Cas Palma Arena

L'agost de 2008 començà una investigació a Palma de Mallorca que està desencadenant, avui dia, una gran controvèrsia i consternació i que, sens dubte, afectarà a la ja gran desafecció ciutadana vers la política.



Anem per parts...

La investigació del cas "Palma Arena" engega els motors arràn de la denúncia d'un ciutadà anònim sobre el cost del velòdrom ciclista de Palma. Segons el projecte el cost s'estimava al voltant dels 48 milions d'euros però que, curiosament, va acabar costant uns 100 milions d'euros als contribuents. Fins aquí es podria fer fins i tot la vista grossa i dir que no s'havia fet un bon càlcul o que hi havien hagut retrassos o mil històries...El que ja no quadrava en tot això és que paral·lelament el patrimoni del ex-president Jaume Matas (el gran precurssor) augmentés de forma espectacular.

Jaume Matas, afiliat al PP (Partit Popular), fou el president balear de 1996 - 1999 i de 2003 - 2007, essent ministre de Medi ambient en el govern de José María Aznar durant els anys 2000 - 2003.

Durant l'any 2007 té lloc a Palma de Mallorca el mundial de ciclisme en pista per el qual es va fer una gran inversió econòmica en la construcció d'un velòdrom preciós (tot s'ha de dir). L'any següent els jutjats obrien instrucció vers la possibilitat de malversació de fons públics en tal construcció.
Els mateixos anys hem de parlar de diferents escàndols de corrupció urbanística a Balears que esquitxen alts càrrecs del govern (Cas Andratx).
L'agost de 2009 són detinguts en l'anomenada "operació espasa" 8 persones relacionades amb el cas del velòdrom. Tres d'elles són posades en llibertat, els altres cinc resulten ser els màxims responsables de la UTE que realitzava la obra, l'ex-director general d'esports balear i l'ex-gerent del consorci.
Després de pagar la corresponent fiança surten en llibertat.

El setembre del mateix any el jutge decideix revisar l'informe de la investigació sobre el patrimoni de Matas i del seu cunyat. Dies després el govern balear es persona com a part perjudicada en el cas...


La passada setmana l'ex-president prestà declaració davant el jutge durant més de 15 hores, on Matas negà qualsevol forma d'apropació il·lícita de fons públics i defensà que l'enriquiment era culpa dels seus ingressos i rentes familiars. Diferents proves sobre el seu patrimoni i possibles compres i ventes de pisos en diner negre provocaren que el jutge decretés pressó provisional sota fiança de 3 milions d'euros així com la retirada del passaport per perill de fuga (recordem que aquest senyor viu acutalment als estats units...perquè serà?).

Actualment Jaume Matas s'enfronta a una pena de fins a 24 anys de presó per prevaricació, apropiació indeguda, falsetat documental, tràfic d'influències, blanqueig de capital, delicte fiscal...


Si bé tot això ja desanima al ciutadà, la cosa s'embolica més si tenim en compte que l'empresa Nimbus a qui li era entregada la campanya de publicitat del mundial de ciclisme de 2007 està també sota investigació judicial per a la presumpta desviació de capital públic per a la financiació de les campanyes del PP balear. L'empresa Nimbus guanyà en poc més de 3 anys més de 2 milions d'euros gràcies en bona part a les contractacions del govern balear i del PP...

No puc negar que totes aquestes trames de corrupció m'apassionen, és com un llibre de ficció i d'aventures, dignes del propi John Grisham. A la vegada però, em provoquen un cert malestar i una gran animadversió vers tot el món polític on la gran majoria ja no "treballa" per vocació sinó per interessos particulars.

Només el temps ens dirà com acaba el cas Palma Arena del qual, n'estic segur, encara falten moltes coses per veure la llum.



PD: Menció apart mereixen el Cas Gürtel, el cas del palau de la música, o el cas de la polèmica medalla del congrés dels estats units a l'ex-president Aznar. Seguirem investigant... ^^

Barcelona, més que una ciutat.

Barcelona no és només la capital de Catalunya, no és una ciutat més en l'europa del sud, no és un centre de convencions, no és només un punt de confluència econòmica, no...és molt més.

Aprofitant que aquesta setmana la universitat m'ha deixat una mica lliure, he aprofitat per practicar més cops el meu nou esport, "el footing" a la diagonal, i això, encara que sembli una tonteria, m'ha permès descobrir una nova Barcelona. Fins ara per mi Barcelona era una ciutat gris, tenyida d'asfalt, sense massa verd, on només hi havia un bullici de gent amunt i avall, amb presses, atabalada.

Tot això ha canviat aquesta setmana on, gràcies a l'esmentat esport, he pogut descobrir un dinamisme que havia passat desapercebut. He pogut fixar-me amb petits detalls tot mentre el meu cor bombava sang al cap i s'aguditzaven els meus sentits més primaris.

Gent corrent, gent passejant, gent fent un beure, enamorats caminant, llums, colors, mirades, arquitectura, formes i els meus passos cansats. Tot plegat una combinació que m'ha fet veure que Barcelona no és només una fàbrica o una botiga. És una ciutat viva, on degut a l'estrès no podem admirar-la com a tal! Per viure Barcelona els dies haurien de tenir més de 24 hores.

De moment, seguiré practicant el meu turisme, el footing. I ara, si em dispenseu, faré la maleta i aniré a buscar el bus. El Lluçanès m'espera!

Zimbabwe

No, no està tret d'un episodi dels Simpson, aquesta foto mostra la realitat econòmica de Zimbabwe. El bitllet de 100.000.000.000 dollars zimbabwesos.

Com tots sabeu, o sabreu, l'estat de Zimbabwe està gobernat per un capcigrany anomenat Robert Mugabe, una espècie de dictador que ha dut el país a la ruina més absoluta (es veu que per economista no va estudiar...).
La qüestió és que el país està immers en una profunda inflació que ha destrossat l'economia en pocs anys. Ha arribat a tal punt que el 2008 (no es troben dades massa actuals..), una hamburguesa costava 15.000.000 de dollars zimbabwesos!! i cada hora es doblaven els preus dels productes.
Les últimes dades que trobat per articles de La Vanguardia parlaven d'una inflació de 237.000.000%, però no són dades exactes, doncs és impossible fer-ne un càlcul acurat i precís.


Robert Mugabe és un personatge que ostenta el poder de Zimbabwe des de fa 28 anys, recorrent habitualment al "timo" electoral. Aquest home en els primers compassos dels anys 2000 va impulsar una reforma agrària per tal d'intentar reactivar una economia que ja anava en caiguda lliure. La reforma expropiava la terra a la majoria blanca (32% de la terra cultivada al país) per tal de repartir-la entre els "autòctons".
Això provocà el bloqueig econòmic de EUA i la UE, de tal forma que l'agricultura zimbabwesa va ser dinamitada, així com la seva economia (només suportada per la mineria). Poc a poc va començar a creixer la inflació del país fins que es va descontrolar de forma radical.

Actualment la majoria de negocis a zimbabwe es fan amb Rands sudafricans o dollars americans (tot supervisat pel govern) degut a que el dollar autòcton no era estable, estava molt descontrolat. Fins i tot tenien pensat posar en circulació un bitllet de 500 bilions de dolars.
Sembla però que avui dia la inflació està més controlada i no té uns percentatges tant bestials. Penseu que el segon país amb més inflació del món només rasca el 40%.



L'artífex del fracàs:



M'ha fet gràcia parlar de l'estat de Zimbabwe perquè els numeros són espectaculars, no hi ha decadència tal en cap país del món. És la pobresa sobre la pobresa. A més a més el país té un index de població amb SIDA molt elevat, els hospitals són de circumstàncies i la gent no té què dur-se a la boca. Mentrestant però, aquest dropo del Mugabe segueix gastant-se milions en celebrar festes com la del seu aniversari que va costar 250.000 dollars (americans aquets...)

Los ladrones del Cielo

"Els Lladres del Cel" és una novel·la de Richard Doetsch.



Fa unes setmanes passejant per diagonal em vaig decidir a entrar en el corte inglés i passar-me per la secció de llibres per copsar les possibles novetats editorials. Tot buscant i regirant prestatgeries vaig topar-me amb una col·lecció de llibres de butxaca a 6 euros. Tota una ganga.
Vaig sospitar si era un estratagema de màrqueting per vendre més o si els llibres eren de pèssima qualitat narrativa...

No sé perquè em vaig animar i vaig acabar comprant aquest llibre i aquest autor del qual no coneixia absolutament res.

El llibre m'ha sorprès gratament, si bé no és cap cosa de l'altre món (doncs a vegades sembla una narració digne de no ser publicada) la història enganxa per la aventura i per la aflicció del protagonista amb els seus actes. El llibre abusa de molts tòpics, i en molts casos el desenllaç és previsible. El final però, és digne de pel·lícula de ciència-ficció més que d'una novel·la d'aventures.


Breu Resum:

Michael Saint Pierre (protagonista) és un ex-famós lladre de guant blanc el qual dirigeix una empresa de sistemes de seguretat. Un dia arriba un ric home de negocis (Finster), i li proposa un nou robatori. Michael refusa, però no per gaire temps, doncs la seva dona cau greument malalta i l'única manera d'aconseguir els diners per el tractament és robant. El cop es duu a terme a la ciutat del vaticà, tot i que una errada el portarà a Jerusalem. La peça a robar són unes claus, les veritables claus del cel.

A partir d'aquí la novel·la es converteix en anades i tornades de persecucions, tirotejos i lamentacions. Una batalla entre el bé i el mal. Una vertadera guerra entre l'infern i el cel per l'obtenció de les ànimes.



Tot i no ser el súmmum de les novel·les, per passar un rato entretingut el recomano. Com a apunt final dir que ha estat traduïda a 30 idiomes i que si tingués que donar una nota al llibre es quedaria en un 6.Pel que he sabut, té seqüeles.

Setmana moguda

El nostre afable/bromista/insufrible Tomàs Molina ja ens ho venia anunciant al llarg de la pasada setmana : "Poden haver-hi nevades generalitzades arreu de Catalunya fins a línia de mar". Però...qui se'l creuria oi? Sempre la pifien aquets meteoròlegs...

Doncs no! Sorpresa!, Barcelona blanca, aquesta és l'estampa que em vaig haver d'empassar dilluns sense tenir-ho previst. Al llarg del matí es va ficar a nevar amb intensitat però com que no agafava al terra... qui es podia pensar que a la ciutat comptal acabariem vivint una tarda divertida?.
Tot s'ha de dir, jo estava al campus nord, una mica més amunt de diagonal, fent classes a la UPC. Doncs bé, no ens van suspendre les classes fins les 6 de la tarda quan la neu ja havia ben agafat. I va ser llavors de camí al pis quan vaig poder palpar el caos, l'apocalipsi barceloní. Pràcticament només funcionava el metro com a servei públic de transports. Tots els altres estaven paralitzats! Més o menys com tota Catalunya.

L'endemà, dimarts, no en quedava res del caos viscut, la neu s'havia fos en bona part i tot tornava a la normalitat. Tot? No pas a tot Catalunya. De vergonya lo que han estat vivint aquesta setmana per terres gironines (alguns encara ho viuen 6 dies després!). Endesa s'ho hauria de fer mirar...o li haurien de fer-s'ho mirar. És algo inadmisible i (com diem per la universitat) LAMENTABLE.

No t'ho perdis! la setmana va seguir moguda, el dimecres tocava viure una eliminació madridista de la Champions League. No puc negar que em va fer somriure però també em van fer llàstima, més que res per l'aficionat merengue. La prepotència i el villarato (jajaja) es paguen.


Aquests darrers dies he estat immers en el món esportiu, no pas practicant-lo, sinó admirant-lo. Torna la formula 1, en un any on segurament viurem la millor temporada dels últims anys! i s'acaba, demà mateix, la París-Niça, que com tot bon aficionat al ciclisme segueixo de forma apassionada (Gran victòria avui del català Xavi Tondo, que m'ha fet aixecar del sofà).



Veurem..com es presenta la setmana pròxima, amb diferents cites importants (Les jornades culturals de l'escola no tenen pèrdua!).

Hi han valors que perduren en el temps

L'1 de juny de 2008 ja vaig fer una entrada en aquest blog referint-me a una de les poques coses per les quals alguns éssers humans poden estar orgullosos. Perquè podem ser capaços de lo millor...i del pitjor?

Aquella entrada va ser tota una dedicatòria, va ser poder, l'única entrada que no he escrit jo. I no la vaig escriure perquè no es podia explicar res més, tot estava dit i no hi havia res a debatre. Iñaki Ochoa de Olza havia mort a les parets de l'Annapurna.

El relat d'aquell text fa posar els pèls de punta, però explicat pels propis germans/familiars i alpinistes marca molt més.


Tot això vé, perquè aquest matí voltant per internet i veient coses del Barça, ha arribat a mi un video que va posar en Pep Guardiola per motivar els seus jugadors. I aquest video resulta ser el text de l'1 de juny de 2008 amb imatges i testimonis.

El penjo tot seguit mitjançant youtube, són 30 minuts, val la pena veure'l.
Particularment m'ha arribat a emocionar i no diré fer caure alguna llàgrima, però si que m'ha deixat els ulls plorosos.













Realment fets com aquests demostren que en algunes situacions els valors encara prevalen. La ètica existeix, la moral també. En temps on poca gent creu en algú, continuen existin persones que creuen en els altres. Iñaki descansa en pau, per sempre, a l'Annapurna.



PD: Text 1/06/08