dijous, 13 de maig de 2010

Un president vençut... (Cròniques d'una desgràcia)

A vegades, quan les coses no van com voldries però no vols que ningú se n'assabenti, no obris la boca, intenta dissimular. Si pot ser no apareixis per la televisió...si...millor tancat a casa, aïllat, fica el cap sota el coixí i ofegat si és el cas.

Senyor José Luis, vostè és la viva imatge del que no ha de ser un president, és la viva imatge d'una persona que diu unes coses i en fa unes altres, que quan obre la boca mig món tremola i la resta riu. A casa meva diriem que no és de fiar... Crec que és un impresentable, un president amb un programa emboirat, amb constants canvis de rumb els últims anys...i amb mentides, moltes mentides.

No es va cansar d'afirmar-nos que la crisi no existia, que eren fal·làcies... el temps ens va donar la raó i va acabar reconeixent que estavem en una crisis econòmica forta. Ràpidament però, es va afanyar a guardar la roba, i no espantar als seus votants, "No habrá ningún recorte en el gasto social". La gent s'ho va creure, va saber vendre la moto, llàstima que algunes motos van més lentes que els periodes electorals...

Va proposar i dur a terme grans mesures econòmiques, i dic grans perquè ens han costat un dineral, com per exemple el seu famós planE. El plan E, o més conegut com "Levantar aceras y volver a ponerlas", va estimular l'economia...SI...però com tothom li deia sols momentaneament...

Normalment un president del govern s'intenta rodejar dels més llestos, dels més eficaços, de lo millor que es pot trobar en un país. A Espanya som diferents, ens agrada el risc, donem emoció a les coses, per això tenim gent altament qualificada ocupant alts càrrecs (Notis la ironia), menys en un! El ministeri d'economia era ocupat per un senyor, de nom Pedro i de cognom Solbes. Una persona internacionalment reconeguda, amb un nom i amb un prestigi que si es descuida el perd al costat seu.
I la prova de que era un home llest és que s'adonava de la tempesta que ens venia a sobre i de que vostè amb les seves mesures ens enviaria a la ruina més absoluta! Per això va marxar i el va deixar penjat abans que perillés el seu futur com a economista.




La tempesta va arribar i li va caure tot el xàfec a sobre...

Malgrat tot és d'envejar el seu coratge per predicar el que només vostè creia, intentava generar confiança, guanyar-se l'estima del públic inversor amb mesures lleugeres i paraules a l'aire. Però sovint el públic és massa exigent i el monologuista fracassa en la seva missió, i això és el que hem anat veient les últimes setmanes. Cada acudit que sortia de la seva gola era rebut pels mercats com una patacada a la boca de l'estomac.
Tot plegat molt dificil de digerir, i com la seva veïna Grècia, però sense fer-ho públic (s'ha de conservar la dignitat no?) el seu país ha esset intervingut per europa i l'han obligat a fer tot el que deia que no faria.

El grapat de mesures que ha aprovat aquesta setmana són només la punta d'un iceberg que pot acabar duent-lo al fons de l'oceà més profund, perquè si vostè es pensa que això s'acaba aquí...li cauràn més tempestes i més pedres a la teulada de casa.

Segurament ara començarà a veure qui ballava amb vostè només per interessos i també que totes les rates a qui pagava abandonen el barco... com per exemple els sindicats...però aquest serà un altre post.

Només em queda desitjar-li sort, que ompli la pica d'aigua i hi posi el cap, no el tregui, queda lleig.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada