre en el record.



FI



divendres, 23 de maig del 2008

Cisma d'occident

Primer missatge del blog

Bé, intentaré aclarir què em porta a la creació d'aquest blog, què significa el títol i què és "Cisma d'occident".

Ahir, concretament, vaig sentir per primer cop com es deriva de la felicitat relativa a la falsa felicitat. És increïble la simplicitat amb què es poden succeir les nostres emocions i les nostres futures intencions. I estic parlant d'una ruptura entres dues persones, que aparentment estaven bé però que en realitat es trobaven a l'eslavó més alt d'un castell de naipes.

Què? o Per què? podrien passar per preguntes normals quan estem parlant de separacions, però que necessiten trobar una resposta. No és el meu cas, no hi ha resposta i menys, una resposta coherent. D'aquí deriva el títol del primer missatge: "Cisma d'occident", perquè tal com va passar amb l'imperi romà, s'ha esfondrat amb l'entrada de la hipocresia barbàrica... de qui fingeix.

És trist començar un Blog per raons sentimentals (d'altra banda, el fotolog no m'anava gens bé), però és bonic obrir una porta de sensacions i reflexions al món, i és que aquest blog serà bàsicament de pura i dura reflexió sobre tota mena d'aconteixements o de sensacions.

El títol d'aquest Blog "L'estel d'argent d'un firmament escapçat...", és totalment inventat, fruit, poder, del què sento en aquest moment, perquè tot i que la "vitta" funciona a les mils meravelles em trobo atrapat en un món ple de mentida i falsedat. Parlo de tota aquella gent que no vetlla per les amistats o per quelcom més, naturalment als amics me'ls estimo molt.

Ho deixarem aquí...per avui.


Salut i Bona patum!