Personatges de l'esport: Laurent Fignon

Encetaré, a partir d'avui, una secció que aniré ampliant poc a poc i amb el temps, sobre persones que hagin marcat l'esport d'alguna o altre manera, la titularé "Personatges de l'esport". Començaré, coincidint amb la seva desgraciada mort en el dia d'avui, per Laurent Fignon.



Laurent Fignon va néixer a París un 12 d'agost de 1960, fill d'un treballador de la banca aviat es va sentir atret per la bicicleta. Com a amateur mai va destacar massa però la seva passió per la bicicleta li va encaminar la vida lluny dels estudis comptant però, amb el suport de la seva família. El seu pas d'aficionats a professionals es va deure sobretot a l'observador Cyril Guimard, que alguna cosa va veure en ell que li va cridar l'atenció, fent-lo debutar el 1982 en l'equip Renault. Equip que en aquella època estava capitanejat per un impressionant Bernard Hinault.

L'any següent, el 1983, Hinault no va poder participar en el Tour degut a una lesió al genoll, fet que va permetre a Fignon ser el cap de files de Renault. Inesperadament per a tothom el nano de 22 anys va aconseguir vèncer la gran "boucle", el seu posat desenfadat i les seves característiques ulleres el van portar a ser anomenat "el professor" dins de la serp multicolor.

Malgrat tot, ningú donava un duro per ell, ningú pensava que pogués tornar a guanyar un altre Tour, doncs en el del '83 hi faltava Hinault (el gran kapo), o el mateix Simon Pascal que anant de lider es va trencar la clavícula i va tenir que abandonar.

El 1984 l'equip el va dur com a cap de files al Giro d'Itàlia, quedant en una segona posició final, fet que va començar a despertar admiracions cap a aquest jove, sobretot a França on se'l començava a considerar seriosament com el substitut del mateix Hinault. Tot i faltar-li la força d'aquest últim, la ràbia, la casta i el coratge de Fignon van fer d'ell un aspirant al Tour a tenir en compte.


En el Tour d'aquell any Fignon va aconseguir vèncer a Hinault, dia a dia va anar ficant els peus al podi fins que el va poder acariciar a París des de el lloc més alt. Ja no era un jove desenfadat, ara era el descarat, havia aconseguit 5 etapes.

La sort, va i vé, i en aquest punt li va marxar a Fignon, es va perdre l'edició de 1985 per una lesió de genoll, no va poder acabar les edicions del '86 i '88 i es va tornar en general un corredor polèmic. O l'estimaves o l'odiaves, no hi havia un terme mig.

El 1989 va aconseguir guanyar el Giro d'Itàlia i va acabar segon en el Tour; Tour que va perdre en els mateixos camps elisis de París a mans de l'americà Greg Lemond que li va prendre el maillot jaune per sols 8 segons, la diferència més petita de tota la història. Trist mèrit.

Tot i això el seu palmarés és envejable, guanyador de la Flecha Valona, doble guanyador de la Milan-San Remo, del Critèrium Internacional...


Aquests últims anys Fignon col·laborava amb la televisió francesa en les retransmissions ciclistes, així com participava en la confecció de la mateixa París-Niça. L'any passat va confessar sofrir un càncer de pancrees, que després de 2-3 anys de lluita ha perdut en el dia d'avui. A l'edat de 50 anys ens ha deixat Laurent Fignon, un dels últims ciclistes de raça, de coratge, que causaven afició a aquest meravellós esport.

Descansi en pau, professor.

L'església del mar

L'església del mar, és una novel·la de ficció de caires històrics. M'explicaré: El llibre narra la vida d'Arnau Estanyol, fill d'un serf de la terra que per causes de pes té que fugir de les terres del seu senyor. El pare d'Arnau, Bernat, buscarà la forma de comprar la llibertat per al seu fill a Barcelona.

La novel·la, que segueix la cronologia de les cròniques de Pere III, és un exemple perfecte de com realitzar un llibre amb vessants històriques i a la vegada saber transmetre la passió d'una història.

Història que per cert (no us destrossaré la lectura!) és una gran trama d'enganys, corrupció, traïcions, amor i sobretot superació. Aquest últim és el tret més distintiu d'aquesta narració, Arnau i el seu pare es veuen obligats a viure en la misèria, a patir els atacs dels nobles, a ser humiliats... Tot, però, canviarà!

Un altre tret característic del llibre és que es desenvolupa al voltant de la construcció de l'església de Santa Maria del Mar (d'aquí el títol) on Arnau hi estarà molt relacionat, pràcticament la veurà nèixer i acabar.


Aquesta és doncs, la última lectura que he acabat. He de dir al seu favor que Ildefonso Falcones (autor) ha aconseguit una novel·la que no cansa al lector, que és bastant àgil, i que de tant en tant trobes algun gir curiós o que no et pensaves. També hi han desenllaços que són previsibles, però formen part lògica de tota novel·la. M'ha agradat bastant, he llegit coses bastant pitjors.

Qui vulgui saber més que se la llegeixi, jo no penso destrossar el final ni el nus a ningú!, si voleu algo més aquí us deixo una mica d'informació:

L'església del Mar, Ildefonso Falcones, Debolsillo, edició d'abril de 2008, preu: 12€

El poder

No és una sensació, és una atracció, un estat. No es pot controlar, és un cercle viciós, una ruleta que gira i gira, que s'apodera de tu poc a poc. No podràs evitar entrar-hi, t'agradarà girar, et deixaràs portar... t'utilitzarà fins que no siguis algú.

No respecta res, guanyaràs enemics, recolliràs ires, perdràs amics, seràs esclau del teu afany i de les voluntats dels que t'ordenen. Escalaràs, pujaràs com l'escuma, per després caure com la pluja en el dia de la teva desfeta.

Arribaràs a ser l'amo de molts egos, notaràs el món als teus peus, et creuràs rei de lo terrenal i també de lo celestial.

És un miratge, has de ser fort, no cedeixis, no defalleixis, aguanta, no és religió, és temptació. És tot allò en què no et vols convertir, no ets així, no et mereixes caure. Aguanta, aguanta, aparta't. És una droga, et consumeix, l'esperit, la vida, la mirada. Et corromprà, no tornaràs a ser el mateix, no entris, no traspassis la línia, no hi haurà retorn. Mesura els teus passos, són importants.

No sabràs diferenciar què és el bé, què és el mal, sols distingiràs el color verd de l'ambició i el negre de la ceguera. Saps avançar sol, no necessites a ningú! Tots et pertanyen!...un moment!...plou, ets gris, ets avar, ets allò que no volies ser...

Un Ford et portà de vacances

Després d'uns dies per la platja retorno a la vida pradenca i recupero aquest blog, al qual li he de treure una mica de pols; i no només perquè hi escric poc, sinó perquè també hi dec passar només jo de tant en tant!

Podria fer una ressenya sobre com ha anat l'estada a la costa brava, o com de consumista és la gent, però d'això últim ja en vaig fer un escrit fa poc...així que el millor que puc fer és centrar-me en el blog.


I avui resulta que som dia 12 d'agost, la humanitat hauria d'estar d'aniversari! Un 12 d'agost de 1908 va sortir de la fàbrica de Ford a Detroit el primer Ford T. Aquest cotxe d'aires espartans hauria de ser benerat, doncs significà l'inici d'una nova era on la gent humil també podia gaudir de transport privat; ja no era només un luxe de les classes benestants.

Anys abans Henry Ford havia iniciat el seu somni particular: dotar a la població d'un mitjà de transport relativament accessible per a tothom. I així és com el 1903 començà la construcció de la fàbrica de Detroit, el disseny del cotxe i sobretot pensà la forma en la que es fabricaria. En això últim, Henry va ser pioner, Ford va dissenyar un sistema de fabricació en cadena que permetia estalviar temps, recursos i materials.

Aquest nou sistema de construcció incorporà altres aventatges que van repercutir directament en el preu del Ford T, 850 dòlars de l'epoca i que gràcies a la gran demanda de cotxes va arribar a valdre 265 a principis dels anys vint.

Tot plegat va contribuir a la motorització de la societat, principalment americana, l'acceleració de la seva economia i en "salvar" lleugerament les diferències entre les classes socials.

Però realment, què era el Ford T?



El Ford T, era un cotxe de només 20 cavalls (motor de 4 cilindres), amb una velocitat màxima de 70km/h, un pes d'aproximadament 1200kg i un consum d'un litre cada 5 km. Era un cotxe amb molta "tecnologia" per els anys que corrien. Fou el primer en incorporar el volant a l'esquerra, en oferir un accès ràpid a la culata, un dipòsit de "seguretat" sota el copilot i l'opció de neteja parabrises!

El Ford T fou el cotxe que més ha acaparat un mercat, el 1921 gairebé el 57% del cotxes d'aquest planeta provenien de les fàbriques de Ford, i en concret eren aquest model.

Avui en dia es coneix Ford i el seus inicis com el començament de la era moderna, la seva introducció de nous mètodes portà a Henry Ford i el seu Ford T a aparèixer a tots els llibres d'història actuals, això ja és tot un mèrit oi?

Henry Ford

I d'aquí el titol, un ford et portà de vacances, un "homenatge" a la marca que va permetre a molta gent marxar a escampar la boira i gaudir de llocs on mai s'imaginarien haver arribat.

Hilados y Tejidos Puigneró S.A.

Aquesta setmana l'extinta empresa tèxtil ha tornat a ser notícia arràn de la demolició de l'antiga fàbrica de Sant Bartomeu del Grau. Espai que anirà destinat a equipaments públics i espais verds.

Fem una mica de memòria d'una empresa que ha marcat la història de la comarca i el nostre poble?



Hilados y Tejidos Puigneró va ser una empresa fundada per Josep Puigneró pels vols dels anys cinquanta. Començant amb només dos telers l'empresa va saber crèixer i crèixer fins a arribar a esdevenir una empresa que a finals dels anys 90 havia arribat a facturar prop de 20.000 milions de pessetes, era la tèxtil número 1 de l'estat i una de les més potents d'Europa.

L'empresa tenia importants contractes, entre ells amb l'exèrcit, el qual abastia de tot el material tèxtil que fos necessari. Primer aconseguint el cotó de Jaen i després d'importació, l'elevat preu de l'importació i la ferotge competició tèxtil d'altres paisos i contintents van portar a Hilados y Tejidos Puigneró a presentar una suspensió de pagaments per allà el 1983 (clicar enllaç).

Mesos més tard semblava que s'encarrilava la situació i s'aconseguia arribar a un acord amb els "inversors" a llarg plaç.

Per aquells vols l'empresa tenia tres fàbriques repartides per la comarca d'Osona, la de Sant Bartomeu del Grau, la de Roda de Ter i la de Prats de Lluçanès. Al 1997 l'empresa donava feina a 2.211 persones, el que significava ni més ni menys que el 4% de la població activa de la comarca.
Podríem parlar d'un monstre empresarial al qual les males praxis li passarien factura, en una llarga i terrible agonía.

A finals dels anys 70, Hilados y Tejidos Puigneró ja va ser denunciada per abocaments il·legals a la riera de Sorreigs, la història es va solucionar amb la incorporació d'una depuradora a la planta, evitant així que l'escàndol anés a més. Malgrat tot, els anys van passar i les innovacions tecnològiques a la planta de tractament van brillar per la seva absència, arribant aquesta a quedar obsoleta vers el volum de la indústria.

Això provocà més vessaments contaminants a la riera de Sorreigs, cosa que va portar a l'empresari Josep Puigneró a tenir comptes pendents amb els tribunals. Aquests van dictar sentència, primer l'Audiència de Barcelona el 1995, i més tard el Tribunal Suprem ratificant la sentència anterior: "La Audiencia de Barcelona consideró que el empresario Puigneró cometió de manera continuada un delito contra el medio ambiente y la salud pública, por verter al río Sorreig aguas muy contaminadas, condenándole a cuatro años y dos meses de prisión y multa de 9'5 millones".

La sentència de febrer de 1997 que portava a Josep Puigneró a la presó va ser com una galleda d'aigua freda pels treballadors de la comarca, doncs suposava el principi d'una decadència que els portaria a la ruïna. Paral·lelament a les manifestacions del GDT (grup defensa del Ter), l'abril de 1997 es van manifestar a Sant Bartomeu més de 2000 persones demanant la llibertat de l'empresari.

Tot plegat va portar l'empresa al desastre, primer va tancar la factoria de Roda de Ter (la més gran), llavors la va seguir la de Prats de Lluçanès, i finalment la de Sant Bartomeu del Grau. La gent del poble va lluitar fins l'últim moment per tenir un final digne, cobrar el que se'ls hi devia, manifestant-se per exemple a Cal Rosal.

Les paraules d'un treballadors diuen molt de l'època, i que com a opinió personal penso que anys després aquest poble segueix igual de mort:
"El Ayuntamiento nunca se ha preocupado de fomentar la creación de puestos de trabajo porque con Puigneró ya tenía cubierta la oferta de mano de obra. Era lo mejor que había, el gran gigante que nunca se caería, y mira ahora: cuanto más alto subes, más fuerte te la pegas", explica una de las trabajadoras afectadas por el cierre. Un compañero añade: "Valía más tener cuatro gallinas que una grande, porque se nos ha muerto la gallina y nos hemos quedado sin nada"


La batalla continuà fins que finalment l'empresa va desaparèixer i amb ella la font més gran de supervivència per una subcomarca del Lluçanès fortament mancada d'indústria, comunicacions i serveis.

La gravetat no resideix tant en que Hilados y Tejidos Puigneró SA, tanqués, la gravetat resideix en què anys després el nostre poble segueix sense tenir una diversitat d'empreses suficient com per tenir un teixit empresarial prou decent. Les comunicacions estàn millorant, si, però massa lentament, i només l'eix Vic-Berga. On és Manresa? Les comunicacions a la capital del Bages són cabdals, i les dues carreteres que ens permeten arribar-hi són pèssimes i gens segures.

Hi han coses que no entendré com s'han prioritzat en el nostre poble (Prats), per exemple el camp de futbol ( obro el paraigües contra els tifossi), era realment necessàri? Tots aquells diners s'haurien d'haver destinat a dinamitzar el futur del poble. Anem fent pedaços, l'anem fent bonic, però no procurem per donar-li un futur. A la poltrona s'hi està molt bé no?


Aquesta és la història d'una empresa que ho va ser tot en aquesta comarca, una empresa que va fer les coses malament i les va acabar pagant, però això ens ha de fer reflexionar perquè ningú va poder preveure com acabaria tot i anticipar-se...

Poder sona a indignació perquè em va tocar d'aprop, però estic segur de no equivocar-me si dic que el govern de l'època, els que han vingut i els que hi han, no han procurat mai, més enllà de 4 anys vista.


Descansi en Pau HyTP.SA