dissabte, 4 de desembre del 2010

Thomas Telford, punt de partida

Podem viatjar per tot el territori, podem passar per valls, per congostos, per sobre de rius, sobrevolar les boires matinals amb el cotxe, i tot això ben aprop de casa; i d'aquí al món.Els ponts són a tot arreu, defineixen un element clàssic i bàsic de connexió entre dos punts per salvar un conflicte orogràfic, però, ens parem mai a admirar-los?

Els ponts al llarg de la seva història han servit per agilitzar el pas, el transport de persones i mercaderies i  han apropat llocs allunyats (però naturalment no ha estat cosa de dos dies!), ha costat molts anys dominar la tècnica, obtenir més i més distàncies de llum i passar a ser fins i tot, objecte de disseny arquitectònic.

És aquí on cal definir un punt de partida de la construcció de ponts moderna. Però abans cal conèixer les arrels de tot plegat, i podriem trobar-les en la Roma de l'imperi, en l'època romana. La construcció d'aqüeductes i petits ponts amb pedra tallada i "ciment" significaren poder dur a terme la densificació de l'entramat de camins imperials de l'època. Si bé les llums eren molt discretes (de metres), l'edat medieval aconseguí ampliar-les, l'ús d'arcs apuntats va permetre salvar distàncies més grans, 30 metres fàcilment. Eren ponts esbelts, estrets i que ja no comprometien el comportament d'un riu (si el creuaven) al no necessitar pilars intermitjos.



El renaixament portà l'obra dels ponts a la màxima expressió arquitectònica, només cal donar-se un passeig per Venècia per poder comprovar l'acurat disseny. Una altra ciutat amb una gran mostra de ponts d'aquest estil és París.

Però anem a on ens interessa, la revolució industrial, l'aparició del ferrocarril i l'automòvil, un gir de 360 graus al que fins llavors es comprenia per transport. I s'ha de donar molt fervorosament les gràcies a l'aparició del ferrocarril, un mitjà que avui dia no es contempla com és degut, arreu del món. On començà tot el rebombori? En països anglosaxons, si, a Anglaterra.  El Regne Unit fou un país que a s.XVIII començà a construir un entramat de línies que amb pocs anys unirien gairebé de punta a punta el territori (podriem excluir Escòcia). La necessitat de salvar desnivells i la rigidesa del traçat ferroviàri concretà molts i molts problemes i maldecaps, com solucionar-los? Amb ponts, evidentment, però es tractava de guanyar llum entre pilars, de salvar distàncies amb la imaginació. Thomas Telford, fou pioner.

Telford nasqué el 1757, fill de pares pobres ben aviat es va quedar orfe i va tenir que marxar a Londres, on es guanyava la vida fent de picapedrer fins que es relacionà amb arquitectes i començà pel seu propi compte a aprendre les tècniques existents i a innovar-les. Poc a poc Telford va anar guanyant renom, reputació i ascendint dins l'escala social anglesa fins que podriem dir, que va esdevenir un enginyer civil de l'època, de cap a peus.

Telford va construí canals, carreteres, esglésies, edificis, però el que realment el va fer famós varen ser els ponts. Com podem guanyar llum? Com podem salvar distàncies més llargues més econòmicament? El ferro, l'acer era la resposta.

I així va ser com va començar a construí, experimentar i distribuir arreu del territori anglès el seu bon fer. El seus primers ponts varen ser influenciats per un altre, el de Coalbrookdale:

 El de l'esquerra és precisament el de Coalbrookdale, un pont de 1781 i que obrí els ulls als enginyers del moment. És de ferro colat i te una longitud de 60m.


Telford utilitzà repetidament l'ús de l'acer en les seves construccions, i a més a més tingué que proposar ell mateix solucions als problemes de l'acer, ja que era un món totalment desconegut. Algun dia explicaré la construcció de l'aqüeducte de Pontcysyllte, pioner en utilitzar bases de mamposteria i planxes d'acer.



Però el pont que realment dóna la clau per la construcció de llargues distàncies fou el pont que construí Thomas sobre l'estret del Menai, podriem considerar-lo el primer pont penjant. No és un pont penjant normal, no s'utilitzen cables d'acer sinó cadenes. Cadenes molt pesades anclades als dos pilars de pedra calcària que permeten salvar una distància (atenció!) de 176 metres!, en el seu moment fou una animalada. A més a més va permetre escurçar el trajecte entre Londres i Holyhead en 9 hores.


I d'aquí començà una espiral que continuà al nou continent, on acuraren la tècnica i els mètodes. Però això serà en un altre post...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada