Per dignitat, diguem NO

Per dignitat, diguem NO al "decretazo" o "zapatazo" d'allargar l'edat de jubilació als 67 anys. Per moltes raons! Perquè hi han oficis en els quals és físicament impossible aguantar tants anys d'esforç. Perquè la gent també té dret a viure una tercera edat igual de bona que la primera!

I és que el fons de la qüestió és la productivitat, el rendiment i el fet d'aportar més a les arques públiques. Anem per parts:

- La productivitat i el rendiment no són raons prou potents com per modificar-nos l'edat de jubilació. Des del meu punt de vista és molt més important el que deia fa unes setmanes Duran i Lleida al seu blog: Cal racionalitzar els horaris. I cal fer-ho per poder conciliar vida familiar i vida laboral. Perquè si cadascú tingués temps per fer coses i que el seu dia a dia no sigués un "tornem a la rutina...durant 8 hores", el rendiment i l'actitud diferiria bastant de l'actual.

- Aportar a les arques és fundamental, primer perquè estem en crisi i segon perquè amb la piràmide de població d'aquest país el sistema de pensions està condemnat a morir. Amb aquesta mesura, amplien l'edat de jubilació, ergo més anys a aportar al sistema i menys anys a rebren els guanys/profits de tota una vida.

Particularment crec que hi han moltes altres vies per intentar fer entrar diners a les arques públiques (i no em refereixo a deute públic..). Però cal una re-estructuració, doncs el sistema pensionista no podrà aguantar tal com ara.


També veig altres prioritats com aconseguir d'una vegada per totes que la reinserció de la gent amb més de 40 anys ja no sigui un tabú. O que els joves puguin trobar feina de forma ràpida i amb garanties.
Hi han molts aspectes que millorar i aquesta proposta ha estat formulada en el pitjor moment possible, perquè la gent ja estava prou cremada i una mesura així mai la veurà amb bons ulls en aquesta situació.

La guerra dels 6 dies

La Guerra dels 6 dies començà un 5 de juny de 1967 i acabà el 10 del mateix mes. Amb una setmana Israel en va tenir prou per demostrar la seva supremacia tàctica i estratègica sobre orient mitjà.

Però, què va desencadenar una guerra de tals magnituds?

El 1966, Egipte i Siria formaren una aliança militar empesos per la gran pressió de la opinió pública àrab que no veia amb bons ulls l'estat d'Israel. Amb el suport encobert de la Unió Soviètica, Egipte es veigué capacitat per començar una sèrie d'actes hostils vers Israel.
El maig de 1967 Egipte demanà i forçà la retirada de les tropes de la ONU desplegades a la península del Sinaí; tot seguit i davant l'alerta i preocupació internacional la frontera amb Israel és fortament militaritzada per part d'Egipte. I per si no fos greu la situació i la tensió del moment Egipte fa un altre pas fatal, bloqueja l'estret de Tiran (Sortida natural i única al Mar índic per Israel). Això ja és tota una declaració de guerra.

L'aliança buscada i creada per Egipte dóna els seus fruits, doncs ja té el suport militar de Jordània, Síria i Iraq. La força militar en numeros és abrumadorament més gran que la d'Israel.

Però Israel no es va rendir i va ordenar un atac preventiu vers Egipte, que sense cap dubte era l'única forma de fer sobreviure l'estat.




(clic per ampliar)


Un 5 de juny de 1967 es va a dur a terme l'inici de les hostilitats Israelianes atacant des de bon matí totes les bases aères egípcies, aniquilant d'aquesta forma tota la capacitat aeronàutica d'Egipte.
Al mateix temps Israel posisionava les seves tropes a la frontera del Sinaí i esperava a l'ordre per emprendre una marxa amb l'objectiu d'aconseguir els Alts del Golan (estratègics en la zona).
Només 6 dies li van caldre a Israel per esborrar del mapa l'exèrcit jordà, egipci i siri.
Segurament us preguntareu qui van ser els estratègs, qui va pensar tot això?

Us sorprendreu, veureu noms coneguts. Els caps militars i encarregats de totes les operacions d'aquests sis dies foren entre altres Isaac Rabin, Ariel Sharon, Moshé Dayán, etc.

Quines foren les conseqüències d'una guerra tan àgil? Doncs moltes i que avui dia encara dificulten les relacions entre països d'orient mitjà (doncs les rancúnies mai han desaparegut).
Israel incorporà al seu territori Cisjordània, la franja de Gaza, la península del Sinaí i els Alts del Golan. Els efectes d'aquestes annexions encara són visibles en la vida diària de molts israelians i palestins ja que la tensió entre àrabs i jueus continua ben viva (si bé ara sembla que està una mica més calmada).

El 1982 Israel retornà a Egipte la península del Sinaí i el 2005 desocupà els seus assentaments en la franja de Gaza en favor de la Autoritat Nacional Palestina.


La Guerra dels sis dies està considerada una de les guerres més eficaces i més ben planejades del segle XX (quin honor...), on les forces israelianes comptaven amb un total de 200 avions, 800 tancs i 300.000 soldats. Mentre que l'altre conglomerat de tropes tenien uns 550.000 soldats, 960 avions i milers de tancs.

Les baixes?

Israel: 700 - 1000 morts, 4500 ferits

Aliança Àrab: 11.000 - 22.000 morts/desapareguts/ferits



Un altre cop la història ens ensenya que els humans ens destrossem les vides per trossos de terra, per diners o per reconeixement. Llastimós, però cert.
Al principi de tot us he deixat un video/documental sobre la guerra dels 6 dies i com es va desenvolupar, es tracta d'un documental divulgatiu molt entretingut. El recomano 100%.

Taekwondo

Fa ja uns dies que em rondava pel cap fer una entrada sobre l'esport que practico, el Taekwondo. S'ho mereix per ser allà sempre, cada semana.

I és que ja fa 7 anys que el practico!. El vaig començar a pràcticar per provar coses noves, i esports poc coneguts, això si, havia de ser dintre de les arts marcials. El taekwondo és el que més em va cridar l'atenció, doncs no s'utilitzen casi mai les mans, sols les cames. No és un art que es domini de la nit al dia, es necessita constància i que t'agradi. A mi em va enganxar gairebé des del principi, se'm donava bé això de saltar i deixar anar les cames (amb més o menys gràcia).

És d'origen coreà, és olímpic des de Seul i té un gran nombre de practicants arreu del món (ara em fa mandra mirar la wikipedia) i per estrany que sembli els últims campions no són coreans. A Espanya gaudim d'uns bons competidors, ràpids, àgils i guanyadors.


Actualment tinc el cinturó marró i si tot va bé aquest estiu ja podré gaudir i "fardar" de ser cinturó negre! Avere si no em posen un examen massa dur....
Mentrestant, vaig entrenant un cop a la semana (la universitat no dóna per més) i a l'estiu fem una exhibició a Sant Julià de Vilatorta (any rere any).

Algun dia penjaré alguna foto meva practicant-lo o en plena exhibició amb la tensió al cos!!

Us deixo un video dels campionats del món de 2005 perquè us feu una idea de què és el taekwondo de competició ^^

El viaducte de Montabliz

Feia temps que volia parlar d'un dels viaductes més espectaculars de la península, un pont característic, que ni serà el més bell, ni serà el més creatiu però que sens dubte no deixa a ningú indiferent.

Està situat a Cantabria en un dels trams de l'A-67 (carretera amb un nombre de viaductes i tunels espectacular), i destaca per ser un pont que bat rècords. Construit per l'empresa espanyola Ferrovial el viaducte ostenta el rècord d'altura en un pont a Espanya, 150 metres d'altura respecte el riu que salva. Això també fa que sigui el sisè més alt d'Europa.

720 metres de longitud, i una llum entre pilars de (155, 175, 110 i 126 metres).

La seva obra va costar 26 Meur, una xifra molt significativa i que es veu agreujada per l'orografia del terreny, i el fet que el pont sigui en corva. Té algo especial, poder és la seva majestuositat o el seu traç fi, aerodinàmic. Naturalment va tenir molts detractors en el procés, però es va tirar endavant aconseguint el mínim impacte possible, amb una llum entre pilars impressionant que permet no afectar a la fauna (roures, i arbres presents).

El seu procés de construcció va ser per volats successius, o el que és el mateix, un cop hi han construits els pilars, es van tirant des d'ells, les plaques i la estructura de la carretera fins a enllaçar-los. Sempre vigilant de no passar-se amb el pes i de no provocar un moment prou important com per fer-ho volcar tot. Un cop es van construir els pilars es va procedir a la construcció de l'estructura (grues) que permitirien anar tirant les plaques prefabricades.




També apuntar que el tram d'autovia de la A-67 és el més car de la història del país...per algo serà.

Us animo a buscar més sobre aquest projecte, perquè a mi em fa caure la baba.

Camí a la Eurolliga!

I és que ahir el Regal Barça va donar una lliçó de com s'ha de mantenir a un gran rival a distància sense perdre els papers ni caure en el joc brut/trevat.

Gran partit el d'ahir contra l'actual campió (Panathinaikos) que no va tenir opció des del principi del matx, els homes de Xavi Pascual van sortir molt enxufats des del principi, amb el cap clar i pensant sempre en fred. Només així s'enten que al final del primer quart el Barça ja tenia 29 punts al seu marcador!

El resultat final va ser de 83 - 71, un resultat que hauria estat més abultat sinó hagués encallat el partit el panathinaikos cap al final. Una tècnica al millor entrenador d'Europa (Obradovic) va sentenciar les aspiracions de remontada pels grecs que ja no creien amb la seva victòria.

Per part del Barça, partidàs de Grimau i N'Dong, sobretot del primer que em va sorprendre gratament, doncs no estic acostumat a veure'l amb tanta energia i "garra". I sincerament tot i perdre la semana anterior contra el Partizan, jo no tinc cap dubte que aquest equip estarà a la final four de París per mèrtis propis, del seu entrenador i dels grans jugadors que tenim.


A més a més...sempre que guanyem i l'etern rival perd...un està més content no? Ahir el Madrid va encaixar la segona derrota consecutiva a l'eurolliga de mans del Montepaschi de Siena i es complica la vida.

Jack Aubrey i Maturin

Jack Aubrey y Maturin, "Capitán de Navío" de Patrick O'brian.

Aquesta és la última novela que acabo de llegir d'aquesta sèrie d'aventures navals escrites per Patrick O'brian, escriptor anglès especialitzat en biografies i assaigs.

He de dir que no es tracta d'una novela única, sinó que són diferents noveles de la mateixa sèrie (Jack Aubrey i Maturin), fins a una vintena, que expliquen les aventures d'aquest valent capità (Jack) i el seu inseparable amic Maturin (cirurgià).

Aquesta és la segona novela que em llegeixo de la sèrie, on Jack i Maturin veuen com Espanya es posiciona en la guerra entre la França napoleònica i l'armada anglesa. Així doncs el seu context històric es traça quan Godoy "pacta" que Napoleó es faci càrrec d'Espanya mitjançant el seu germà.

El llibre relata com el capità Jack s'enamora, està carregat de deutes econòmics i com ha de lluitar per aconseguir que l'armada el deixi ser capità d'algun vaixell. Tot plegat amb l'ajuda del preuat Maturin, que en aquest llibre fa d'espia per l'imperi britànic (Maturin és català, i el llibre parla de tant en tant de la lluita catalana per la independència, a grans trets això si.).


No em ficaré a fer un sinopsi del llibre, qui vulgui que el llegeixi, però segur que us sona més la temàtica si us dic que d'aquesta sèrie naval en va sortir una pel·lícula anomenada "Master & Commander" amb Russell Crowe com a protagonista.

La gran manipulació

Aquests dies sembla que la política i en general els mitjans de comunicació vulguin centrar l'atenció en la població d'Ascó i la seva proposta de cementiri nuclear. Algun dia donaré la meva opinió sobre aquest tema que com tot últimament s'està portant de forma nefasta.

Però avui no he obert la pàgina d'aquest bloc per parlar d'això, sinó per parlar d'economia. No soc un expert ni molt menys en aquests temes, però gràcies a una assignatura de la universitat en tinc una mínima idea. Tampoc fa falta ser un il·luminat per veure que aquest país està de potes enlaire.

L'altre dia al vespre, i després d'haver llegit algunes noticies més que rellevants i apocaliptiques per internet respecte al FMI, vaig mirar per curiositat a veure quin convidat portaven al programa "En Singular" que fan els dilluns al canal 33. Quina va ser la meva sorpresa al veure el nom de Ricard Verges, economista i arquitecte que treballa al ministeri d'habitatge (parlo de memòria ara).
Aquest senyor és molt conegut sobretot en la pàgina d'internet www.burbuja.info que parla sobre la bombolla immobiliaria d'aquest país, que abans que rebentés tot aquest assumpte ja ho vaticinava però com sempre ningú li va fer cas.

Aquest home ha estat callat, els mitjans de comunicació no han fet mai cas de tot el que diu/deia, alguna mà negra hi haurà que no vol que el Sr. Ricard parli. Però finalment ho va poder fer en el programa abans esmentat, durant 40 minuts i poc. Els adjunto el video del programa:





He d'advertir que l'home no té el do de la comunicació i que es pot arribar a fer pesat si no estàs massa al lloro. Però el que diu és molt important sentir-ho per fer-se una idea de tot el mangoneo que existeix. Des dels bancs, passant pels promotors especuladors i el govern manipulador. Xifres que fan realment por, xifres que costen fins i tot de creure.

Algunes de les coses que es comenten el video són:

- Espanya té actualment un deute de més de 400.000 MILIONS d'euros, dels quals 300.000 milions són de promotors immobiliaris.

- Els promotors ja han dit que aquesta xifra no la podràn pagar, i els bancs ja estàn que trinen perquè s'hauran de carregar aquest deute (algún o altre banc haurà de caure) (Això no falta ser un gran lletrat per saber-ho).

- Ningú sap com sortir d'aquí, ni el govern ni l'oposició ni ningú. Més de 2 milions d'habitatges per acabar, o acabats i deshabitats....


Si algú no es creu tot això després de veure el video, que busqui i remeni per la pàgina del FMI, i la pàgina burbuja.info

I sens dubte, jo no crec que haguem sortit de la crisi, jo crec que encara hem de tocar fons....només sentir el ministre Corbacho dir que no ens assustem però que aquest mes l'atur augmentarà en 100.000 persones més...(i això que s'amaguen xifres..)


:-) Recomano el video 100%