Aquest any haurem de donar gràcies al canal de TDT, VEO7, que tot i ser del grup de El Mundo i Marca, ha fet un gran treball, amb unes retransmissions bastant amenes però que queien algunes vegades en la repitició. Ojalà algú s'impliqués més en aquest esport de sofriment i valentia i el poguessim gaudir encara més!
Però ara, anem al què toca, què ens ha donat de si aquest Giro 2010?
Primer de tot, un traçat espectacular començant a Holanda, fet totalment a l'espectacle, amb grans dosis de épica. Etapes llarguíssimes, una etapa que es va convertir en clàssica del nord (ja en parlarem), i una setmana final de traca, carregada de ports, ports i més ports, i una contrarellotge final!
Si bé el primer dia va començar amb una contrarellotge curta on es va imposar el corredor de l'Sky, Bradley Wiggins (reconegut pistard i home de CRI), el següent dia ja hi va haver canvi de lider. Un sprinter, Tyler Farrar (Garmin), va fer-se amb la victòria d'etapa i líder s'hi va colocar un dels principals favorits per la victòria, Cadel Evans (BMC).
El perquè s'hi va colocar és senzill, a pocs quilòmetres de meta, una caiguda va fer provar l'asfalt a Bradley Wiggins, i també a l'espanyol Carlos Sastre (Cervelo), favorit per la victòria final, ambdós van perdre un temps valuós.
La tercera etapa, totalment plana, suposava l'ádeu a Holanda. En principi havia de ser una jornada per sprinters i sense massa complicacions, però el vent va aparèixer, i hi van haver equips que van decidir pujar el ritme. Això va implicar que hi haguessin nervis, i s'acabés amb una caiguda on es van veure trabats, Sastre, Evans, Cunego, Wiggins...mentre els equips sprinters seguien treballant per davant. Al final la victòria fou per Wouter Weylandt (Quick Step), i el liderat va passar a mans d'un vell conegut, Alexandre Vinokourov (Astana).
Poc li duraria al kazakh el maillot rosa. La contrarellotge per equips va evidenciar quines eren les esquadres més potents de la ronda italiana. I evidentment no hi van haver sorpreses, el Liquigas es va imposar amb autoritat, apujant al liderat al seu segon home, Vincenzo Nibali.
En la cinquena etapa la victòria va ser per un aventurer, una escapada que va arribar pels pèls, però que va aconseguir aguantar l'empenta dels sprinters. La victòria va recaure en Jerome Pineau (Quick Step), sense canvis en el liderat...
La sisena etapa va seguir les mateixes pautes que l'anterior, escapada i victòria per un dels homes que la conformava, en aquest cas Matthew Lloyd (Omega-pharma). Nibali era ja el lider que més li havia durat la maglia fins al moment!
Però aquesta edició del Giro estava pensada per l'espectacle, i l'estabilitat en el liderat era una cosa que es pagava. La sèptima va ser una etapa de les que fan història, de les que engrandeixen aquest esport. Un recorregut de 222 quilòmetres, amb una meteorologia adversa, que van fer encara més exigents els diversos ports de tercera categoria i alguns dels camins de terra (si, si de terra) que havien de sortejar els participants.
L'etapa es va convertir amb una clàssica del nord, amb fred, amb fang, una cursa per eliminació on només van aguantar a davant els grans favorits per la victòria final. Una etapa que va guanyar el campió del món, Cadel Evans, per davant de Cunego i Vinokourov. Canvi de lider, Vinokourov torna a agafar el tron.
La primera etapa de muntanya d'aquesta edició, no va presentar diferències entre els favorits, la boira, el fred i el mal temps van fer que els corredors arribessin a l'ascenció final del Terminillo amb les forces justes. El kazakh va aguantar el liderat i la victòria, molt meritòria, per a Chris Sorensen (Saxo Bank) que va ser el supervivent d'una llarga escapada.
La següent etapa no va tenir massa història, menys algun intent del lider de posar por als seus rivals amb atacs de pesseta, victòria per Matthew Goss (HTC-Columbia).
El desè dia de competició ens deixava veure un repetidor de victòria en aquest interessant Giro, repetia l'sprinter Tyler Farrar, gràcies a un gran treball del seu equip, que pràcticament treballava tot per ell. De moment doncs, la victòria als sprints eren pel Garmin, que passava la mà per la cara al Columbia i al Milram.
L'onzè dia, es podria classificar com "Com fer que favorits que estan eliminats, tornin a estar en carrera".
Es va formar una escapada amb 50 corredors, on entre ells hi havien Carlos Sastre, David Arroyo, i altres ciclistes ben classificats, van arribar a tenir una renta de 18 minuts sobre el gran grup, que quan va decidir tirar per rebaixar la diferència no va poder amb l'empenta dels 50 escapats. Al final victòria d'etapa per Evgeny Petrov (Katusha), liderat per a Richie Porte (Saxo Bank), i el peloton i el lider que es deixaven més de 12 minuts amb l'escapada. La cursa havia canviat radicalment! És inevitable que ens vingui el cap el Tour de Oscar Pereiro...
La següent va ser una etapa on els que el dia anterior s'havien deixat una minutada van intentar refer aquest daltabaix a base d'atacs i intents de fuga. Al final però tot va acabar igual, i amb victòria per l'italià Filippo Pozzato (Katusha).
La dotzena era una etapa especial, no perquè fos de perfil montanyós, o perquè tingués trampes amagades, sinó perquè arribava a Cesenatico, ciutat del llegendari escalador Marco Pantani. Entre tots els corredors del gran grup, n'hi havia un que tenia aquest dia marcat, doncs arribava a casa seva, volia guanyar, volia honrar la figura de Pantani. Així va ser com un corredor d'un equip continental va aconseguir a base d'esforç i de deixar-s'hi la pell guanyar davant la seva afició. Manuel Belletti (Colnago), va aconseguir la victòria més feliç de la seva vida, plorant al podi.
Ara començava l'hora de la veritat, ara començaven les lliçons de ciclisme diàri, ciclisme del bó. Etapa de montanya amb final a Asolo, pujant com a últim port el Monte Grappa. Impressionant i excel·lent treball de l'equip Liquigas, que va rebentar la carrera en l'esmentat port i va deixar els favorits repartits per tota la carretera. Baixada espectacular de Vincenzo Nibali que aconseguia la victòria per davant de tothom i retallava un temps preciós. La jornada va ser profitosa, doncs de lider s'hi va colocar un espanyol, David Arroyo que lluitaria com mai per aguantarla maglia rosa.
Arroyo tenia un marge de molts minuts vers els favorits de la carrera, i per tant es podia permetre el luxe de no tenir que apretar tant les dents en els ports. Tal i com vam veure en el Monte Zoncolan, on el Liquigas va tornar a rebentar la carrera gràcies a un treball impagable del polac Szmyd. Aquest cop qui va anar a buscar la victòria va ser l'autèntic cap de files del Liquigas, Ivan Basso, que va aconseguir un presitigiós triomf desprès de 2 anys de sanció per dopatge.
Arroyo va cedir aquí gairebé 4 minuts!
Aquest va ser el punt de partida pel Liquigas, ara era quan demostrarien tot el seu potencial, ara era l'hora de guanyar.Malgrat tot la cronoescalada del dia següent al Pla de Corones (vindria ser el nostre Anglirú), amb rampes molt animals se la va endur un italià, Stefano Garzelli (Acqua & Sapone) amb un autèntic recital d'escalador, amb marges impressionants respecte els següents classificats. Per alguna cosa el coneixien com el possible substitut de Marco Pantani... no ho va acabar de ser, però cames no li han faltat mai.
A tot plegat Arroyo seguia mantenint el liderat, cada vegada amb un marge més estret, però estava lluitant com mai, aquest gregari es mereixia poder lluir aquesta maglia molts més dies.
L'etapa anterior al dia de descans no va tenir massa color, una escapada i una victòria per un francès de Cofidis, Damien Monier.
El dia de descans, guanyat, era la porta a l'infern, doncs l'última setmana de carrera seria un no parar de ports, d'atacs, i de valentia. Gràcies a aquesta última setmana aquest esport pot estar orgullós de ser diferent dels altres, de donar uns valors que no tots els esports donen. M'agrada el ciclisme, i m'agrada per coses com les que han passat aquesta última setmana.
La victòria d'André Greipel (HTC-columbia) va ser la última oportunitat d'etapa pels sprinters abans de arribar a l'autèntica montanya italiana, que ens va arribar de la mà del Mortirolo i la posterior ascenció a Aprica.
Control majestuós de la carrera del Liquigas, que va aconseguir marxar de tothom al Mortirolo deixant al lider de la carrera David Arroyo assentat en les dures rampes del port. Al coronar, l'espanyol cedia ja més de 2 minuts vers Basso, Nibali, i Scarponi, però el que vam poder precensiar tots els aficionats va ser espectacular. Arroyo no es va rendir, i es va jugar literalment el físic per no cedir temps, va fer un descens vertiginós, sense paraules, senzillament espectacular. Va arribar al començament d'Aprica amb sols 40 segons perduts respecte al trio d'italians!!
Malgrat tot, el poc enteniment entre els altres favorits va fer que acabés perdent 3 minuts a meta, i el liderat de la prova en favor de l'italià Ivan Basso. La victòria fou per Scarponi (Androni-Giocattoli).
Per si la cosa no estava prou clara, aquesta edició del Giro, comptava amb una penúltima etapa carregada de ports, on es pujaven, entre altres el Passo Gavia un port de més de 25 quilòmetres, amb una altura de 2600 metres, on vam poder observar imatges de gran bellesa, així com gran sofriment. L'etapa sols va tenir emoció entre els favorits en els últims 3 quilòmetres d'ascenció al Passo del Tonale, quan Cadel Evans va llençar un atac, que més o menys tothom va saber respondre. La victòria fou per Johann Tschopp (Bbox), després d'un gran descens del Gavia i una gran ascenció al Tonale, totalment merescuda.
Avui viurem la última etapa, una contrarellotge de 15 quilòmetres que decidirà qui és el tercer classificat de la ronda italiana, doncs el primer i el segon lloc estàn assegurats. Ivan Basso serà el gran triomfador de les 3 setmanes italianes, i David Arroyo obtindrà un segon lloc amb un regust de victòria. La tercera plaça se la jugaràn Vincenzo Nibali, i Michele Scarponi. Jo aposto, per cor, per Scarponi, però el jovent és molt fort, així que Nibali pot acabar pujant el podi fent d'escuder de Basso.
Un giro que ens ha demostrat que aquest esport no està gens mort, i que tot i els interessos per enterrar-lo la gent el segueix vivint de forma apassionada. Un 10 a l'organització del Giro per plantejar algo tant espectacular a ulls de l'aficonat, tot i que massa dur per el professional.
Personalment, crec que és la millor de les tres grans rondes del ciclisme.
Us deixo amb una brillant foto del Gavia...no cal dir res més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada