L'estel d'argent d'un firmament escapçat...

Aquesta és la Europa que volem?

2012-01-24T17:10:00.000+01:00

El titular en sí mateixja és una declaració d'intencions sobre la divagació que segueix acontinuació. La pregunta, partint de l'aburriment extrem, témilions de respostes i milions de punts de vista. Malgrat això,partiré d'una petita base que està d'actualitat aquesta setmana.

Perquè la Unió Europeaha vetat, congelat o embargat la importació de petroli d'orgieniraní?

Teòricament i de cara ala galeria per presionar a l'Iran i de forma específica les sevesintencions de desenvolupament nuclear. Obertament l'Iran declara queenriqueix urani, el combustible necessari per aconseguir petardos.Qui decideix qui pot o no pot tenir armes nuclears? Obviament qui jales té.

És a dir, qui ja poseeixaquestes armes de destrucció massiva resulta ser qui s'abandera coma àngel de la guàrdia i prohibeix a altres països la sevaconsecució. Perquè? Perquè qui poseeix aquestes armes passa,automàticament, a tenir una autoritat en el món.

I no estic defensant eldret de l'Iran a tenir armes d'aquest calibre, més que res, perquèno m'acabo de fiar de cap règim on la religió tingui un paper tantinfluent... Els fanatismes, tots, són dolents.

Però per què la UnióEuropea fa això? Suposadament perquè som països evolucionats, quelluitem per causes justes, i tota aquesta parafernàlia barata. Larealitat és que una vegada més, la UE, s'ha baixat els pantalonsdavant d'Estats Units i ha decidit tancar l'aixeta de lesimportacions de cru del país persa tal i com demanava el morenet dela casa blanca.

I per què ho dic així?Clarament perquè si a un continent no li beneficia ara mateixaquests tipus de daltabaixos és Europa. La mesura ha estat aprovadaper unanimitat, prova més que estem governats per una colla de capsde cony d'orelles llargues. En el cas d'Espanya la estúpidesa ésencara més sagnant.

Sense saber quin tipusd'acord recíproc hi ha entre Estats Units i la Unió Europea aquestaactuació és crítica. No endevineu encara qui son els principalsimportadors de cru iraní?

Si, Espanya, Itàlia iGrècia. Som els països que més importem petroli de l'Iran, xifresastronòmiques. No sabeu quins seran els països “menys” afectatsper aquesta tancada? Si, encerteu, França i Alemanya.

A mi aquesta Europa no emrepresenta, Alemanya i França fan i desfan com els hi surt delsnassos i el meu país, que està en una crisi brutal, no té cap mésidea que votar a favor de la mesura i aplaudir amb les orelles deruc. Estem tontos? Som el país que més afectarà aquesta tonteria iencara parem el cul?

Fins aquí aquest textdemagog, tendenciós, populista i oportunista, que cadascú tregui conclusions i es formi la seva opinió. El bus no espera i em corre pressa.Potser el cru saudita fa una olor diferent de l'iraní...Oh wait!

Damià Olivella, un descobriment.

2011-08-10T11:31:00.001+02:00

Dins del cercle de concerts i actes programats per l'APO (Ateneu Popular d'Olvan) en la festa major del poble d'Olvan en destacava, aquest any, un amb llum pròpia: la presència de Damià Olivella.

He de confessar que em vaig adonar del concert un parell de dies abans però que ja havia escoltat alguna vegada cançons del cantautor per internet i la seva web.
El concert acústic davant de l'APO d'ahir a la nit va ser senzillament brutal. Amb un domini de la guitarra acústica i acompanyat del seu amic Joan Llamas (El llamas) van fer un mix perfecte, bona síntonia amb el públic, transmetent lletres sentides, fent aflorar sentiments dins una nit fresca a la Catalunya interior.

L'experiència va valdre molt la pena, vaig descobrir un músic diferent, molt entonat amb el públic, amb molt de "caxondeig"... Sincerament no vaig poder evitar no comprar-li l'últim CD, el seu treball "Ara".

A Olvan, l'Olivella ens va interpretar cançons d'Ara, del nou àlbum que està preparant i una infinitat de versions d'artistes reconeguts fent una ullada ràpida pel Soul... Aquí es nota la seva experiència per l'estranger.

Molt recomanable, si us vau perdre el concert d'Olvan, no patiu, aviat en teniu un altre aprop de casa, el 25 d'agost actua a Manresa dins del programa de Festa Major.

És el segon any consecutiu que ens acostem a Olvan per festa major, i de moment ha estat tot un encert, des d'aquí felicitar a l'APO i a la gent d'Olvan per programar amb cara i ulls concerts amb molt ambient. L'any passat Cesk Freixes, aquest Damià Olivella...què ens depara el pròxim any? Felicitats!

Aquí i ara, una copa a la teva salut!

Us deixo amb una cançó del CD, una cançó especial. Tanqueu els ulls, escolteu i...flow!

Eix del Lluçanès (C-154) : Una realitat

2011-08-01T17:29:00.000+02:00

La última vegada que vaig fer un article sobre la carretera de casa nostra va ser per alabar-ne el bon ritme de les obres. La sort em va ser esquiva i precisament després de publicar l'article la falta de crèdit o els impagats van fer que la maquinària s'allunyés de les nostres terres i el traçat quedés bastant mort, deixat a la malesa.

Malgrat tot amb el canvi de govern i els acords/pressions dels municipis afectats es va tornar a reactivar la obra i són en aquestes dates on podem començar a gaudir de la "obra nova". Recentment, amb això vull dir "fa unes setmanes", s'ha obert al trànsit un petit tram de la carretera. Exactament la que uneix les poblacions de Prats de Lluçanès amb Olvan i per conseqüent amb l'Eix del Llobregat (C-16).

Rotonda d'Olvan. Accés a l'Eix del Llobregat i a la població de Gironella. Al fons a l'esquerra la població d'Olvan.

La obertura no és completa ja que falten petits trams per enllestir, anem per parts i fem un "review" del què hi ha , i del què queda!:

Partint de Prats de Lluçanès per la sortida del Camp de Futbol podem observar a mà esquerra la obertura d'un vial d'enllaç que serà, precisament, l'entrada i sortida a la variant de Prats. Com que encara no està enllestit s'ha de seguir per la carretera vella fins que s'accedeix al nou vial per un enclavament especial: L'enllaç en diamant de la carretera de Lluçà.

Aquest enllaç es presenta com a típic canvi de sentit en pas elevat mitjançant un petit pont. Donarà accés a la carretera de Lluçà i és de suposar que el tram de carretera vella que unia aquesta carretera amb Prats es mantindrà intacte (Almenys això diu l'Institut Cartogràfic de Catalunya).

Tot seguit trobem una bona part de la carretera construida fins a Merlès. Aquesta carretera de pendent bastant pronunciat té tres carrils, un de baixada i dos de pujada. Justament a Merlès (Sant Cristòfol) encara estan de obres, doncs hauràn d'eixamplar el pont existent sobre la riera i construir l'accés a la carretera de Sta.Maria de Merlès mitjançant una rotonda partida.

El problema principal del traçat a partir d'aquí és el tram de Merlès a Sagàs, que és el menys desenvolupat, en part perquè hi han problemes en l'expropiació dels terrenys i el traçat de la carretera que afecta a unes quantes masies i propietats agrícoles.

A partir de Sagàs la carretera ens sorprèn amb una llarga recta, de dos carrils però amb una bona visibilitat, aquí una foto (direcció Sagàs):

Click per ampliar

Al acabar la recta ens sorprèn el pont, únic per el moment en el trajecte, que salva un bon desnivell en revolt. Té una llargada de 114 metres i és bastant bàsic amb dues piles. És un pont estèticament molt rude, acord amb la carretera i bastant funcional. Aquí un parell d'imatges:


Click per ampliar

Click per ampliar

Tot seguit la carretera afronta la part final que condueix fins a la rotonda d'Olvan. L'accés a Olvan es fa de forma habitual en carreteres de la xarxa bàsica catalana, mitjançant un tercer carril.

La carretera ha d'estar finalitzada a finals de l'any en curs i si bé per aquesta banda l'interrogant és el tram de Sagàs, per la banda contrària, de Prats de Lluçanès a Olost no hi ha a priori cap problema. La carretera està en bona part finalitzada (l'assentament i moviment de terres) i aquests dies s'estan portant a terme els acondicionaments de drenatge. Cal destacar la pendent sostinguda que hi ha entre Prats i Sta.Creu de Jutglar. En especial en el tram de la Serradora fins a dalt de tot de l'altiplà on és més pronunciada.

És molt destacable la quantitat de voladures amb explosius que s'han dut a terme, només cal fixar-se amb les parets laterals del traçat per endevinar el traçat de les canyes d'explosius. Alguns dels desmunts (sobretot de la Serradora en amunt) són bastant imponents, amb una altura important. Malgrat tot el material sembla tenir un RQD regular i pel què sembla no necessitarà de sosteniment ni de mesures de precaució com podrien ser bulonats o mallats.

El pont que creua la riera del Lluçanès ja està acabat a falta de pavimentació i el de la riera de la Gavarresa està també en un estat bastant avançat.

El problema que encara residirà durant un temps (doncs aviat han de començar les obres) és el de la Variant d'Olost que està prevista la seva finalització per l'any 2012. És segurament el tros més complicat amb tres viaductes.

Seguirem a l'espera!

Eduardo Barreiros, empenta i sacrifici

2011-07-23T12:29:00.000+02:00

Eduardo Barreiros, gallec de Gundiás, nascut el 24 d'Octubre de 1919 fou el més gran empresari del sector de l'automòbil en aquest país. Des de 0, montà un teixit industrial de tal magnitud que a finals dels anys seixanta la meitat dels camions d'aquest país portaven l'emblema de la seva marca... No fou un camí fàcil, però el vuit de Barreiros donà feina a més de 25.000 persones.

Aquesta és la història d'un empresari que, amb empenta i sacrifici, aconseguí mecanitzar l'Espanya franquista:

Eduardo Barreiros i la seva empresa

L'escassetat econòmica, la creixent família i la manca d'oportunitats portaren al pare d'Eduardo Barreiros a enginyar-se un "nou" negoci: Amb peces diverses i restes d'automòbils montà una línia d'autobús entre Gundiás i Orense.
D'aquesta forma tan primitiva la família Barreiros començà a créixer. L'aleshores menut Eduardo ajudava en l'empresa i rebia formació de mecànic en un petit taller d'Orense. L'empresa cresqué, aconseguint diferents línies i ampliant la seva flota de vehicles...fins el 1936.

Amb l'esclat de la Guerra Civil l'exèrcit confiscà els vehicles. Aquests foren utilitzats pel transport de tropes cap al front i Eduardo,patint pel què els hi podria succeïr, es presentà voluntàri per ser conductor d'un d'ells.
Al final de la guerra, el 1939, Espanya està de potes enlaire i els vehicles de la família Barreiros en un estat lamentable. Eduardo no es donà per vençut, amb l'objectiu de tirar endavant l'empresa entre cella i cella es posà a treballar fins que aconseguí reparar els vehicles.

Les línies es tornaren a posar en funcionament però l'ambició del gallec anà molt més enllà. Obrí una nova vía de negoci: transformar vehicles de desguaç en vehicles perfectament vàlids. Això el portà a un negoci de restauració que ben aviat sobrepassà en rendiment a les línies de transport.
Amb el "cash" disponible les aspiracions de la família pujaren com l'espuma i mitjançant la liquidació de l'empresa de transport es presentaren a un concurs per l'arranjament de carreteres. La nova empresa familiar, BECOSA, guanyà sorprenentment el concurs. Malgrat la seva inexperiència en el sector, Eduardo aconsegueix fer entrega del projecte a temps i dintre de pressupost.

Això va ampliar els horitzons de l'empresa i ben aviat li adjudicaren l'obra més important a què l'empresa va tenir que fer front: La construcció del dic de la platja de Castelló. Per dur a terme aquesta obra Barreiros comprà camions russos (procedents de la guerra) per la càrrega i descàrrega de roques. Però hi havia un problema, consumien massa i eren de gasolina.

Importar motors diésel no entrava dins dels plans de Barreiros, resultava caríssim. Així que Eduardo començà a fer contactes per esbrinar la viabilitat de transformar els motors de gasolina perquè poguessin funcionar amb gasoil. Tot i que sempre rebé una resposta negativa dels enginyers el gallec es tancà al seu taller i després de perdre dos dits en un accident i d'un bon grapat de mesos va obtindre l'objectiu desitjat: El motor transformat.

Eduardo va saber veure les grans possibilitats que se li presentaven. El gran volum de vehicles de gasolina (camions en la seva majoria) que circulaven per Espanya eren un mercat que explotar. És per aquesta raó, i no per cap altre, que el seu germà Valeriano Barreiros patentà a Madrid la transformació. D'aquesta forma obtingueren l'exclusivitat d'aquest "servei" a la península i a totes les colònies espanyoles.

Camió amb motor transformat per Barreiros

Primer motor transformat, l'EB-1

Al primer motor transformat li posaren el nom comercial de EB-1. Ben aviat començaren a realitzar transformacions en un taller que obriren a Orense "Galicia Industrial" amb una plantilla de 50 treballadors.

L'elevada demanda i les males comunicacions de les que disposava Galicia feien que el negoci quedés massa estancat. Per tal d'avançar, l'empresa es traslladà a Madrid, epicentre del país, en una nau industrial que tenia llicència per a la reparació de motors.

Barreiros adapta la nau i obre una nova via de negoci, ara ja no només transforma motors, sinó que compra camions, els hi posa el seu motor i els ven.

En quatre anys l'èxit és tal que l'espai se'ls queda petit; a més a més l'empresa "Galicia Industrial" sofreix una ampliació de capital i passa a denominar-se "Barreiros Diesel".
En uns terrenys a "Villaverde" Barreiros comença la construcció de la nova fàbrica dins d'uns antics magatzems.

Òbviament el negoci de transformació de motors tenia un límit. En pocs anys Barreiros havia transformat la gran majoria de motors de l'estat. Per seguir avançant calia crear un motor propi. Però partir de 0 era molt difícil, trigarien anys i portaria molts maldecaps.

Barreiros optà per intentar aconseguir una llicència d'algún fabricant estranger. Entre la varietat van elegir provar sort amb el fabricant de motors anglès Perkins, però no va fructificar. Malgrat tot, Barreiros va rebuscar per l'oficina de patents i va trobar un buit legal. Perkins no havia patentat el seu motor al nostre país. Eduardo Barreiros no va pensar-s'ho dues vegades i va patentar el seu propi motor basat en el Perkins, el EB-6.

Quan ja estava disposat a produir-lo en sèrie es va topar amb un impediment legal: No podia començar la producció sense un permís oficial de l'institut d'Indústria de l'estat franquista (INI). Aquest permís no seria gens fàcil d'aconseguir tenint en compte que l'INI no deixava de ser un conglomerat d'empreses estatals, controlades directament per Franco i que entre elles es trobava la ja extinta Pegaso.

Un exemple d'això és que després de molta insistència l'INI concedí un permís per a la fabricació de 1.500 motors. Una quantiat irrisòria i que Barreiros es va prendre com una ofensa. Barreiros, ofuscat, fabricà més motors dels permesos.
La limitació de l'INI, no es centrà solament amb l'expedició de permisos, sinó també amb les possibilitats de subministrament de Barreiros Diesel. Algunes de les peces dels motors no es trobaven a Espanya i es tenien d'importar...en aquest aspecte és on l'INI va fer mal. Eduardo no es rendí..i buscà aquestes peces en el mercat negre, o com s'anomenava llavors, l'estraperlo.

L'empresa davant la incapacitat de poder competir amb Pegaso busca a l'estranger les seves opcions. Aquestes arriben quan al país veí, Portugal, l'exèrcit busca proveïdors per a 400 Camions. Barreiros no s'ho pensa, tot i no haver construit mai un camió es tira a l'aventura. Dissenya un prototip capaç de guanyar el concurs. Tot i ser un conglomerat de peces d'altres vehicles, el camió aconsegueix guanyar el concurs en ser el més eficaç pujant una pendent, cop de sort reconegué Barreiros. "El Abuelo" era una realitat.

"El Abuelo", primer prototip de camió de Barreiros

L'INI, malgrat la demostració de viabilitat de Barreiros, l'autoritza verbalment a la construcció de tals camions, però segueix denegant-li la possibilitat d'importar peces. Barreiros Diesel, tenint com a estandard la picaresca, aconsegueix fabricar els 400 camions mitjançant peces de desguaç i del mercat negre i fer entrega d'aquests a Portugal.

Eduardo Barreiros obtingué el vistiplau del General Franco de veure els seus camions en acció al "Turó del Pardo". L'exhibició és un èxit i Barreiros intentà convèncer a Franco per a la introducció dels seus camions en el mercat nacional. Franco accedí.

En poc temps, Barreiros passà a ser el camió per excel·lència a l'estat, molt per davant de l'estatal Pegaso. Les cabines vermelles i els "vuit" de Barreiros ocupaven les carreteres i motoritzaren el país i la seva indústria de transport.

I no només això, la seva robustesa, facilitat de recanvis i lo elemental de la mecànica el feren un vehicle molt atractiu i barat de cara al públic.
Barreiros també dedicà el seus esforços al camp, amb la fabricació de tractors.

L'èxit del vuit de barreiros quedà totalment pal·lès en les successives ampliacions de la fàbrica; arribant en el moment de màxim auge al voltant dels 500.000 m2

Però no només Barreiros feia camions i tractors, a finals dels anys 60 l'empresa va solicitar a l'INI permís per poder començar a produir vehicles de 6 - 7 places començant així el somni d'Eduardo, fer els seus propis automòbils.
La solicitud...fou denegada.

L'empenta de Barreiros...topà amb un altre problema...les massives vendes provocaren que l'empresa tingués que fabricar moltíssim i per contrapartida, tingués que ser suportada per una línia de crèdit molt important dels bancs. Aquests arribats a un punt deneguen una ampliació a Barreiros que per sostenir l'empresa té que començar a retallar la plantilla.

La única solució a la que està abocada Barreiros és una ampliació de capital. Ampliació de capital que vingué de mans del gegant americà Chrysler. El compromís a què arribà Barreiros incloïa el seu somni, la fabricació d'automòbils.

Tot i l'aparent abundància que això suposà a Barreiros Diesel, ben aviat començaren els problemes...Chrysler imposà quins models de vehicles s'havien de fabricar i com (Dodge Dart i Simca 1000). Això no agradà a Eduardo.

A més a més les previsions de ventes de Chrysler per Espanya estaven totalment desmesurades, molt per sobre de la realitat...fet que suposà a Barreiros una pèrdua de capital importantíssim i encaminar l'empresa al fracàs.

Dodge Dart de Barreiros

Les pèrdues provocades per la fabricació i no-venta del Dodge Dart aboquen l'empresa a una nova ampliació de capital. Eduardo Barreiros i família busquen de forma desesperada el capital necessàri per cobrir la seva part...sense èxit. Això provoca que Chrysler s'apoderi de la major part de la companyia i aquesta s'escapi de les mans d'Eduardo.

Chrysler ben aviat començà a fer i desfer a les fàbriques de Barreiros. El primer moviment fou eliminar la producció dels tractors Hanomag-Barreiros perquè la multinacional posseïa convenis amb altres marques com Massey-Fergusson de no entrar en el camp de l'agricultura. La cadena de producció més rentable de Barreiros-Diesel...s'esfumà.

Eduardo Barreiros va vendre les seves accions de l'empresa i dimití. Mitjançant un comunicat informà d'aquest fet a tots els treballadors i fundà una Associació d'ajuda als treballadors.

Barreiros passà els últims anys de la seva vida refundant una empresa de producció de camions a Cuba, on ajudà a motoritzar el petit país comunista...però aquesta ja és una altre història.

Sacrifici i empenta, el que necessitem ara...tot una inspiració.

Tot el camp és un clam...i Catalunya?

2011-04-14T20:44:00.000+02:00

Una vintena de dies i quatre clàssics Madrid - Barça per davant. Sembla que el que va passar ara fa un parell d'anys, si amics, el famós triplet, torna a estar a l'abast de la mà. Aquesta vegada però, amb l'etern rival, amb el club que més odis i passions aixeca per tot l'estat (sinonímia del què deu despertar el Barcelona).

Mentre tothom sembla perdre el cul per aquesta successió d'esdeveniments jo em faig la pregunta...tot el camp és un clam?
És obvi que a Can Barça si, tot i alguna que altre sortida de tó del president Rossell. Però.. i a Catalunya?

I aquesta reflexió que em diposo a vomitar, que no és el primer ni últim cop que es dóna, vé donada arrel d'un enllaç que m'ha passat un amic per facebook. L'enllaç (clicar aquí).

El document d'audio és revelador, però no una novetat per un poble que està acostumat, com diu Basté, a empassar... És Catalunya un clam? mentre uns decideixen fer una hippi-acampada al parc de la Ciutadella, d'altres es dediquen a omplir-se la boca de moviments i proposicions que de moment, només són per fer bonic.

Crec que comença a ser hora que els habitants del parlament es decideixin a fer pinya i a defensar uns interessos comuns. És molt fàcil escampar als quatre vents lo independentista que ets, lo molt que t'agrada la idea d'un concert econòmic o que a Madrid són molt dolents, però...i si ens decidim a ser un clam vers un mateix objectiu?

Com explaia Basté, perquè he de seguir sent un cornut i pagar el beure? Potser prou no? La societat civil catalana començar a estar farta de tant "paripé" i tanta foto per tot arreu. Plantem-nos, diguem prou, s'ha acabat.

No sé si és una sensació pròpia, però al carrer es respira un aire viciat...viciat de amargor, de ressentiments i de paciència al seu punt límit. Pel què fa a jo mateix, estic fart de ser el gripau que quan s'enfada i s'infla l'únic que pot fer és desinflar-se...

Que el camp sigui un clam, però si us plau, que aquest camp sigui, sobretot, Catalunya...

---------------------------------------------------------

M'està sorprenent cada vegada més el món radiofònic, després d'aficionar-me al programa La Competència de RAC1, he trobat afició a no utilitzar la ràdio com un pur tocadiscs.

Mai és massa tard

2011-03-31T20:16:00.000+02:00

En un dels pocs vespres tranquils i relaxats que vaig poder gaudir en les últimes setmanes vaig topar-me amb un documental del més interessant a TV3.
He de dir que el nivell de divulgació que està adquirint l'espai "Sense Ficció" m'està agradant moltissim, un punt a favor per la "nostra".

El documental, dirigit per un conegut de la contrada : Albert Om, ens transportà a la ciutat de Vic del '91, on com tots sabreu ja a aquestes altures, E.T.A. va a dur a terme un dels seus atemptats (junt amb el d'Hipercor dels més colpidors) a Catalunya.

La gravació la vaig trobar del més encertada, explicant primer la notícia per tractar més tard la vida dels afectats actualment i, ja de pas, donar un parell de voltes al per què de tot plegat i a les seves conseqüències més immediates, sobretot de caire polític.

Negar que des d'aquell fet el nacionalisme català canvià seria posar-nos una bena als ulls, seria de necis, i personalment crec que va tirar cap a millor, potser menys activista i reivindicatiu però més aserenat.

Mai és massa tarda per canviar el nostre pensament, mai és massa tard per aprendre a canviar la nostra visió de les coses (18 anys per ficar una trista placa commemorativa...), mai és massa tard per entrar en una via dialogada...

En un altre ordre de coses i aprofitant el títol de l'entrada, dir que potser el ex-president Pujol se l'ha fet seva i ha decidit que mai és massa tard per canviar d'opinió...o per posicionar-se (votant a favor de la independència el 10-A). Qui ho diria 15 anys enrere que Pujol faria un gir tant "ràpid" en el seu conservadorisme, qui sap, potser és un mèrit.

Límits de velocitat

2011-02-26T13:16:00.000+01:00

Últimament sembla que s'hagi ficat de moda debatre, ajustar, reajustar i re-reajustar els límits de velocitats de les carreteres, tant metropolitanes com estatals. El debat no està mancat de polèmica, òbviament, i és per aquesta raó que aquest va arribar a les nostres aules del Campus Nord.

Dintre de l'assignatura de Transports i Territori vem poder fer una classe dedicada a contrastar opinions entre nosaltres, els estudiants, i a escoltar l'opinió dels professors de l'assignatura que, a la postra, són professionals dedicats a la mobilitat i titulats en la mateixa carrera que curso.

El debat va començar amb el tema de moda, la revocació dels 80km/h a la àrea metropolitana de Barcelona per augmentar els límits a velocitat variable.
La mesura dels 80 en paraules del professor ja va ser desaconsellada per la pròpia UPC (Departament de Transports) donats els escassos beneficis que podria aportar a la mobilitat . Segons l'informe que la Universitat entregà al conseller d'interior, el senyor Saura en aquells temps, la reducció del límit de velocitat no contribuiria ni a millorar la congestió de la ciutat ni a rebaixar l'impacte contaminant dels vehicles. La raó és clara, no tots els vehicles contaminen igual a aquelles velocitats i al cap i a la fi depèn de la marxa que utilitzis o de l'antiguitat del vehicle.

Tot plegat va ser obviat per el conseller i es va imposar la reducció. El menyspreu d'aquest informe ha sortit a la llum recentment quan l'actual conseller ha fet sortir a la llum l'existència d'aquest informe.

La classe continuà amb el debat de la velocitat variable, és eficient? serveix realment per alguna cosa? La resposta va ser clara, No.
Els arguments de congestió són poc vàlids. Barcelona té pics, hores puntes de tràfic que per molta velocitat que vulguis imposar no s'aconseguirà mai, és a dir: El tràfic es regeix per la quantitat de vehicles, la capacitat de la via i la densitat de flux per aquesta. Si una via està congestionada o circula amb una densitat molt elevada, el resultat d'augmentar el límit a...fiquem 300km/h serà nul·la, doncs la capacitat de la via està essent sobrepassada i degut a la congestió no podràs ni passar de 40km/h.

En el fons no deixa de ser una tonteria més que l'únic que aporta és una desaparició de caixa en les arques públiques, panells, senyalització i més històries que tant ens convenen en els nostres dies...

L'única raó a favor de la reducció de velocitat és la reducció d'accidents, o almenys a la gravetat d'aquests si es produeixen ja que des de la posada en marxa del límit dels 80 fins a la seva retirada hi ha hagut una disminució tant minsa d'accidents que no se sap si és degut a la velocitat circulatòria o que degut a la crisis ara circulen menys vehicles que abans...

I per acabar-ho d'adobar ahir el govern va "patillar-se" una mesura sobre "l'estalvi" que consisteix en canviar la velocitat màxima en autovies de 120km/h a 110km/h. Una altre fal·làcia o pallassada del govern. Segons Rubalcaba és per estalviar combustible i alleugerar la nostra factura energètica. I les meves preguntes o reflexions són:

1 - Quina factura energètica vols rebaixar si la gasolina, que per cert està pels núvols, la paga cadascú de la seva butxaca?

2 - Una reducció de velocitat així de minça és del tot ineficaç ja que com he dit més amunt el teu consum energètic dependrà del vehicle que portis, de la marxa que engranis o de l'estat de l'asfalt.

3 - Personalment crec que aquesta mesura és contraproduent : per el llast que suposa condicionar les senyals de mig país i per la pèrdua de competitivitat en el transport per carretera tot i que això no afecti als vehicles de gran tonatge.

4 - La factura energètica d'aquest país ve donada per la seva escassa capacitat de producció d'energia i per la seva gran dependència de l'or negre del nord d'Àfrica i sobretot de l'Iràn. Potser comença a ser hora que s'aposti per vehicles híbrids o elèctrics en comptes d'anar fent mesures sense solta ni volta o que es potenciï el transport públic amb preus que no siguin un atracament (Llegeixis RENFE).

Tot plegat m'acaba traient de polleguera, hi ha algú amb dos dits de front al govern? és més hi ha algú que realment faci cas a la veu dels experts i no a moviments merament polítics? No sé què respondre...

Eix Transversal Ferroviari

2011-02-04T16:38:00.000+01:00

En dies on tothom parla, poc o molt, del desdoblament de l'eix transversal i l'entrada d'aquest en la fase final de construcció sembla que ha quedat aparcada, potser també degut a la nostra malmesa economia, la idea de l'eix transversal ferroviari.

L'eix transversal ferroviari es una proposta, que fa un bon grapat d'anys que cueja, per apropar les capitals de comarques interiors entre elles mitjançant línies d'alta velocitat, tant de passatgers com de mercaderies. La concepció sembla bàsica: deixar l'entramat "central" de l'àrea metropolitana per enllaçar els diferents nuclis interiors del territori amb una línia "paral·lela" al traçat actual de l'eix transversal. D'aquesta manera s'aconseguiria un doble objectiu:

1 - Dotar a les comarques interiors d'un traçat potent que fomentés el seu desenvolupament econòmic, que les apropés.

2 - Aconseguir estar un pas per davant de l'evolució lògica del territori, és a dir, tenir els mecanismes de mobilitat suficients per quan la depressió central tingui un volum d'habitants a considerar. Segons estudis això podria ser a principis de 2030.

Així fou com s'encarregà l'elaboració d'un estudi d'impacte i de possibles traçats per a la nova línia a IFERCAT. Els resultats d'aquest estudi vàren veure la llum al tercer trimestre de 2005.
Bàsicament remarcava les diferents possibilitats de recorregut o de pas pels nuclis urbans. Curiosa és la situació de Vic, per els que som de la plana clar.
A la plana l'eix arribaria pel nord, vorejant la ciutat tal i com fa l'actual eix transversal. El dubte resideix en si es fa un ramal que uneixi l'ETF (eix transversal ferroviari) amb l'actual estació de rodalies, molt cèntrica i de gran interès per ser un "possible futur" intercambiador, de tal manera que després s'hagi de fer marxa enrere per recuperar el traçat o si es realitza un "by-pass" de tal forma que s'entri per el nord, es faci parada a l'actual estació i es recuperi el traçat de l'ETF pel sud, per Calldetenes.

En vermell el traçat de l'ETF, en groc el "by-pass"

L'ETF uniria Lleida amb Girona, però de forma estratègica, d'aeroport a aeroport. D'aquesta manera les parades de la línia de passatgers serien:

Aeroport de Lleida-Alguaire
Lleida Pirineus
Pla d'Urgell/Mollerussa Urgell/Tàrrega
Segarra/Cervera
Anoia/Igualada
Bages/ Manresa
Osona/Vic
La Selva /Santa Coloma de F.
Girona (Aeroport-Centre ciutat).

A tot plegat cal remarcar l'existència d'un ramal entre Igualada i Martorell tot passant per un túnel d'uns 13km (per salvar el coll del Bruc), que permetrà a la línia entrar per Sants i enllaçar d'aquesta forma amb els trens d'alta velocitat, AVE.

Així l'ETF seria un traçat d'ample UIC amb 254km de corda dels quals 133km serien túnels i 23km viaductes. Comptaria amb una velocitat d'entre 160 i 250km/h per les línies comercials i d'entre 100 i 120km/h per els trajectes mercantils.

Aquestes velocitats permetrien, segons estudi, unir les dues capitals de província amb poc menys d'una hora i mitja, un bon timming.

Cal dir però que tot i aprofitar el traçat de vies existents, per no augmentar l'impacte (en totes les seves vessants) el seu pressupost és molt elevat, els 130km de túnels hi tenen algo a veure òbviament. El pressupost estimat per a la construcció de l'ETF és de 6.500 Meur. Una animalada, que segurament és bastant més del pressupostat.

De moment però, l'any 2010 es va realitzar el Pla director urbanístic per a la concreció i delimitació de la reserva de sòl per a l'establiment de l'Eix transversal ferroviari. Per veure els municipis afectats clicar aquí.

És convenient? Més fins i tot que el corredor Mediterràni? O és un complement a aquest? Només el temps ens ho dirà!

L'herència d'una generació

2011-01-26T20:52:00.000+01:00

Tot just acabem d'encetar una nova dècada i ja tenim milers i milers d'interrogants sobre la taula. Interrogants generats per generacions anteriors a la dels joves actuals...però qui pagarà els interrogants? Nosaltres.

Els nostres avis, inclosos els nostres pares, han tingut un vida, relativament fàcil, han estat les generacions felices, que creixien escoltant Aretha Franklin, les generacions del consum, les generacions que ens deixen d'herència un món pitjor del que es van trobar.

Però no és només això, ens trobarem un món faltat de moralitat, amb importants canvis, més constants i seguits que antany, més globalitzats. Tenim una crisis financera galopant, mentre els nostres pares han aconseguit comprar una casa nosaltres probablement no podrem ni comprar la porta d'aquesta...

I no és només això, la gent al poder no té consciència dels que venen, dels que pugen, dels que algun dia els hi agafaran el relleu. Sols tenen vista per al present i per poc més. Perquè no pensem d'una vegada per totes a llargues distàncies temporals? Perquè no procurem deixar una herència que no sigui un pou de lamentacions?

Som nosaltres, els "gamberros", els "que no fem res", els que "només pensem en beure" qui haurà de solucionar el pou de problemes que el més "grans" ens han ficat. Tot plegat suposo que és inherent a la raça humana, egoisme pur i dur. Perquè millorar si a mi ja m'està bé oi?

Tota aquesta indignació (que no per això menys veritat), vé arrel de les declaracions del president de la cimera de Davos (Fòrum econòmic), on diu que l'atur juvenil a españa pot tenir conseqüències socials importants.

Home doncs clar, mentre aquí decidim si hem de fer una Ley Sinde, prohibir el tabac o mil parides més, milers de joves estan sense fotre ni golpe, empobrint la nostra societat i de pas, empobrint-me a mi també. I això em rebenta, la incompetència d'uns governants de poltrona i la tonteria de molts dels meus "companys" de generació.

Si, avui tinc un mal dia.

Adéu vint-deu!

2010-12-31T19:07:00.000+01:00

Falten poques hores per arribar, 365 dies de trajecte i en un tres i no res ens plantarem a l'estació, 2011 porta per nom. Només espero que no sigui final de trajecte, sinó novament el començament d'un nou viatge.

No ha estat un any fàcil, va començar malament amb un terratrèmol a Haití (us vé a la memòria), la crisis financera mundial ha creat una llaga al sistema capitalista existent, s'han rescatat països i s'han perdut milers de llocs de treball. A Espanya se'ns han retallat drets, ha estat un any amb vaga general, un any d'intercanvi de poders a Catalunya.
Artur Mas té la paella pel mànec, només el següent viatge al voltant del sol ens dirà si l'agafa amb fermesa...o no.

Personalment ha estat un any aburrit, amb alguna pèrdua... però hem passat a 2n, hem tingut un estiu tranquilet, hem anat fent camí.. Si! parlo amb plural..jo i la meva bèstia.

Doncs res, bon any, bon 2011 i Adéu al vint-deu!

Eix del Lluçanès: Variant d'Olost

2010-12-12T19:53:00.001+01:00

Mentre per Sta. Maria de Merlès ja s'ha obert el petit tram de 3 quilòmetres fins a Prats de Lluçanès (recordem, pendent d'asfaltar l'últim quilometre), que ha permès un "descans" pels veïns que tenien que freqüentar per Prats, la Generalitat va licitar d'una vegada per totes el tram de la variant d'Olost.

Com serà la variant d'Olost?

Segons la informació que es pot trobar a la web del DTOP, serà un tram complicat i que s'emporta bona part del pressupost de la carretera. El tram de només 2 quilòmetres i mig tindrà tres interseccions en forma de T. Tantes interseccions en tant poc espai espero que no sigui perillós i que com a mínim es gaudeixi de certa visibilitat.

Venint de Vic la primera intersecció en T que trobarem, serà amb tota seguretat per donar accés a la fàbrica de Casa Tarradelles. Aquesta tindrà un tercer carril central per facilitar els girs a esquerra.

El tercer carril central es seguirà prolongant fins a una nova intersecció en T que donarà accés a la part sud del poble. Tot seguit ens toparem amb un viaducte d'uns 100 metres de longitud per tal de passar el torrent. (Si us hi fixeu en poc espai tindrem 3 ponts!, el de la carretera vella, el d'accés a la piscina i el de la carretera nova!).

Un altre viaducte per creuar la Riera d'Olost de 180 metres i una última intersecció per donar entrada a la part nord de la població tancaràn aquest tram que conforma la variant.

Segons la Generalitat el tram té un cost de 9'1M d'euros i ja ha estat adjudicat, però no fica a qui, però si per qui. Ha estat adjudicat per GISA. Val...anem investigar a qui, i qui es va presentar per obtenir el projecte...

En l'oferta feta pública per GISA es van presentar a concurs i van ser acceptades en aquest 30 empreses, entre elles empreses del calibre de "Acciona infraestructures", "Comsa", "Rubau", "Copcisa", "CRC", "Dragados", "FCC", "OHL". Si esteu ficats en el mundillo veureu que aquestes són els gegants de la construcció civil estatal, són com preses, es presenten a tot el que troben.

En l'apartat d'ofertes tècniques es van descartar 4 empreses, entre elles Acciona i Tau Icesa per errors en la documentació, o això he entès jo dels documents que GISA posa a servei del ciutadà. Segons paraules de Gisa "Per incloure dins de la documentació del sobre núm. 2 informació econòmica en valors absoluts, que podria coincidir amb la seva proposta econòmica".

L'empresa que va rebre millor valoració tècnica fou CRC, que és qui s'ha emportat el projecte tot i no tenir la millor oferta econòmica.

EMPRESA Import Oferta Import Homog. Tip.Interès



CRC Obras y Servicios, SL &; Scrinser, SA (UTE)	B	7.911.846,55 €	7.911.846,55€	13,00	Euribor + 2.75

CRC Obras y Servicios, SL &; Scrinser, SA (UTE)	V1	7.758.270,89 €	7.758.270,89€	13,00	Euribor + 2.75

Com es pot veure el termini d'execució és de 13 mesos, veurem si és així o no...confiem en l'experiència de CRC.

Se li adjudicà provisionalment però només

Empresa	Base / Variant	Nacionalitat	Import (sense IVA)	Termini	Data d'adjudicació provisional	Data d'adjudicació definitiva


CRC Obras y Servicios, SL & Scrinser, SA (UTE)	B	Espanyola	7.758.270,89 €	13,00 mesos	25/11/2010

Si algú més vol saber "algo" més sobre aquesta carretera i totes les licitacions que encara segueixen en concurs o obertes, pot consultar el següent enllaç:

Enllaç a GISA

Thomas Telford, punt de partida

2010-12-04T12:39:00.000+01:00

Podem viatjar per tot el territori, podem passar per valls, per congostos, per sobre de rius, sobrevolar les boires matinals amb el cotxe, i tot això ben aprop de casa; i d'aquí al món.Els ponts són a tot arreu, defineixen un element clàssic i bàsic de connexió entre dos punts per salvar un conflicte orogràfic, però, ens parem mai a admirar-los?

Els ponts al llarg de la seva història han servit per agilitzar el pas, el transport de persones i mercaderies i han apropat llocs allunyats (però naturalment no ha estat cosa de dos dies!), ha costat molts anys dominar la tècnica, obtenir més i més distàncies de llum i passar a ser fins i tot, objecte de disseny arquitectònic.

És aquí on cal definir un punt de partida de la construcció de ponts moderna. Però abans cal conèixer les arrels de tot plegat, i podriem trobar-les en la Roma de l'imperi, en l'època romana. La construcció d'aqüeductes i petits ponts amb pedra tallada i "ciment" significaren poder dur a terme la densificació de l'entramat de camins imperials de l'època. Si bé les llums eren molt discretes (de metres), l'edat medieval aconseguí ampliar-les, l'ús d'arcs apuntats va permetre salvar distàncies més grans, 30 metres fàcilment. Eren ponts esbelts, estrets i que ja no comprometien el comportament d'un riu (si el creuaven) al no necessitar pilars intermitjos.

El renaixament portà l'obra dels ponts a la màxima expressió arquitectònica, només cal donar-se un passeig per Venècia per poder comprovar l'acurat disseny. Una altra ciutat amb una gran mostra de ponts d'aquest estil és París.

Però anem a on ens interessa, la revolució industrial, l'aparició del ferrocarril i l'automòvil, un gir de 360 graus al que fins llavors es comprenia per transport. I s'ha de donar molt fervorosament les gràcies a l'aparició del ferrocarril, un mitjà que avui dia no es contempla com és degut, arreu del món. On començà tot el rebombori? En països anglosaxons, si, a Anglaterra. El Regne Unit fou un país que a s.XVIII començà a construir un entramat de línies que amb pocs anys unirien gairebé de punta a punta el territori (podriem excluir Escòcia). La necessitat de salvar desnivells i la rigidesa del traçat ferroviàri concretà molts i molts problemes i maldecaps, com solucionar-los? Amb ponts, evidentment, però es tractava de guanyar llum entre pilars, de salvar distàncies amb la imaginació. Thomas Telford, fou pioner.

Telford nasqué el 1757, fill de pares pobres ben aviat es va quedar orfe i va tenir que marxar a Londres, on es guanyava la vida fent de picapedrer fins que es relacionà amb arquitectes i començà pel seu propi compte a aprendre les tècniques existents i a innovar-les. Poc a poc Telford va anar guanyant renom, reputació i ascendint dins l'escala social anglesa fins que podriem dir, que va esdevenir un enginyer civil de l'època, de cap a peus.

Telford va construí canals, carreteres, esglésies, edificis, però el que realment el va fer famós varen ser els ponts. Com podem guanyar llum? Com podem salvar distàncies més llargues més econòmicament? El ferro, l'acer era la resposta.

I així va ser com va començar a construí, experimentar i distribuir arreu del territori anglès el seu bon fer. El seus primers ponts varen ser influenciats per un altre, el de Coalbrookdale:

El de l'esquerra és precisament el de Coalbrookdale, un pont de 1781 i que obrí els ulls als enginyers del moment. És de ferro colat i te una longitud de 60m.

Telford utilitzà repetidament l'ús de l'acer en les seves construccions, i a més a més tingué que proposar ell mateix solucions als problemes de l'acer, ja que era un món totalment desconegut. Algun dia explicaré la construcció de l'aqüeducte de Pontcysyllte, pioner en utilitzar bases de mamposteria i planxes d'acer.

Però el pont que realment dóna la clau per la construcció de llargues distàncies fou el pont que construí Thomas sobre l'estret del Menai, podriem considerar-lo el primer pont penjant. No és un pont penjant normal, no s'utilitzen cables d'acer sinó cadenes. Cadenes molt pesades anclades als dos pilars de pedra calcària que permeten salvar una distància (atenció!) de 176 metres!, en el seu moment fou una animalada. A més a més va permetre escurçar el trajecte entre Londres i Holyhead en 9 hores.

I d'aquí començà una espiral que continuà al nou continent, on acuraren la tècnica i els mètodes. Però això serà en un altre post...

És un dret, és un deure

2010-11-27T10:39:00.000+01:00

Jornada de reflexió, jornada per acabar de clarificar el vot, sigui a un partit polític o en blanc, però el vot. Votar és un dret adquirit a través de la lluita dels nostres ancestres, fa anys molta gent va morir per defensar el sufragi universal, per el dret a decidir com volem que ens governin el territori. Anys després, en els nostres dies, cada cop és més habitual l'abstenció d'exercicir aquest dret, personalment ho trobo una immoralitat, una falta de respecte.

Entenc que es pugui estar desencantat amb el sistema, entenc que no trobis cap opció política correcte però per això existeix el "vot en blanc", una opció tan vàlida com les altres perquè en el fons estàs jugant amb el sistema, no en quedes exclòs. Si no vas a votar automàticament t'apliquen allò de " No tens dret a queixar-te, no vas exercicir el teu vot", i en part té raó, no et podràs queixar de quelcom que tu no vas voler ajudar a elegir o no elegir.

Animaria la gent a anar a votar, sigui el vot que sigui, de dretes, d'esquerres, independentista, federalista, espanyolista, el què sigui, però a votar. Personalment tinc el vot decidit des de fa un bon temps i demà penso anar a dipositar-lo a la urna.

Avui, en jornada de reflexió no seria apropiat parlar de partits però, com que jo ni soc cap polític ni tinc cap tipus d'autoritat diré el què tothom sap, que el pròxim president de Catalunya serà el repetitiu candidat de CIU, més que per mèrits propis, per desmèrits de la resta.
Malgrat tot veig a Mas molt més vàlid que la resta d'aspirants que gaudeixen de representació parlamentària.El propi president Montilla ja tirava pilotes fora, tot i l'agresiva campanya socialista la patacada es preveu enorme, la mateixa que segons els sondejos (no per això més vàlids, però si més tendenciosos) es donarà ERC.
Lògic, ERC ha jugat els últims anys en una corda d'equilibrista, i diumenge ho pagarà car. L'augment del PP i Ciutadans està assegurat, aconseguiràn mobilitzar les seves masses... I qui sap si no tindrem una sorpresa en forma de SI, Reagrupament o alguna altre força política de caires molt diferents com PxC...qui sap.

Diumenge es presenta interessant, així que exerceix el teu deure, vota amb consciència!

Treballem...treballem bastant

2010-11-22T19:33:00.000+01:00

És una tònica, és el dia a dia de camins, pencar pencar i més pencar. Si, em queixo, dubto que el que jo aprengui sigui proporcional a la càrrega de feina que jo rebi...

De totes formes a vegades ens fan currar en coses que realment són curioses, com ara parametritzar objectes amb el programa de tracte matemàtic "Maple". Jo em vaig decidir per un semàfor, no va quedar massa vistós, però em va dur la seva feina tot i ser algo senzill, poder per la meva incapacitat o l'escàs temps del què era propietari..

Us el deixo, perquè així algú se li passen les ganes de tornar-me a preguntar per ell, ja pots riure tranquil ara eh! ^^

Apa, aquí es queda:

Sempre en quedarà el record...

2010-11-12T14:19:00.000+01:00

Coses de la vida, feia unes setmanes havia fet una d'aquelles sessions de nostàlgia per youtube, qui no ho ha fet encara? Rememorant música d'èpoques passades...i ahir en el programa de TV3 "No me la puc treure del cap" va sonar, si, era ella, preciosa, bonica, com sempre. La canço "Boig per Tu" es va tornar a creuar amb la meva oïda i amb ella, el grup Sau, un grup per el qual tinc debilitat.

I aquest migdia mentre tararejava la cançó de més avall, m'he dit que era un moment idòni per rememorar Sau, rememorar l'èpica i la llegenda del grup. No ens enganyem, Sau és llegenda a casa nostra. Sau va ser un fenòmen de masses, va ser el primer grup que realment va triomfar, va partir la pana per les nostres contrades. Què collons, és un grup de la plana!

Jo soc nascut al noranta, no vaig poder tenir raó de conciència del concert de Mitjanit (1992) o el concert d'amnistia internacional (1991), però si que se'm va quedar gravat el dia, el moment, que s'anunciava per TV3 la mort de Carles Sabater. Coincidia que jo m'estava preparant per anar a jugar un partit de bàsquet. No sé perquè aquell moment se'm va quedar gravat, el recordo amb bastanta nitidesa. Potser és una raó més per la qual Sau m'ha acompanyat poc o molt sovint per la vida.

La qüestió és que a partir d'aquell moment Sau va passar a millor vida, però va néixer una aura mística al voltant del grup i ara, més de 10 anys després, Sau continua sonant màgic, continuarien trencant el panorama musical. No en tinc cap dubte.

Seràn les seves balades? Serà la veu i el caràcter de Sabater? Serà la simpatia de Pep Sala? Seré Jo? Serem tots?

Senzillament, m'assec al sofà, poso el CD a la minicadena, i gaudeixo de la pell de gallina....Ei, noia de l'altre cantó del Bar, donam una senyal. ;-)

Força de voluntat = Activitats

2010-11-06T16:36:00.000+01:00

Aparcant una mica els estudis per aquest cap de setmana, m'he apropat fins al "campillo", els "Chansy Trails" de Prats, on des de fa un bon grapat d'anys els meus amics s'han anat currant un bon espai per practicar el BMX. I avui, crec jo, ha estat una bona manera de culminar tot aquest esforç, organitzant per enèssima vegada el "contest" de bmx.

Riders vinguts d'arreu de la geografia han donat espectacle, ens han ofert salts molt bonics i molt d'estil a les rampes tant i tant treballades dels Chansy. D'aquesta manera vull retre un homenatge a l'Adrià, per moure tant el cotarro, al Ferran, al Jordi, al Pol, al Ruben, a l'Uri, a l'F2, al Ramon, a la Marina, a l'Aida i en general a tothom qui es passa per allà, ja sigui per currar, com per fer uns riures. Perquè hi han coses que no hauriem de perdre, i una es el bon rotllo que es respira en aquell tros de terra!

Felicitats a tots, ha estat molt curiós, ha molat!

^^

Personatge històric: Carl Friedrich Gauss

2010-10-28T20:57:00.000+02:00

Pràcticament des de que vaig entrar a la Universitat, i a l'escola, no he parat de sentir i aplicar teoremes, lleis i postulats d'un senyor que va viure fa un parell de segles enrere...qui era, qui és Carl Friedrich Gauss?

Carl Friedrich Gauss visqué entre 1777 i 1855 i fou un matemàtic, físic i astrònom alemany que va contribuir ampliament en el desenvolupament de diversos camps de la física, com per exemple la geometria diferencial, la geodesia, el magnetisme...i un llarg etc. Podriem dir que Gauss és un dels grans noms de la historia, sovint no tant valorat com es mereixeria per la seva obra, va ser un geni molt prolífic.

Gauss va néixer a Brunswick en una família molt pobre, cosa però, que no li va impedir poder accedir amb 7 anys a l'escola del mateix poble. Ràpidament Gauss va destacar per sobre de tots en les matemàtiques, era un autèntic crack. Si no he sentit aquesta anècdota dels nostres professors 100 cops no l'he sentit cap...així que l'explicaré perquè en quedi constància:

- Un dia de classe, el professor castigà a Gauss dient-li que sumés des de l'1 fins al 100 tots els numeros, aquest va realitzar la suma de forma rapidíssima i li digué al professor que ja estava. El professor sense creure'l li va fer ensenyar el seu mètode. Gauss li digué que el resultat era 5050, i que la seva suma era molt senzilla, sumant el primer i últim numero, i així successivament es realitzava de forma molt fàcil. Mirem què vull dir:

1+100 = 101 2+99 = 101 3+98 = 101....etc... Si ens hi fixem aquest resultat es repeteix 50 cops.

101 x 50 = 5050 dit d'una altre manera :

en el nostre cas n=100

Gauss evolucionà molt ràpidament, als 12 anys ja dominava els fonaments de la geometria i als 17 ja estava maquinant com completar la teoria de numeros que els seus antecessors havien deixat incompleta. Durant tota la seva infantesa, adolescència i fins i tot edat adulta Gauss va comptar amb la ajuda del Duc Ferdinand que va solventar tots els seus gatsos i problemes econòmics derivats del seu estudi, podriem dir que va ser el seu mecenes, persona que quan va morí, Gauss va trobar molt a faltar ja que fou com un pare per a ell.

Als 21 anys escrigué el llibre que el va fer famós i que va suposar una revolució més gran, "Disquisitiones Arithmeticae", un llibre sobre teoria de números que agafa resultats de grans personatges com Fermat, Euler o Lagrange i afegeix les seves creacions que completen i donen un sistema a la teoria de números.

Què és però la teoria de números?

Diriem que és la branca que estudia les propietats dels nombres, sobretot dels enters. Dintre de la teoria podem trobar coses que tot enginyer ha sentit parlar, ha fet o s'ha trobat en algun examen d'algebra (fins i tot de càlcul en temes de sèries i successions) com ara: funció d'Euler, Sèrie de Fibonacci, algoritmes, i anàlisis algebràic amb racionals.

A destacar que en la seva tesis doctoral Gauss demostrà el Teorema Fonamental de l'Àlgebra, que de forma lleugera podriem dir que diu: " Tot polinomi d'una variable a coeficients complexos té tantes arrels com el seu grau i es poden expressar mitjançant petits "polinomis" associats a una multiplicitat". Dit de forma maldestre.

A Gauss se li agraeix molt la seva contribució en el món de les ciències i la matemàtica...els estudiants però el maleeixen sovint, per el grapat de teoremes i la de vegades que ens el trobem pel mig. M'incloc en els retrets sobre Gauss...malgrat tot no podem negar que era un Crack.

Finalment deixo aquí un enllaç per qui vulgui llegir més sobre aquest matemàtic alemany:

Llibre biogràfic en descàrrega

Què és aquesta merda?

2010-10-16T21:17:00.000+02:00

Avui seré molt breu, deixaré l'enllaç

http://www.lavanguardia.es/politica/noticias/20101016/54024519223/montilla-promete-creditos-para-ayudar-a-lograr-empleo-a-los-jovenes-que-ni-estudian-ni-trabajan.html

I comentaré que em nego de cap de les maneres que això pugui estar en un programa electoral, que donguin més beques als que ja estudiem i que multin als pares d'aquests inútils per no educar-los com haurien.

No sé perquè obro el diari....per emprenyar-me

Austeritat

2010-10-09T14:27:00.002+02:00

Eren 2/4 de 8 del matí quan vaig agafar el bus per anar a la universitat i al seient on vaig acomodar-me em va agraïr la meva companyia en forma de diari gratuït. Bé! El trajecte serà més entretingut, avere què passa pel món!

La alegria em va durar 1x10^6 segons, el temps que vaig trigar a veure aquesta noticia:

La Generalitat gastará 26 millones en las elecciones autonómicas, un 9,8% más que en 2006

Los partidos cobrarán un 9,2% más de subvención por cada escaño que logren | El presupuesto también contempla una campaña que el Govern pondrá en marcha en breve para fomentar la participación | Los incrementos se deben a la adaptación a la subida del IPC en Catalunya a lo largo de la legislatura

Font: La vanguardia

Puc arribar a entendre que per la posada en marxa de nous sistemes o per augmentar la difusió social de les eleccions s'inverteixi més. El que no puc entendre és que en un temps on tots els partits prediquen amb l'austeritat i amb el "estrènyer el cinturó", augmentin un 9% el seu "premi" per ser elegits democràticament.

Que esgrimin la pujada amb el tema de l'IPC és com a mínim vergonyós, també hi han altres taxes que s'han modificat i no per això a nosaltres (la població), ens han apujat el sou, o ens han posat facilitats en altres aspectes.

Ho trobo d'una irresponsabilitat, d'una doble moral i d'una deficiència mental extramadament extremes. Últimament cada post que obro relacionat amb política acaba amb un discurs indignat i super-improvitzat...és lamentable.

Coses com aquestes fan que per molts diners en propaganda que es gastin la gent no cregui en els polítics, ja que generalitzant "tots van al mateix".

PD: Estic plantejant obrir un bloc dedicat integrament a esports sobre rodes...mmm ?

De campió a campió

2010-10-03T15:45:00.005+02:00

Ara fa 36 anys la població de Haguenau va veure nèixer el seu fill predilecte. Avui l'ha vist consolidar-se com el pilot més important de la història moderna dels ral·lis. Ha estat en els carrers d'aquesta preciosa localitat de l'Alsàcia on s'ha disputat l'última especial del Ral·li de França, prova valedora per el campionat del món de ral·lis (WRC). Sebastien Loeb s'ha proclamat campió del món per setè cop consecutiu davant de la seva afició, del seu poble i de la seva família. Una grata recompensa per una persona que condueix sobre raíls, que recorda els scalextric.

I a més a més ha guanyat demostrant que és l'absolut dominador actual de la categoria, corrent de forma intel·ligent, apretant quan calia i reservant quan era necessàri. El ral·li s'ha sentenciat en el tram 11, un tram de 35 quilòmetres on Loeb ha endosat la espectacular xifra de 18'3 segons al seu principal perseguidor, l'espanyol Dani Sordo que ha acabat segon en el ral·li homenatge al francès. A la resta de perseguidors els hi han caigut reials "minutades" en aquest tram.
La victòria final pel francès, ha estat plàcida, dedicant-se a controlar el seu company de marca i a gaudir de l'ambient festiu que es respirava a les cunetes.

Pel què fa a la resta de competidors, Dani Sordo ha concluit la seva participació de menys a més en una magnífica segona posició, molt ferma davant dels atacs del noruec Petter Solberg que ha estat tercer. Els pilots de ford han tornat pel camí de l'amargura, sembla que el Focus no digereixi bé l'asfalt i tingui constants pèrdues de tracció en les seccions lentes.

Decepcionant altre cop l'estrella Kimi Raikkonen que ha sofert més d'una sortida de pista en el cap de setmana. En aquest apartat també l'ha acompanyat el successor natural de Loeb, el també francès Sebastien Ogier que va acabar aparcant el seu cotxe en un arbre.

Per la seva part el català Xevi Pons s'ha complicat una mica la vida en el S-WRC, després de que Jari Ketomaa, el seu principal rival, quedés per davant seu. Ara el campionat s'apreta i el que semblava una victòria segura de Pons s'està convertint en un interrogant, la baixada de rendiment en els últims ral·lis del osonenc és inexplicable.

Pos  Driver              Car        Time/Gap
1.  Sebastien Loeb      Citroen  3h05m49.3s
2.  Dani Sordo          Citroen     + 35.7s
3.  Petter Solberg      Citroen   + 1m16.8s
4.  Jari-Matti Latvala  Ford      + 1m29.3s
5.  Mikko Hirvonen      Ford      + 3m43.8s
6.  Sebastien Ogier     Citroen  + 11m55.9s
7.  Federico Villagra   Ford     + 14m15.4s
8.  Matthew Wilson      Ford     + 14m26.9s
9.  Henning Solberg     Ford     + 16m48.9s
10.  Patrik Sandell      Skoda    + 17m12.3s

Però aquest cap de setmana no ha estat només de celebració a França, també ho ha estat en el nostre país. Amb la disputa del Ral·li de Llanes a Astúries, valedor pel nacional de ral·lis d'asfalt, s'ha esbrinat qui és el nou campió estatal. I el premi se l'ha emportat la dupla Alberto Hevia - Alberto Iglesias, que han aconseguit una victòria importantíssima a casa davant la seva afició, emulant el que hores més tard faria el propi Loeb.

Hevia ha sabut controlar de cap a fi el ral·li, imposant la seva llei gràcies a la seva perícia al volant i a les carreteres de casa. L'any de l'asturià ha estat per emmarcar, si bé faltava una mica de pressupost al certàment espanyol i escuderies, s'ha enfilat al lloc més alt del podi en múltiples ocasions.

Pel què fa al ral·li que ens ocupa, els únics rivals que l'han apretat una mica han estat el valencià Miguel Fuster amb un Porsche 911 i el càntabre Quique Ojeda amb la mateixa montura que Hevia. A bastant més temps trobem joves i il·lustres de l'estatal de ral·lies, com Burgo o Lujua, que en aquest últim ral·li estrenava un Fiesta S2000 gràcies a l'acord amb el Team Nupel gallec.

El curs segueix...

2010-10-01T19:30:00.007+02:00

Tot just quan les classes es comencen a complicar i l'escola ens comença a carregar de feina vam tenir l'oportunitat de fer la primera "excursió" de la carrera.

Va ser dintre de l'assignatura de Ciències de Materials i ens va ocupar tota una tarda. La sortida consistia en una visita a la cantera Foj de Vallirana, propietat del senyor Foj.

Allí ens van explicar com es configura una cantera, quin tipus de roca extreuen i quin és el procés que segueix aquesta un cop extreta. A la vegada també vam rebre informació sobre els barrenos utilitzats en les voladures, la seva composició i el perquè les normatives són com són. Ens van remarcar també l'aspecte medioambiental i el futur pròxim de la cantera, així com la seva regeneració un cop finalitzada l'extracció de material.

El que segurament més ens va interessar va ser la màquinaria, perquè és la part més visible del procés, perquè és ella la que ens possibilita la construcció.

Tot plegat va ser bastant entretingut, si bé no penso que el meu futur estigui en una cantera, crec que és interessant saber uns mínims dels que seràn tard o d'hora "socis". Però, qui sap les voltes que dóna la vida!

Quina vaga més lamentable...

2010-09-29T21:21:00.002+02:00

D'entrada, aquesta vaga ja la considerava destinada al fracàs perquè arriba tard, quan la reforma laboral ja està aprovada i just quan els sindicats han vist retallades les seves subvencions...

Els sindicats califiquen la vaga d'èxit, deixa'm dubtar-ne... Durant el meu trajecte de la universitat a casa i viceversa he pogut observar com tots els comerços estaven oberts; tothom estava relativament tranquil i més pendent del barça que no pas del què passava a la ciutat. I en això últim és on em vull centrar.

Tothom té dret a vaga, si, però també té dret a poder anar a la seva feina sense ser molestat, agredit, insultat o (inserir aquí algún sinònim a lo ja esmentat). Les imatges de les entrades a Mercabarna amb crema de pneumàtics, pintades a furgonetes, etc és lamentable. Però més lamentable és el que s'ha viscut al migdia a Plaça Universitat, on una horda de "perroflautes", si si, antisistemes s'han dedicat a xafar tot el que han trobat, agredir els mossos i fins i tot incendiar un cotxe de la guàrdia urbana.

A mi tan me faria que expresessin les seves idees violentes, el que em toca més la moral és que ho facin destrossant mobiliàri urbà, que paguem entre tots...

Tot plegat una vaga que sols ha demostrat la inútilitat dels sindicats, el seu servei nefast al treballador i que el model amb què treballen està exhaurit. No es pot anar pel món apelant a la classe obrera com als anys 20, cal una renovació, si vertaderament tenen algún paper en el món laboral que no sigui el de cobrar comissions a treballadors i patronal...

Me'n vaig a fer el sopar abans que m'escalfi més del compte!

Llavors no hi han calers...

2010-09-25T10:55:00.002+02:00

Primer us ficaré en situació:

"El director general de Ports, Aeroports i Costes, Oriol Balaguer, ha presentat aquest dijous el programa de vols de l’aeroport de Lleida – Alguaire per a la temporada d’hivern, que s’inicia el 30 d’octubre. En aquest sentit, Vueling incorpora una nova ruta directa amb Barcelona, que permetrà als viatgers connectar amb 14 destinacions de la resta d’Espanya i d’Europa, amb l’objectiu d’apropar Lleida a les principals ciutats espanyoles i europees.
Així, la companyia Vueling oferirà dos vols setmanals amb sortida el divendres des de l’aeroport de Lleida – Alguaire a les 14.35 hores, i tornada els diumenges des de Barcelona – El Prat, a les 22.15 hores. A Barcelona, els viatgers podran connectar amb 14 destinacions europees que ofereix Vueling des d’aquest aeroport. Concretament, podran escollir entre 7 rutes nacionals i 7 internacionals de connexió immediata.

El preu del vol de Vueling entre Lleida –Alguaire i Barcelona – El Prat serà fix, de 19 euros per trajecte, i s’haurà de sumar al preu de la ruta seleccionada des de Barcelona."

Resumint, com que som més "cools" que ningú comencem a operar un vol ¿inter-provincial?, entre dues ciutats que només estàn separades 160km, i tot perquè els aficionats de l'ski i la muntanya puguin anar a causar sensació per les pistes...

Estem sonats? No entenc com l'administració pot avalar aquesta operació estant les dues ciutats ja, molt ben comunicades entre si per la A-2. Jo ho titllaria de delicte ecològic, la contaminació que suposa un vol d'aquests és quelcom no sostenible. Llavors anem d'abanderats de l'ecologia i legislem i legislem per acabar ficant un vol que acaba contaminant més que lo prohibit...

El rendiment econòmic de tot plegat? Només el treurà Vueling de la gent que viatgi a Barcelona per enllaçar amb un altre vol. Però és que igualment em sembla una estúpidesa. Anem a investigar...

L'Ave Lleida - Barcelona val 45 euros i triga 1 horeta (molt més que decent)

L'Avant Lleida - Barcelona 23 euros i la durada del trajecte es de 1 hora i quart

El Catalunya Express val 12 euros i triga 2 hores i mitja

Amb Bus (ALSA) de Lleida al mateix aeroport 20 euros i 3 hores de durada

La proposta de la generalitat diu que Lleida i Barcelona es connectaràn entre elles mitjançant un vol de 20 minuts de durada. El guany de temps és significatiu, però realment compensa? Tanta pressa hi ha? O no és més que l'afany del govern per justificar la inversió millonària de Lleida - Alguaire?

Tot plegat trobo que fa bastanta pudor, hi veig més contras que pros... i no m'agrada que el diner del contribuent se'n vagi com si d'un desaigüe es tractés clavaguera avall. Trobo de mal gust que mentre molta gent ho té difícil per arribar a fi de mes es proposin tonteries o coses de dubtós benefici. On són els ecologistes ara ficant el crit al cel?

Espero equivocar-me i que almenys aquest enllaç funcioni, això voldrà dir que a algú li ha sortit bé la jugada i no hi hem perdut "calers"... Tot plegat ho veig massa gris. Si algú em vol fer canviar d'opinió m'interessaria escoltar els seus arguments.

Grup B

2010-09-21T16:50:00.006+02:00

Fa temps que em ronda pel cap la possibilitat d'introduir al bloc una secció dedicada al rally, un esport de motor que m'apassiona, poder és perquè hi veig algunes pinzellades del meu caràcter en ell. La lluita continua contra el crono, l'home i la màquina... És per això que sovint aniré publicant resultats, curiositats o impressions sobre el rally.

I com començar? Doncs explicant el que va ser, segurament, l'època daurada dels rallys, el Grup B, la llegenda dels rallys.

L'any 1982 la FISA (actual FIA) va considerar que seria convenient reformar tot el sistema de categories dels esports de motor. Així va crear tres noves categories: El grup N, el grup A i el grup B.

El grup N s'introduí en substitució del Grup 1 (cotxes de sèrie), és un grup que utilitza vehicles de producció amb limitacions en quan el seu desenvolupament, pes i potència. Avui en dia aquests cotxes serien els coneguts Subaru Impreza o Mitsubishi Evo X, per exemple.

El grup A va substituir el Grup 2, són cotxes de producció modificats per rally. És a dir, parteixen d'un vehicle de producció però es dissenyen especificament per la competició. Com a exemple us podria dir el Mitsubishi evo VI o el mateix Talbot Sunbeam TI.

Però anem al que ens interessa, el Grup B. Aquest grup entrà amb la missió d'aconseguir una major participació de les principals marques punteres del moment. Substituí el Grup 4 i Grup 5 existents fins aquell moment, referits als prototips. Els vehicles del grup B foren prototips dissenyats per les marques per rally.

La gran introducció de marques en el Grup B fou deguda a la seva reglamentació: L'existència de dos classes segons motor i pes ( 3.000cc i 2500cc), la llibertat en quan a potència desenvolupada i el fet que per homologar el vehicle sols s'havien de construir 200 unitats/any. Això provocà que es portessin a l'asfalt i la grava autèntics monstres sobre rodes.

El grup B, però només va durar 4 anys, de 1982 a 1986, les grans dificultats en quan a seguretat, l'excés de públic, els accidents i les morts, dugueren a la FIA a suspendre la categoria. Malgrat tot aquests 4 anys han marcat el devenir dels rallys en la seva història i van generar campions també. El primer d'ells fou Hannu Mikkola que a bord d'un Audi Quattro (encara Grup 4), va aconseguir endur-se el titol amb una gran superioritat gràcies a la tracció 4WD, cosa que no tenien els competidors de l'època.

El 1984 Stig Blomqvist guanyà el mundial a mans d'un Audi també. Aquest any es especialment important per la incorporació de Peugeot en el mundial, un cotxe que donarà que parlar.

De tal forma que el 1985 guanyà Salonen a mans del Peugeot 205 T16...aquest any incorporà nous cotxes a la competició com el Delta S4, el RS200 o el Metro 6R4.

L'any 1986 va ser l'any fatídic, el que va suposar la fi del Grup B, un accident d'un dels Ford RS200 en el Rally de Portugal acabà amb la vida de 3 persones i deixà ferides 31 més. Malgrat que la col·locació de la gent era dolenta, això fou un cop molt dur per la publicitat de la categoria.

El mateix any, al rally de Corcega, Henri Toivonen, lider del campionat i pilot de Lancia tingué un accident mentre liderava el rally amb la mala sort que topava amb un arbre i s'inciendiava el seu cotxe. Toivonen i el seu copilot Sergio Cresto morien en l'incendi.

La FIA decidí suspendre la categoria,

Els problemes del Grup B foren deguts sobretot a les no-limitacions sobre els vehicles, a l'excés de públic en els trams i la dificultat que suposava als pilots dominar les seves màquines. Tot plegat contribuí a formar una llegenda per als aficionats dels rallys. Avui dia sols es poden veure aquestes màquines en rallys històrics o de regularitat...són una bellesa. El costa Brava històrics n'és una bona prova.

El video es té que veure si us voleu fer una idea de com va anar la història, és nostàlgic:

Tornem a començar

2010-09-12T21:51:00.002+02:00

I és que l'escola de camins,canals i ports ha decidit que aquest any el curs escolar ha de començar el 13 de setembre... I això..és demà!

M'agafa una mica de sobte això perquè he estat gaudint de l'estiu fins els últims moments..coi, ahir estava a la festa major de Sant Feliu! El curs que seguirà a partir de demà no serà gens fàcil, m'ocuparà molt més temps que l'anterior any, aniré més de cul...de totes formes espero que amb calma i tranquilitat pugui anar saltant tots els obstacles.

L'horari d'aquest any és bastant indesitjable, començar el dilluns amb classes de Geologia, Geometria Descriptiva o Materials de construcció no és algo que pugui apassionar...almenys per les referències que en tinc!

En fi, sort a tots els que comencen dilluns com jo! A reventar-ho tot!

L'eix del Lluçanès segueix endavant

2010-09-10T14:51:00.006+02:00

Amb l'anunci del passat dimecres, la generalitat fa un pas endavant en les obres que passen pel nostre territori. El DPTOP va licitar les obres de la variant d'Olost, una variant que serà molt important, tant pel mateix poble d'Olost com per la inversió necessària. 12'2 Meur és el que costarà el tram de 2'5 km, preu degut als 3 viaductes que s'han de construir i al desnivell que haurà de superar, així com les interseccions que hi hauràn.

Segons el DOGC les obres s'adjudicaràn el pròxim hivern i començaràn a la primavera amb una durada de 1 any més o menys.

És important veure com es van tirant endavant els últims trams de la carretera, "eix del lluçanès", que ens unirà amb les dues capitals de comarca més properes. Ja que a aquesta variant s'ha de sumar l'estudi que ja es va fer de la variant de Prats de Lluçanès, que pràcticament és de les últimes coses que encara s'han d'acabar de arreglar administrativament.

Aquests dies he aprofitat per anar a donar un vol per les obres que ja hi han en construcció a la sortida de Prats, direcció Gironella, i la veritat és que estàn avançant a molt bon ritme. A més a més la màquinaria és algo que em fascina bastant i veure-la en moviment és curiós.

Vaig tirar unes quantes fotos que deixo per aquí per si algú hi vol fer una ullada. Clicant es fan grans.

El problema energètic

2010-09-08T12:57:00.006+02:00

Espanya, i també Catalunya, ha estat des de sempre una terra amb escassa capacitat energètica. La falta de recursos primaris com el cru o el gas natural ens ha portat a ser un territori amb un dèficit energètic important.

La demanda elèctrica ha anat sempre en augment any rere any a una mitjana d'increment del 3'5%, demanda que l'estat és incapaç de suportar amb els recursos que té. Això porta a Espanya ser un país dependent de les exportacions, un exemple: l'any 2008 el país només va ser capaç d'aconseguir auto-generar el 21'6% de l'energia primaria consumida. El 78'4% restant va tenir que ser importat d'altres països en forma de cru i gas natural o en forma d'electricitat. Tot plegat ens provoca un dèficit comercial que portem arrossegant des de fa dècades.

Però anem a observar d'on prové la majoria d'electricitat que creem:

Amb dades del passat any podem observar que la principal font de generació d'energia foren les centrals de cicle combinat amb un 29% del total.
L'energia eòlica aconseguí el 13%, essent el total de les energies renovables un 26% i l'energia nuclear aconseguí una mica menys del 20%.

No ens podem oblidar però, de la gran quantitat d'electricitat que comprem a països fronterers com França...

Tot plegat exposa Espanya a un problema energètic molt greu, que en els temps que corren no ens hauriem de permetre ja que ens toca la butxaca directament. Un cop feta la introducció, per situar-nos en el camp de batalla, passaré a explicar segons el meu parer el problema energètic espanyol. Un problema que abarca també conflictes socials...

La política energètica del nostre país sempre ha estat conflictiva i contraposada a fins partidistes o electorals; això ha provocat que mai s'hagi albirat més enllà de 4-10 anys vista. Però no tot són males polítiques, Espanya ha experimentat un espectacular augment de les energies renovables, especialment la eòlica.
Aquest fet no ens surt gratis; apostar per les energies renovables suposa una millora del medi ambient...si, però també ens infla de forma notable el cost per KW.
I aquí tenim el primer problema energètic:

- Produir electricitat continua sent més barat mitjançant combustibles que invertint en renovables, almenys a curt plaç, desencadenant així unes tarifes que només miren al cel i que pugen dia rere dia o any rere any, com vulgueu.

Com podem evitar aquest cost? Diversificant les nostres fonts energètiques, apostant per altres fonts (no fòssils) que ens permetin estalviar-nos una important suma de diners en importacions de cru i gas natural. Però ben mirat cap a quina font hauriem de mirar? Les centrals de cicle combinat i les tèrmiques contaminen molt (són barates) i en el fons contribueixen en el nostre dèficit (matèries primes usades com a combustible). Per mi la resposta és nuclear, i aquí se'ns presenta un altre dels problemes:

- Les moratories nuclears

L'any 1984 el PSOE encapçalat per Felipe Gonzalez paralitzà el programa nuclear espanyol provocant a més a més pèrdues multimillonàries a les elèctriques al tenir que parar la construcció de 5 plantes nuclears.
[Off topic] Això provocà també que les nostres factures elèctriques fins el 2015 paguin un cànon com a compensació per aquests fets...[/Off topic].
L'actual govern del PSOE segons el seu programa sosté el tancament de les centrals existents al final de la seva vida útil. Cosa que va en contra del que s'està fent per exemple en altres països com Alemanya

Per què crec que s'hauria de reactivar un programa nuclear?

Perquè aviat resoldrem el problema d'un cementiri nuclear, perquè tenen una vida útil relativament llarga i amb la tecnologia actual seria "relativament" amortitzable, i en cas que no ho fos seria una inversió estratègica per no dependre de tercers. Perquè la seguretat ja no és una excusa, actualment són dels llocs més segurs de la terra i més vigilats. Sense anar més lluny...mireu el següent enllaç dels reactors francesos.

Però la raó essencial és trobar un camí que ens proporcioni energia, que és un sector estratègic del qual depèn en gran mesura l'evolució del país.

França poseeix una seixantena de centrals nuclears que li proporcionen més del 70% de l'electricitat que consumeix, és un país amb sobreproducció, no depèn de tercers en temes elèctrics. A més a més pot vendre la seva super-producció..i nosaltres en som compradors. Aconseguint solucionar el nostre problema energètic obtindriem grans beneficis:

- Estar estratègicament coberts

- Pensar seriosament en si el projecte de la MAT és realment necessàri, això si que causa un impacte ambiental seriós sobre el territori...al meu parer més que una central nuclear.

- Abaratir les nostres factures (tot i que no ho veig clar)

Però la raó primera és la estratègica.

I encara m'he deixat un problema en tot això, referent als conflictes socials:

- La radicalitat del sector verd/ecologista, i és que cada cop els hi tinc més animadversió. No estàn a favor de les nuclears per mil raons, però tampoc estàn a favor de les tèrmiques per la seva afectació en el canvi climàtic...però tampoc estàn a favor de les eòliques si això suposa un gran impacte ambiental...el mateix amb les grans estacions de plaques solars... Què hem de fer? tornar a la cova?. Serietat per favor. Jo crec que es pot trobar l'equilibri, tenim prou territori per aconseguir-ho.

Finalment dir que crec que el país està portant una política en matèria d'indústria errònea...i que això ho acabarem pagant tots.

PD: No sabia si ficar "capitol 1" o no...perquè segur que en seguirem parlant d'aquest tema.

A Gentleman...

2010-09-06T21:05:00.002+02:00

És important veure que no tots els estils de música són vàlids per mostrar una exquisitesa que tingui un toc sensual i educat. Això ho fa possible un Gentleman dels nostres temps, el canadenc Michael Bublé. Amb una veu melòdica ens transporta a situacions peculiars, amoroses i sobretot formals.

El vaig descobrir fa temps gràcies a una actuació en un programa americà d'aquests que busquen talents, crec que ell actuava com a invitat. Em va captivar, vaig caure als peus d'aquest fenòmen...i penso que tothom qui l'escolta s'acava "Bubleitzant"!

En certs temes em recorda a la "old school" de gent com Frank Sinatra, Marvin Gaye, això si, salvant les distàncies i els temps.

Així us porto unes quantes propostes de l'únic que sap vestir bé i cantar com ningú ^^...

Enjoy it!

Personatges de l'esport: Laurent Fignon

2010-08-31T16:26:00.005+02:00

Encetaré, a partir d'avui, una secció que aniré ampliant poc a poc i amb el temps, sobre persones que hagin marcat l'esport d'alguna o altre manera, la titularé "Personatges de l'esport". Començaré, coincidint amb la seva desgraciada mort en el dia d'avui, per Laurent Fignon.

Laurent Fignon va néixer a París un 12 d'agost de 1960, fill d'un treballador de la banca aviat es va sentir atret per la bicicleta. Com a amateur mai va destacar massa però la seva passió per la bicicleta li va encaminar la vida lluny dels estudis comptant però, amb el suport de la seva família. El seu pas d'aficionats a professionals es va deure sobretot a l'observador Cyril Guimard, que alguna cosa va veure en ell que li va cridar l'atenció, fent-lo debutar el 1982 en l'equip Renault. Equip que en aquella època estava capitanejat per un impressionant Bernard Hinault.

L'any següent, el 1983, Hinault no va poder participar en el Tour degut a una lesió al genoll, fet que va permetre a Fignon ser el cap de files de Renault. Inesperadament per a tothom el nano de 22 anys va aconseguir vèncer la gran "boucle", el seu posat desenfadat i les seves característiques ulleres el van portar a ser anomenat "el professor" dins de la serp multicolor.

Malgrat tot, ningú donava un duro per ell, ningú pensava que pogués tornar a guanyar un altre Tour, doncs en el del '83 hi faltava Hinault (el gran kapo), o el mateix Simon Pascal que anant de lider es va trencar la clavícula i va tenir que abandonar.

El 1984 l'equip el va dur com a cap de files al Giro d'Itàlia, quedant en una segona posició final, fet que va començar a despertar admiracions cap a aquest jove, sobretot a França on se'l començava a considerar seriosament com el substitut del mateix Hinault. Tot i faltar-li la força d'aquest últim, la ràbia, la casta i el coratge de Fignon van fer d'ell un aspirant al Tour a tenir en compte.

En el Tour d'aquell any Fignon va aconseguir vèncer a Hinault, dia a dia va anar ficant els peus al podi fins que el va poder acariciar a París des de el lloc més alt. Ja no era un jove desenfadat, ara era el descarat, havia aconseguit 5 etapes.

La sort, va i vé, i en aquest punt li va marxar a Fignon, es va perdre l'edició de 1985 per una lesió de genoll, no va poder acabar les edicions del '86 i '88 i es va tornar en general un corredor polèmic. O l'estimaves o l'odiaves, no hi havia un terme mig.

El 1989 va aconseguir guanyar el Giro d'Itàlia i va acabar segon en el Tour; Tour que va perdre en els mateixos camps elisis de París a mans de l'americà Greg Lemond que li va prendre el maillot jaune per sols 8 segons, la diferència més petita de tota la història. Trist mèrit.

Tot i això el seu palmarés és envejable, guanyador de la Flecha Valona, doble guanyador de la Milan-San Remo, del Critèrium Internacional...

Aquests últims anys Fignon col·laborava amb la televisió francesa en les retransmissions ciclistes, així com participava en la confecció de la mateixa París-Niça. L'any passat va confessar sofrir un càncer de pancrees, que després de 2-3 anys de lluita ha perdut en el dia d'avui. A l'edat de 50 anys ens ha deixat Laurent Fignon, un dels últims ciclistes de raça, de coratge, que causaven afició a aquest meravellós esport.

Descansi en pau, professor.

L'església del mar

2010-08-24T23:42:00.002+02:00

L'església del mar, és una novel·la de ficció de caires històrics. M'explicaré: El llibre narra la vida d'Arnau Estanyol, fill d'un serf de la terra que per causes de pes té que fugir de les terres del seu senyor. El pare d'Arnau, Bernat, buscarà la forma de comprar la llibertat per al seu fill a Barcelona.

La novel·la, que segueix la cronologia de les cròniques de Pere III, és un exemple perfecte de com realitzar un llibre amb vessants històriques i a la vegada saber transmetre la passió d'una història.

Història que per cert (no us destrossaré la lectura!) és una gran trama d'enganys, corrupció, traïcions, amor i sobretot superació. Aquest últim és el tret més distintiu d'aquesta narració, Arnau i el seu pare es veuen obligats a viure en la misèria, a patir els atacs dels nobles, a ser humiliats... Tot, però, canviarà!

Un altre tret característic del llibre és que es desenvolupa al voltant de la construcció de l'església de Santa Maria del Mar (d'aquí el títol) on Arnau hi estarà molt relacionat, pràcticament la veurà nèixer i acabar.

Aquesta és doncs, la última lectura que he acabat. He de dir al seu favor que Ildefonso Falcones (autor) ha aconseguit una novel·la que no cansa al lector, que és bastant àgil, i que de tant en tant trobes algun gir curiós o que no et pensaves. També hi han desenllaços que són previsibles, però formen part lògica de tota novel·la. M'ha agradat bastant, he llegit coses bastant pitjors.

Qui vulgui saber més que se la llegeixi, jo no penso destrossar el final ni el nus a ningú!, si voleu algo més aquí us deixo una mica d'informació:

L'església del Mar, Ildefonso Falcones, Debolsillo, edició d'abril de 2008, preu: 12€

El poder

2010-08-16T15:14:00.003+02:00

No és una sensació, és una atracció, un estat. No es pot controlar, és un cercle viciós, una ruleta que gira i gira, que s'apodera de tu poc a poc. No podràs evitar entrar-hi, t'agradarà girar, et deixaràs portar... t'utilitzarà fins que no siguis algú.

No respecta res, guanyaràs enemics, recolliràs ires, perdràs amics, seràs esclau del teu afany i de les voluntats dels que t'ordenen. Escalaràs, pujaràs com l'escuma, per després caure com la pluja en el dia de la teva desfeta.

Arribaràs a ser l'amo de molts egos, notaràs el món als teus peus, et creuràs rei de lo terrenal i també de lo celestial.

És un miratge, has de ser fort, no cedeixis, no defalleixis, aguanta, no és religió, és temptació. És tot allò en què no et vols convertir, no ets així, no et mereixes caure. Aguanta, aguanta, aparta't. És una droga, et consumeix, l'esperit, la vida, la mirada. Et corromprà, no tornaràs a ser el mateix, no entris, no traspassis la línia, no hi haurà retorn. Mesura els teus passos, són importants.

No sabràs diferenciar què és el bé, què és el mal, sols distingiràs el color verd de l'ambició i el negre de la ceguera. Saps avançar sol, no necessites a ningú! Tots et pertanyen!...un moment!...plou, ets gris, ets avar, ets allò que no volies ser...

Un Ford et portà de vacances

2010-08-12T11:25:00.005+02:00

Després d'uns dies per la platja retorno a la vida pradenca i recupero aquest blog, al qual li he de treure una mica de pols; i no només perquè hi escric poc, sinó perquè també hi dec passar només jo de tant en tant!

Podria fer una ressenya sobre com ha anat l'estada a la costa brava, o com de consumista és la gent, però d'això últim ja en vaig fer un escrit fa poc...així que el millor que puc fer és centrar-me en el blog.

I avui resulta que som dia 12 d'agost, la humanitat hauria d'estar d'aniversari! Un 12 d'agost de 1908 va sortir de la fàbrica de Ford a Detroit el primer Ford T. Aquest cotxe d'aires espartans hauria de ser benerat, doncs significà l'inici d'una nova era on la gent humil també podia gaudir de transport privat; ja no era només un luxe de les classes benestants.

Anys abans Henry Ford havia iniciat el seu somni particular: dotar a la població d'un mitjà de transport relativament accessible per a tothom. I així és com el 1903 començà la construcció de la fàbrica de Detroit, el disseny del cotxe i sobretot pensà la forma en la que es fabricaria. En això últim, Henry va ser pioner, Ford va dissenyar un sistema de fabricació en cadena que permetia estalviar temps, recursos i materials.

Aquest nou sistema de construcció incorporà altres aventatges que van repercutir directament en el preu del Ford T, 850 dòlars de l'epoca i que gràcies a la gran demanda de cotxes va arribar a valdre 265 a principis dels anys vint.

Tot plegat va contribuir a la motorització de la societat, principalment americana, l'acceleració de la seva economia i en "salvar" lleugerament les diferències entre les classes socials.

Però realment, què era el Ford T?

El Ford T, era un cotxe de només 20 cavalls (motor de 4 cilindres), amb una velocitat màxima de 70km/h, un pes d'aproximadament 1200kg i un consum d'un litre cada 5 km. Era un cotxe amb molta "tecnologia" per els anys que corrien. Fou el primer en incorporar el volant a l'esquerra, en oferir un accès ràpid a la culata, un dipòsit de "seguretat" sota el copilot i l'opció de neteja parabrises!

El Ford T fou el cotxe que més ha acaparat un mercat, el 1921 gairebé el 57% del cotxes d'aquest planeta provenien de les fàbriques de Ford, i en concret eren aquest model.

Avui en dia es coneix Ford i el seus inicis com el començament de la era moderna, la seva introducció de nous mètodes portà a Henry Ford i el seu Ford T a aparèixer a tots els llibres d'història actuals, això ja és tot un mèrit oi?

Henry Ford

I d'aquí el titol, un ford et portà de vacances, un "homenatge" a la marca que va permetre a molta gent marxar a escampar la boira i gaudir de llocs on mai s'imaginarien haver arribat.

Hilados y Tejidos Puigneró S.A.

2010-08-02T11:16:00.005+02:00

Aquesta setmana l'extinta empresa tèxtil ha tornat a ser notícia arràn de la demolició de l'antiga fàbrica de Sant Bartomeu del Grau. Espai que anirà destinat a equipaments públics i espais verds.

Fem una mica de memòria d'una empresa que ha marcat la història de la comarca i el nostre poble?

Hilados y Tejidos Puigneró va ser una empresa fundada per Josep Puigneró pels vols dels anys cinquanta. Començant amb només dos telers l'empresa va saber crèixer i crèixer fins a arribar a esdevenir una empresa que a finals dels anys 90 havia arribat a facturar prop de 20.000 milions de pessetes, era la tèxtil número 1 de l'estat i una de les més potents d'Europa.

L'empresa tenia importants contractes, entre ells amb l'exèrcit, el qual abastia de tot el material tèxtil que fos necessari. Primer aconseguint el cotó de Jaen i després d'importació, l'elevat preu de l'importació i la ferotge competició tèxtil d'altres paisos i contintents van portar a Hilados y Tejidos Puigneró a presentar una suspensió de pagaments per allà el 1983 (clicar enllaç).

Mesos més tard semblava que s'encarrilava la situació i s'aconseguia arribar a un acord amb els "inversors" a llarg plaç.

Per aquells vols l'empresa tenia tres fàbriques repartides per la comarca d'Osona, la de Sant Bartomeu del Grau, la de Roda de Ter i la de Prats de Lluçanès. Al 1997 l'empresa donava feina a 2.211 persones, el que significava ni més ni menys que el 4% de la població activa de la comarca.
Podríem parlar d'un monstre empresarial al qual les males praxis li passarien factura, en una llarga i terrible agonía.

A finals dels anys 70, Hilados y Tejidos Puigneró ja va ser denunciada per abocaments il·legals a la riera de Sorreigs, la història es va solucionar amb la incorporació d'una depuradora a la planta, evitant així que l'escàndol anés a més. Malgrat tot, els anys van passar i les innovacions tecnològiques a la planta de tractament van brillar per la seva absència, arribant aquesta a quedar obsoleta vers el volum de la indústria.

Això provocà més vessaments contaminants a la riera de Sorreigs, cosa que va portar a l'empresari Josep Puigneró a tenir comptes pendents amb els tribunals. Aquests van dictar sentència, primer l'Audiència de Barcelona el 1995, i més tard el Tribunal Suprem ratificant la sentència anterior: "La Audiencia de Barcelona consideró que el empresario Puigneró cometió de manera continuada un delito contra el medio ambiente y la salud pública, por verter al río Sorreig aguas muy contaminadas, condenándole a cuatro años y dos meses de prisión y multa de 9'5 millones".

La sentència de febrer de 1997 que portava a Josep Puigneró a la presó va ser com una galleda d'aigua freda pels treballadors de la comarca, doncs suposava el principi d'una decadència que els portaria a la ruïna. Paral·lelament a les manifestacions del GDT (grup defensa del Ter), l'abril de 1997 es van manifestar a Sant Bartomeu més de 2000 persones demanant la llibertat de l'empresari.

Tot plegat va portar l'empresa al desastre, primer va tancar la factoria de Roda de Ter (la més gran), llavors la va seguir la de Prats de Lluçanès, i finalment la de Sant Bartomeu del Grau. La gent del poble va lluitar fins l'últim moment per tenir un final digne, cobrar el que se'ls hi devia, manifestant-se per exemple a Cal Rosal.

Les paraules d'un treballadors diuen molt de l'època, i que com a opinió personal penso que anys després aquest poble segueix igual de mort:
"El Ayuntamiento nunca se ha preocupado de fomentar la creación de puestos de trabajo porque con Puigneró ya tenía cubierta la oferta de mano de obra. Era lo mejor que había, el gran gigante que nunca se caería, y mira ahora: cuanto más alto subes, más fuerte te la pegas", explica una de las trabajadoras afectadas por el cierre. Un compañero añade: "Valía más tener cuatro gallinas que una grande, porque se nos ha muerto la gallina y nos hemos quedado sin nada"

La batalla continuà fins que finalment l'empresa va desaparèixer i amb ella la font més gran de supervivència per una subcomarca del Lluçanès fortament mancada d'indústria, comunicacions i serveis.

La gravetat no resideix tant en que Hilados y Tejidos Puigneró SA, tanqués, la gravetat resideix en què anys després el nostre poble segueix sense tenir una diversitat d'empreses suficient com per tenir un teixit empresarial prou decent. Les comunicacions estàn millorant, si, però massa lentament, i només l'eix Vic-Berga. On és Manresa? Les comunicacions a la capital del Bages són cabdals, i les dues carreteres que ens permeten arribar-hi són pèssimes i gens segures.

Hi han coses que no entendré com s'han prioritzat en el nostre poble (Prats), per exemple el camp de futbol ( obro el paraigües contra els tifossi), era realment necessàri? Tots aquells diners s'haurien d'haver destinat a dinamitzar el futur del poble. Anem fent pedaços, l'anem fent bonic, però no procurem per donar-li un futur. A la poltrona s'hi està molt bé no?

Aquesta és la història d'una empresa que ho va ser tot en aquesta comarca, una empresa que va fer les coses malament i les va acabar pagant, però això ens ha de fer reflexionar perquè ningú va poder preveure com acabaria tot i anticipar-se...

Poder sona a indignació perquè em va tocar d'aprop, però estic segur de no equivocar-me si dic que el govern de l'època, els que han vingut i els que hi han, no han procurat mai, més enllà de 4 anys vista.

Descansi en Pau HyTP.SA

Un Tour descafeinat

2010-07-29T11:20:00.005+02:00

Si tinc que definir el Tour d'aquest any amb una imatge, probablement l'elegida seria la de l'esquerra. Ha estat el Tour del "Fair Play" tal i com titulen algunes publicacions. Jo em pregunto quin flair play?

Tot va venir arràn de l'atac que va llençar Andy Schleck a Alberto Contador. Li va sortir la cadena al intentar cambiar de plat i va acabar perdent temps a meta i perdent el maillot groc. Aquí la premsa es va tirar al coll de Alberto titllant-lo de joc brut.

A veure senyors... des de quan es té que esperar a una persona per una avaría mecànica? Això és ciclisme, els amics existeixen menys en el Tour de França! I per fer memòria podria dir que Alberto ja va fer parar un cop el gran grup perquè s'incorporés Andy al principi del Tour...

Però el Tour no són només els favorits i els seus "affairs", també hi han altres noms propis que han brillat! Vegem-los:

Fabian Cancellara : L'home locomotora, un brau, tot potència. S'ha imposat en les dues contrarellotges que hi han hagut en aquest Tour, la del pròleg i la definitiva de 52 quilòmetres, en ambdues amb una superioritat insultant. És sens dubte el rei.

Alessandro Petacchi: Va guanyar un parell d'etapes a l'sprint demostrant que tot i ser un gat vell encara té corda, no massa, però l'experiència és un grau!

Sylvain Chavanel: L'home que es va posar de lider gràcies a una etapa on el gran grup va parar per les nombroses caigudes que hi havien. No li va agradar com va aconseguir aquesta victòria, així que dos dies després va guanyar en solitari imposant la seva força a principi de la ronda gala. Un home tot coratge, dues etapes per ell.

Thor Hushovd: El noruec es va emportar l'etapa més difícil del Tour, la etapa amb perfil de clàsica del nord. Aquesta etapa es va endur per davant Frank Schleck, i va fer perdre temps als principals favorits, menys un...Andy Schleck.

Mark Cavendish: El de la illa de Man, va aconseguir ni més ni menys que cinc victòries d'etapa, clarificant que és l'absolut dominador dels sprints, guanyant amb facilitat. És l'sprinter del moment, és molt jove, i pot guanyar moltes etapes més en el Tour. Esperem que no atrapi al canníbal!

Andy Schleck: Guanyador de dues etapes de montanya, una de les quals cedida per Contador, va demostrar que és l'únic que pot ficar entre les cordes a Alberto. Es va treure una contrarellotge final impressionant, va escalar com ningú, però... li falta nervi, li falta ambició, el duel que s'esperava no es va donar, segurament per la igualtat existent, però les pujades van arribar a decebre. Repeteixo, li falta ambició per arribar a ser un gran.

Sandy Casar: Típic corredor francès que sempre dóna guerra pel Tour. Aquest any va passar molt amagat molts quilòmetres, però va saber sortir en el moment clau per emportar-se una etapa.

Sergio Paulinho: El portugués va salvar els mobles al nou equip de Lance Armstrong amb una etapa. L'equip va ser una absoluta decepció aquest Tour tot i les cares conegudes que l'integren.

Joaquim Rodriguez: El català participava per primer cop al Tour i va aconseguir guanyar-li una etapa al mateix Alberto Contador, així com acabar vuitè a la general. Un bon Tour per "Purito" que espero ens regali moltes més etapes així en un futur.

Alexandre Vinokourov: Va resorgir de les cendres per reafirmar que ha estat un dels grans del ciclisme, que és tot cor i valentia. Ho va provar durant dies, però finalment ho va aconseguir, guanyant ell solet la batalla al gran grup. Un deu per aquest home, que poc o molt té bastant a veure amb la victòria d'Alberto.

Cristophe Riblon: Guanyant una etapa de montanya aguantant ell solet un fort ritme va demostrar que si es tenen forces i ambicions es poden arribar a fer etapes boniques. Es mereix una renovació aquest home!

Voeckler i Fedrigo: Els dos homes de BBOX van aconseguir victòries pel seu equip, Voeckler gràcies a una escapada i la seva força i Fredrigo gràcies al seu sprint. Bones etapes d'uns consagrats ciclistes que es mereixen poder, més del que el seu palmarés diu d'ells.

Alberto Contador: Absolut KAPO del ciclisme per voltes actual, aconsegueix el seu tercer tour, el més sofert, on no ha aconseguit cap victòria d'etapa, però on ha demostrat que quan s'ha de tenir sang freda, la té. Molta polèmica sempre envolta i envoltarà aquest corredor, en part per l'odi dels francesos i en part la premsa espanyola i seu groguisme. Malgrat tot, ja ha aconseguit 3 tours, 1 volta i 1 giro. Va camí de fer molta història.

Un altre nom que m'agradaria destacar d'aquest Tour és el de Rafa Valls, el corredor valencià, ha aconseguit estar en moltes fugues, donant la cara i demostrant que un es pot fer veure si té força de voluntat. M'ha agradat molt com ha corregut aquest home.
Lance Armstrong ha estat tota una decepció, però ja té prou mèrit intentar correr amb la seva edat. D'altre banda però, hi ha altre gent amb la seva edat o pròxima i no se li fan tantes "palles" per continuar corrent. Com podria ser el cas de Horner, amb 39 tacos ja...

Esperem que el pròxim sigui més espectacular que aquest...de moment guanya el Giro en espectacularitat.

Vesprada a Olvan

2010-07-25T21:21:00.002+02:00

La passada nit vaig tenir el gust d'anar a Olvan a poder escoltar com tocaven Cesk Freixas i Sopa de Pastor, en un "concertet" a l'aire lliure promogut per l'ateneu d'Olvan.

Vam arribar tard, no fem de la puntualitat el nostre estandard. Malgrat tot vam poder sentir, escoltar i viure les cançons de Cesk Freixas, el cantautor va estar com sempre reivindicatiu amb la terra i amb la clase política. Vam poder escoltar el seu últim exit, "la petita rambla del poble sec", així com altres cançons més antigues. Un concert semblant al que vam poder gaudir als Jardins de Cal Bach ara fa un parell o tres d'anys. El de Riudebitlles no va desil·lusionar.

Recomano la cançó anomenada: L'abril de 1984

El canvi de dia ens va deparar l'actuació del grup de Sant Hilari Sacalm "Sopa de Pastor", un grup desconegut per nosaltres i per mi en particular. Davant la sorpresa del començament amb una cançó reivindicativa cubana, ens va començar a agradar. En especial les lletres de les cançons i l'energia. Poder va ser l'ambient que ens envoltava, que ens embriagava, però vaig viure un de les millors vetllades a l'aire lliure escoltant cançó de casa.

A més a més el cantant, en una performance per reivindicar els oficis de la terra, va talar un tronc amb la destral tot just abans de cantar davant l'entusiasme del públic. Va ser un moment molt divertit de la nit.

No erem massa gent, comprensiu tenint en compte que a pocs quilòmetres tocaven Gossos, però això ens va deixar assaborir millor el concertet.

Tornaré, n'estic segur, a Olvan. Vull repetir experiència.

Les obres segueixen a ritme

2010-07-19T10:34:00.005+02:00

Les obres del tram que unirà Prats de Lluçanès amb Gironella segueixen el seu camí a ritme frenètic i bastant animat. Hi ha una bona quantitat de maquinària i ja es comença a entreveure el traçat de la futura carretera. Sens dubte eliminarà molts revolts i moltes barreres naturals. La carretera em recorda a la del tram Olost - Vic, amb una pendent sostinguda durant tot el recorregut.

Us deixo algunes fotos que vaig fer aquest cap de setmana, doncs m'agrada tot aquest tema, de fet estudio per això.

Una situació paradoxal

2010-07-12T10:22:00.002+02:00

Si bé avui podria parlar del cap de setmana i els seus fets, manifestació i victòria de la "roja", no ho penso fer. Penso que ja anem prou saturats per televisió i per internet cop perquè a sobre també parli d'això. És una bona paradoxa la viscuda en tan sols 48 hores per Barcelona eh? No m'ho negareu.

Però no volia parlar d'aquesta paradoxa jo! Sinó d'una altre ben diferent...

La senyora Ingrid Betancourt és una política colombiana que l'any 2002 va ser segrestada per les tropes paramilitars de les FARC. L'any 2008 les forces armades colombianes amb una fugaç operació van aconseguir alliberar-la dels seus captors. Segurament tots recordarem les imatges del seu alliberament, la seva arribada en avió, els abraços amb el seus familiars i les crítiques que aquesta mateixa persona feia als guerrillers de les FARC.

Igualment aquesta dona també es va omplir la boca amb discursos sobre la pau, sobre la seva gratitut al poble colombià, etc, etc.

Gran gratitut la que ha demostrat aquesta setmana aquesta "dona" (si la puc titllar així), reclamant a l'estat de Colòmbia fins a 6 milions d'euros en concepte d'indemnització per el seu segrest. Segons ella, la seva seguretat estava a càrrec de l'exèrcit colombià quan la van segrestar i per tant la culpa recau solament en aquests.

Avere senyora, hi han indicis més que clars que vostè es va passar les recomanacions de l'exèrcit pel forro dels... i va acabar com va acabar perquè va ser un caramel molt dolç per les FARC. La seva irresponsabilitat va portar molts maldecaps a Colòmbia, fins que la van poder alliberar. Com té el morro de demanar a sobre una indemnització als seus alliberadors?

Si abans vostè era un estandard de la llibertat i la pacífica oposició, avui s'ha convertit en l'estandard de l'avarícia. Senyora Betancourt no tot té un preu en aquesta vida, i hauria de començar a valorar que fa dies que la seva es podria haver acabat...

Ens mouen els diners en aquesta vida? I tant que si, jo no en tinc cap dubte, i aquest cap de setmana també n'ha estat una mostra. El rerefons sempre és econòmic. Estem podrits senyors!

Ral·li Osona

2010-07-06T10:08:00.006+02:00

El passat 3 de juliol es va disputar la 42ª edició del Ral·li Osona, prova puntuable pel català de ral·lis i clàssic per excel·lència dels ral·lis de la Catalunya Central. Amb una molt bona entrada d'inscripcions, pels temps que corren, vam poder gaudir de la velocitat, les gomes i la benzina.

Tenim la sort de tenir unes carreteres propícies per proves de ral·li al Lluçanès, i per enèssim cop la Costa dels Gats va ser escenari d'un dels trams de la prova. Ens hi vam desplaçar un servidor i el seu amic Jordi per poder veure els habituals del certàmen català.

La costa dels gats era el segon tram del dia i el quart (es passava dos cops), es tracta d'un traçat amb una corda de 7 quilòmetres i escaitg que comença a Sta.Eulàlia de Puigoriol i que s'acaba aprop de St.Boi.

La primera passada per aquest tram va marcar el devenir de la prova, el principal favorit i fins aleshores lider Josep Mª Membrado (foto de dalt) va trencar el diferencial del seu Evo i va cedir fins a 48 segons, fet que va provocar que es ascendís al liderat Oscar Barroso amb el seu Ibiza Kit Car.

Aquesta primera passada ens va obsequiar amb passades de frenada, sortides de revolt al límit de l'asfalt i salvades de totes les maneres. Especial menció als cotxes de la copa de promoció Peugeot que van dur al limit les capacitats de la seva montura, els hi agraïm!

A partir d'aquest tram desiciu va començar una persecució de Membrado-Ribolleda als liders, just el mateix que també provaven els altres favorits, molt més aprop de Barroso, com podien ser Orriols, Zurita o Domingo.

La segona passada per la Costa dels Gats no va portar sorpreses aquest cop, però vam poder tornar a gaudir amb el so celestial d'aquestes màquines.

Si bé el tram matinal havia deixat sorpreses i una classificació molt apretada, la tarda no seria menys i mantindria el nivell de sorpresa en la prova.

I es que quan tot semblava dat i beneït al penúltim tram, la pluja va fer acte de presència i va afectar sobremanera el lider de la prova, Oscar Barroso, fent-li cedir uns 40 segons i deixant en el liderat a Albert Orriols i a 2'6 segons Membrado que havia aconseguit una excel·lent remontada.

L'últim tram era el d'espectacle al circuit d'Osona i decidiria el ral·li, al final es va decantar a favor del pilot de la plana, Albert Orriols per un escàs marge de 1'7 segons sobre Membrado. Tercer va finalitzar Barroso que de no haver estat per la pluja s'hauria endut el certàmen.

Destacar la ferotge lluita entre Domingo (206 s1600) i Zurita per la cuarta plaça que es va acabar adjudicant Zurita i el seu Evo X.

Felicitats pel sempre espectacular Albert Orriols! +Gas!

És el capitalisme o l'estupidesa humana?

2010-07-01T19:26:00.003+02:00

Avui, com cada any, comencen les rebaixes d'estiu. Cita ineludible per tot aquell que vulgui trobar quelcom bé de preu o busqui coses específiques d'altres estacions. Aquest fet no seria notícia si no fos perquè algunes cadenes de roba han decidit organitzar noves i originals propostes.

I per ficar un exemple utilitzarem la cadena de roba Desigual, que s'ha empescat una iniciativa de marquèting de lo més extravagant. Tot aquell (100 primers) que es presenti a la botiga Desigual de Barcelona (passeig de Gràcia), en pilotes, o lleugeret de roba podria endur-se el que desitges Gratis!.

Si bé no deixa una estrategia per sortir per tots els mitjans de comunicació, m'ha fet reflexionar al veure l'espectacular assistència de gent, sobre com d'influenciats estem per el consumisme.
Consumisme o "Atontats"?

Cada cop em crec menys allò de donar la culpa al capitalisme o a la societat en què vivim per justificar que la gent és com un ramat d'ovelles que per no quedar-se "enrere" compra i compra de forma compulsiva. La gent és manipulable al 100% i sino no m'explico com es poden donar casos com aquests:

Algú li entra al cap? A mi no, jo crec que és una mostra evident d'involució mental, d'aquí cuatre dies estarem en una cova fent foc amb pedres entre sorolls guturals.

És una cosa que ja m'he cansat de dir, mentre al món hi passen coses, hi ha gent que viu al dia a dia i que el seu major problema és saber en quina peça de roba es gastarà els 20 euros que porta a la butxaca. Davant de tal torment mental no m'estranya que siguem el país amb més abandonament escolar...

La gent és estúpida i alguns es deixen portar més de lo "normal" per els cartells publicitaris.

Dia de l'orgull gay

2010-06-28T14:49:00.002+02:00

Avui dia 28 de juny és el dia de l'orgull gay, el dia on tots els homosexuals, bisexuals, transexuals del món celebren els seus drets, així com les seves llibertats adquirides que fins fa tan poc havien estat negades.

Però tot plegat em fa reflexionar una mica sobre aquest dia. Entenc que existeixi, doncs és com el 14 de juliol per els francesos, una celebració per la llibertat d'expressió i una reivindicació per la llibertat sexual.
El que ja no tinc tant clar són aquestes celebracions al carrer en forma de desfilada on els homosexuals més "locazas" van en pilota picada, o casi, pels carrers. No entenc aquest exhibicionisme, si jo monto aquest escàndol al carrer em denuncien per alteració de l'ordre públic!

Segurament la majoria d'homosexuals està a favor de l'existència d'aquest dia, però no de COM es celebra per alguns. Jo com a heterosexual no acabo d'entendre aquesta tendencia a voler ensenyar al món que et sents orgullós de ser homosexual a base de desfilades "locas". Jo em sento orgullós de ser heterosexual però tampoc tinc un dia al calendari per sortir a veure pits i dones nues pel carrer!

Enveja? poder si, poder és enveja per tenir una altre excusa per sortir a celebrar quelcom, però no crec que aquesta sigui la imatge que els homosexuals vulguin transmetre a la societat, perquè això no fa més que accentuar una certa mentalitat en la gent de "són diferents" i ficar arguments als intolerants per justificar el seu discurs.

De totes formes, felicitats als homosexuals, però només a aquells que no fan la locaza pels carrers...

PD: Reclamo un dia de l'orgull heterosexual, jo també vull veure homes i dones fent marranades pel carrer!!
La foto és espectacular

Meanwhile in Earth...

2010-06-23T11:32:00.002+02:00

Mentre mig món està pendent del mundial i de l'horrorós estrès de sentir "vuvuzelas" per tot arreu, l'altre mig està preocupat pel què passa a la Terra. Tot plegat no fa més que preguntar-me si la meitat del planeta és imbècil, retrassada o que necessiten el futbol com una droga.

Des de fa mesos estem vivint una desinformació a través dels mitjans d'informació, bonica paradoxa, sobre el cas de British Petroleum (el gegant del petroli). Algú sap què passa realment? Els mitjans de comunicació hi han dies que ni en parlen! Per favor, que estem davant d'un dels desastres més grans de la humanitat!

Tristament el de BP ocupa la segona posició en el rànquing de majors vessaments de la història.

Repassem una mica com va començar tot, la Deepwater Horizon era una plataforma petrolifera construida l'any 2001 que contenia el pou més profund de la historia. El 20 d'abril d'aquest any (mireu si fa temps que aboca cru... i tothom calla) va tenir lloc una explosió a la plataforma que va acabar per enfonsar-la dos dies després.

Des de l'abril aquest pou ha estat abocant petroli i més petroli al golf de mèxic; Han estat molts els intents de segellar el pou per part de BP, però de moment cap ha funcionat degut a la gran profunditat de la fuita. L'únic que sabem del cert és que el senyor Obama té ganes de patejar algun cul.

Com s'ha de solucionar tot plegat no en tinc ni idea, com segurament tampoc ho saben els tècnics de BP. El que si tinc clar és que la humanitat està presenciant en directe com milers de quilòmetres quadrats quedaràn inservibles per molts anys i ningú se n'està preocupant en excés, deu ser que el mundial atrau més...

De totes formes si un es vol informar sobre el què realment passa ho ha de fer per internet, perquè tornant al tema d'abans, els mitjans de comunicació no hi dediquen gaires minuts o a vegades cap a aquest desastre. I això si que em sembla preocupant, perquè resulta que ven més la Belen Esteban que el vessament de milers de litres diaris de cru al mar.

Tot plegat ho trobo molt indignant, i el mateix raonament podria fer vers el que passa a Espanya. Mentre la població es preocupa sobre si Espanya passa o no a vuitens de final, resulta que s'està aprovant una reforma laboral, en pocs dies entra la pujada de l'iva...

A vegades penso que ens mereixem el què tenim, si tenim un govern i una classe política tant incompetent és perquè ens ho hem guanyat, doncs nosaltres encara som més gilipolles, com un ramat d'ovelles. La televisió, els esports, ens tenen menjat el cap i estàn abocant la població a una societat fàcilment manipulable.

Quin fàstic que em fa tot plegat!

PD: Avui estic indignat...

L'esforç té recompensa

2010-06-17T12:57:00.003+02:00

Ha costat dos anys, han estat durs, han estat llargs, s'ha patit però s'ha vençut.

Per fi puc dir que he passat la fase selectiva d'aquesta maleïda carrera, no han estat pocs els entrebancs, els examens, i l'estrés/depressions sofertes, però crec que mereix la pena tot aquest esforç... poc a poc es veu recompensat.

Tothom m'havia dit que Camins era difícil, però un mai s'imagina fins a quin punt són certes les tonteries que et diu l'altre gent, així que vaig entrar pensant que patiriem però que ho acabariem traient. Doncs no va ser pas un camí de roses, aviat me'n vaig adonar de que les passariem "putes", i és que les primeres notes dels examens van ser nefastes.

De totes formes si una cosa tinc, i no és per fardar, és "ser del morro fort", tossut, i després del primer any "desastre", vaig dir-me a mi mateix que o passava jo o no passava ningú. Al final després d'un segon any gens fàcil puc dir que ho he aconseguit, he passat la fase selectiva.

Per fi podré deixar enrere l'àlgebra que tan m'ha dut de corcoll tot aquest temps, ara si que puc dir-me amb veu alta i sense equivocar-me, Benvingut a Camins.

Ja de pas, seria un error no donar les gràcies a tota aquella gent que m'ha ajudat en un moment o altre en aquests anys, començant per la família, els pares per animar-me, els amics de la uni perquè sense ells això seria un conyàs, la Laia per ajudar-me amb química XD.
Seria de desagraït no donar les gràcies a tots els que em volien fora, professors inclosos XD, va per vosaltres.

PD: Si, ho tenia que dir.

PD2: Si, n'estic orgullós

Els càtars (1)

2010-06-13T20:35:00.007+02:00

El catarisme fou un moviment que es desenvolupà en l'europa de l'edat mitjana entre els segles X i XIV, en el Paíx d'Oc, la llombardía i també a casa nostra. Els càtars, albigesos o com ells es feien anomenar : "les bones persones", foren persones que intentaren fer proliferar una religió diferent de la que en aquells segles s'imposava (catòlica) a través de les bones maneres.

Propugnaven una dualitat entre el Bé i el Mal, i s'allunyaven un tant de la manera de fer catòlica, no s'havien de pagar tributs a aquesta església, sols fent el bé i comportant-se entre tots com a bons germans n'hi havia prou per a garantitzar-se la salvació de l'ànima (ells creien en la reencarnació).

Aquest temperament o fe que es propugnava arrelà amb força al País d'Oc, l'Occitània, que comprenia els territoris del Llenguadoc, pràcticament la totalitat del sud de França i el nord d'Itàlia.
L'escut del país era el del comtat de Tolosa, que fou en aquella época un punt importantíssim en la fonemantació del catarisme, veurem perquè.

L'arrelament del catarisme entre les classes humils fou tal en aquests territoris que fins i tot les classes nobles (tot i estar sotmeses al papa de roma) feren la vista grossa i donaren refugi a les bones persones. Naturalment això no hauria estat més greu si no fos perquè van entrar tant en els cors de les persones que van deixar a 0 el nombre de feligresos cristians. En molts d'aquests territoris els bisbes i mossèns cristians van tenir que fer les maletes.

Això no va sentar gens bé al papa que veia com dia rere dia aquesta nova religió ocupava més terreny a la seva. Era el moment d'actuar. En aquella época el papa era Inocenci III, conegut per moltes i moltes coses, com per exemple haver iniciat l'inquisició.

Inocenci va optar per començar enviant a "Domingo de Guzman", si, el mateix que crearia els dominics, a predicar la paraula del senyor ( o de l'església) per aquelles terres junt amb el llegat pontifici Pierre de Castelnau. La seva efectivitat va ser tant lamentable que Guzman va tornar per on havia vingut i Pierre de Castelnau fou assessinat, segurament per algú proper al comte de Tolosa, ja que aquest havia arribat a excomulgar a Ramon VI, comte de Tolosa.

Això fou el detonant que va permetre a Inocenci III començà la famosa croada vers el catarisme.
Així fou com començà una cruenta croada dirigida per Arnald Amaury abad de Citeaux (i de Poblet) i llegat del papa, el qual va estendre el terror per el País d'Oc junt amb Simó de Montfort, comte de Leicester.

Aviat es van estendre per Occitània els seus mètodes, la cruenta batalla i setge de les ciutats de Beziers o Carcassona, on el mateix Arnald Amaury digué la famosa frase "Mateu-los a tots, Déu ja reconeixerà els seus". Referint-se a que exterminessin a tothom qui trobessin, siguessin càtars o no.
Grans pires de foc cremaven els heretges en aquests temps...Simó de Montfort es va guanyar la fama de sanguinari a pols.

A la ciutat de Carcassona va intervenir Pere "el catòlic", rei d'Aragó, pare de Jaume I "el conqueridor" per tal d'intentar trobar una sortida el més pacífica possible entre Simó de Montfort i els habitants de Carcassona.
Simó de Montfort exigí al nostre rei que se li reconeguessin les noves possessions, però aquest s'hi va negar... sols momentaneament perquè el poder de Montfort estava pujant com l'escuma gràcies al suport del Rei de França, d'aquesta manera Pere va tenir que acceptar-li les possessions i emparellar el seu fill Jaume I amb la filla de Montfort, així com permetre que fos nombrat vescompte de Carcassona i de Beziers

Perquè Simó de Montfort tenia que dialogar amb Pere "el catòlic" perquè se li reconeguessin els territoris? Doncs perquè anys enrere Pere havia pactat amb Ramón VI que defensaria els interessos dels comtat de Tolosa com si fos una part més del seu regne.

continuarà...

El millor Giro en molts anys

2010-05-30T10:20:00.009+02:00

Aquestes últimes tres setmanes s'ha disputat el famós, a la part que oblidat, Giro d'Itàlia. I dic oblidat perquè costa déu i ajuda que les cadenes estatals donguin informació de com van les coses pels Dolomites, sembla que en aquest país sols existeix el "puto" futbol.

Aquest any haurem de donar gràcies al canal de TDT, VEO7, que tot i ser del grup de El Mundo i Marca, ha fet un gran treball, amb unes retransmissions bastant amenes però que queien algunes vegades en la repitició. Ojalà algú s'impliqués més en aquest esport de sofriment i valentia i el poguessim gaudir encara més!

Però ara, anem al què toca, què ens ha donat de si aquest Giro 2010?

Primer de tot, un traçat espectacular començant a Holanda, fet totalment a l'espectacle, amb grans dosis de épica. Etapes llarguíssimes, una etapa que es va convertir en clàssica del nord (ja en parlarem), i una setmana final de traca, carregada de ports, ports i més ports, i una contrarellotge final!

Si bé el primer dia va començar amb una contrarellotge curta on es va imposar el corredor de l'Sky, Bradley Wiggins (reconegut pistard i home de CRI), el següent dia ja hi va haver canvi de lider. Un sprinter, Tyler Farrar (Garmin), va fer-se amb la victòria d'etapa i líder s'hi va colocar un dels principals favorits per la victòria, Cadel Evans (BMC).

El perquè s'hi va colocar és senzill, a pocs quilòmetres de meta, una caiguda va fer provar l'asfalt a Bradley Wiggins, i també a l'espanyol Carlos Sastre (Cervelo), favorit per la victòria final, ambdós van perdre un temps valuós.

La tercera etapa, totalment plana, suposava l'ádeu a Holanda. En principi havia de ser una jornada per sprinters i sense massa complicacions, però el vent va aparèixer, i hi van haver equips que van decidir pujar el ritme. Això va implicar que hi haguessin nervis, i s'acabés amb una caiguda on es van veure trabats, Sastre, Evans, Cunego, Wiggins...mentre els equips sprinters seguien treballant per davant. Al final la victòria fou per Wouter Weylandt (Quick Step), i el liderat va passar a mans d'un vell conegut, Alexandre Vinokourov (Astana).

Poc li duraria al kazakh el maillot rosa. La contrarellotge per equips va evidenciar quines eren les esquadres més potents de la ronda italiana. I evidentment no hi van haver sorpreses, el Liquigas es va imposar amb autoritat, apujant al liderat al seu segon home, Vincenzo Nibali.

En la cinquena etapa la victòria va ser per un aventurer, una escapada que va arribar pels pèls, però que va aconseguir aguantar l'empenta dels sprinters. La victòria va recaure en Jerome Pineau (Quick Step), sense canvis en el liderat...
La sisena etapa va seguir les mateixes pautes que l'anterior, escapada i victòria per un dels homes que la conformava, en aquest cas Matthew Lloyd (Omega-pharma). Nibali era ja el lider que més li havia durat la maglia fins al moment!

Però aquesta edició del Giro estava pensada per l'espectacle, i l'estabilitat en el liderat era una cosa que es pagava. La sèptima va ser una etapa de les que fan història, de les que engrandeixen aquest esport. Un recorregut de 222 quilòmetres, amb una meteorologia adversa, que van fer encara més exigents els diversos ports de tercera categoria i alguns dels camins de terra (si, si de terra) que havien de sortejar els participants.

L'etapa es va convertir amb una clàssica del nord, amb fred, amb fang, una cursa per eliminació on només van aguantar a davant els grans favorits per la victòria final. Una etapa que va guanyar el campió del món, Cadel Evans, per davant de Cunego i Vinokourov. Canvi de lider, Vinokourov torna a agafar el tron.

La primera etapa de muntanya d'aquesta edició, no va presentar diferències entre els favorits, la boira, el fred i el mal temps van fer que els corredors arribessin a l'ascenció final del Terminillo amb les forces justes. El kazakh va aguantar el liderat i la victòria, molt meritòria, per a Chris Sorensen (Saxo Bank) que va ser el supervivent d'una llarga escapada.
La següent etapa no va tenir massa història, menys algun intent del lider de posar por als seus rivals amb atacs de pesseta, victòria per Matthew Goss (HTC-Columbia).

El desè dia de competició ens deixava veure un repetidor de victòria en aquest interessant Giro, repetia l'sprinter Tyler Farrar, gràcies a un gran treball del seu equip, que pràcticament treballava tot per ell. De moment doncs, la victòria als sprints eren pel Garmin, que passava la mà per la cara al Columbia i al Milram.

L'onzè dia, es podria classificar com "Com fer que favorits que estan eliminats, tornin a estar en carrera".
Es va formar una escapada amb 50 corredors, on entre ells hi havien Carlos Sastre, David Arroyo, i altres ciclistes ben classificats, van arribar a tenir una renta de 18 minuts sobre el gran grup, que quan va decidir tirar per rebaixar la diferència no va poder amb l'empenta dels 50 escapats. Al final victòria d'etapa per Evgeny Petrov (Katusha), liderat per a Richie Porte (Saxo Bank), i el peloton i el lider que es deixaven més de 12 minuts amb l'escapada. La cursa havia canviat radicalment! És inevitable que ens vingui el cap el Tour de Oscar Pereiro...

La següent va ser una etapa on els que el dia anterior s'havien deixat una minutada van intentar refer aquest daltabaix a base d'atacs i intents de fuga. Al final però tot va acabar igual, i amb victòria per l'italià Filippo Pozzato (Katusha).

La dotzena era una etapa especial, no perquè fos de perfil montanyós, o perquè tingués trampes amagades, sinó perquè arribava a Cesenatico, ciutat del llegendari escalador Marco Pantani. Entre tots els corredors del gran grup, n'hi havia un que tenia aquest dia marcat, doncs arribava a casa seva, volia guanyar, volia honrar la figura de Pantani. Així va ser com un corredor d'un equip continental va aconseguir a base d'esforç i de deixar-s'hi la pell guanyar davant la seva afició. Manuel Belletti (Colnago), va aconseguir la victòria més feliç de la seva vida, plorant al podi.

Ara començava l'hora de la veritat, ara començaven les lliçons de ciclisme diàri, ciclisme del bó. Etapa de montanya amb final a Asolo, pujant com a últim port el Monte Grappa. Impressionant i excel·lent treball de l'equip Liquigas, que va rebentar la carrera en l'esmentat port i va deixar els favorits repartits per tota la carretera. Baixada espectacular de Vincenzo Nibali que aconseguia la victòria per davant de tothom i retallava un temps preciós. La jornada va ser profitosa, doncs de lider s'hi va colocar un espanyol, David Arroyo que lluitaria com mai per aguantarla maglia rosa.

Arroyo tenia un marge de molts minuts vers els favorits de la carrera, i per tant es podia permetre el luxe de no tenir que apretar tant les dents en els ports. Tal i com vam veure en el Monte Zoncolan, on el Liquigas va tornar a rebentar la carrera gràcies a un treball impagable del polac Szmyd. Aquest cop qui va anar a buscar la victòria va ser l'autèntic cap de files del Liquigas, Ivan Basso, que va aconseguir un presitigiós triomf desprès de 2 anys de sanció per dopatge.
Arroyo va cedir aquí gairebé 4 minuts!

Aquest va ser el punt de partida pel Liquigas, ara era quan demostrarien tot el seu potencial, ara era l'hora de guanyar.

Malgrat tot la cronoescalada del dia següent al Pla de Corones (vindria ser el nostre Anglirú), amb rampes molt animals se la va endur un italià, Stefano Garzelli (Acqua & Sapone) amb un autèntic recital d'escalador, amb marges impressionants respecte els següents classificats. Per alguna cosa el coneixien com el possible substitut de Marco Pantani... no ho va acabar de ser, però cames no li han faltat mai.

A tot plegat Arroyo seguia mantenint el liderat, cada vegada amb un marge més estret, però estava lluitant com mai, aquest gregari es mereixia poder lluir aquesta maglia molts més dies.

L'etapa anterior al dia de descans no va tenir massa color, una escapada i una victòria per un francès de Cofidis, Damien Monier.

El dia de descans, guanyat, era la porta a l'infern, doncs l'última setmana de carrera seria un no parar de ports, d'atacs, i de valentia. Gràcies a aquesta última setmana aquest esport pot estar orgullós de ser diferent dels altres, de donar uns valors que no tots els esports donen. M'agrada el ciclisme, i m'agrada per coses com les que han passat aquesta última setmana.
La victòria d'André Greipel (HTC-columbia) va ser la última oportunitat d'etapa pels sprinters abans de arribar a l'autèntica montanya italiana, que ens va arribar de la mà del Mortirolo i la posterior ascenció a Aprica.

Control majestuós de la carrera del Liquigas, que va aconseguir marxar de tothom al Mortirolo deixant al lider de la carrera David Arroyo assentat en les dures rampes del port. Al coronar, l'espanyol cedia ja més de 2 minuts vers Basso, Nibali, i Scarponi, però el que vam poder precensiar tots els aficionats va ser espectacular. Arroyo no es va rendir, i es va jugar literalment el físic per no cedir temps, va fer un descens vertiginós, sense paraules, senzillament espectacular. Va arribar al començament d'Aprica amb sols 40 segons perduts respecte al trio d'italians!!

Malgrat tot, el poc enteniment entre els altres favorits va fer que acabés perdent 3 minuts a meta, i el liderat de la prova en favor de l'italià Ivan Basso. La victòria fou per Scarponi (Androni-Giocattoli).

Per si la cosa no estava prou clara, aquesta edició del Giro, comptava amb una penúltima etapa carregada de ports, on es pujaven, entre altres el Passo Gavia un port de més de 25 quilòmetres, amb una altura de 2600 metres, on vam poder observar imatges de gran bellesa, així com gran sofriment. L'etapa sols va tenir emoció entre els favorits en els últims 3 quilòmetres d'ascenció al Passo del Tonale, quan Cadel Evans va llençar un atac, que més o menys tothom va saber respondre. La victòria fou per Johann Tschopp (Bbox), després d'un gran descens del Gavia i una gran ascenció al Tonale, totalment merescuda.

Avui viurem la última etapa, una contrarellotge de 15 quilòmetres que decidirà qui és el tercer classificat de la ronda italiana, doncs el primer i el segon lloc estàn assegurats. Ivan Basso serà el gran triomfador de les 3 setmanes italianes, i David Arroyo obtindrà un segon lloc amb un regust de victòria. La tercera plaça se la jugaràn Vincenzo Nibali, i Michele Scarponi. Jo aposto, per cor, per Scarponi, però el jovent és molt fort, així que Nibali pot acabar pujant el podi fent d'escuder de Basso.

Un giro que ens ha demostrat que aquest esport no està gens mort, i que tot i els interessos per enterrar-lo la gent el segueix vivint de forma apassionada. Un 10 a l'organització del Giro per plantejar algo tant espectacular a ulls de l'aficonat, tot i que massa dur per el professional.

Personalment, crec que és la millor de les tres grans rondes del ciclisme.

Us deixo amb una brillant foto del Gavia...no cal dir res més.

Un president vençut... (Cròniques d'una desgràcia)

2010-05-13T21:23:00.006+02:00

A vegades, quan les coses no van com voldries però no vols que ningú se n'assabenti, no obris la boca, intenta dissimular. Si pot ser no apareixis per la televisió...si...millor tancat a casa, aïllat, fica el cap sota el coixí i ofegat si és el cas.

Senyor José Luis, vostè és la viva imatge del que no ha de ser un president, és la viva imatge d'una persona que diu unes coses i en fa unes altres, que quan obre la boca mig món tremola i la resta riu. A casa meva diriem que no és de fiar... Crec que és un impresentable, un president amb un programa emboirat, amb constants canvis de rumb els últims anys...i amb mentides, moltes mentides.

No es va cansar d'afirmar-nos que la crisi no existia, que eren fal·làcies... el temps ens va donar la raó i va acabar reconeixent que estavem en una crisis econòmica forta. Ràpidament però, es va afanyar a guardar la roba, i no espantar als seus votants, "No habrá ningún recorte en el gasto social". La gent s'ho va creure, va saber vendre la moto, llàstima que algunes motos van més lentes que els periodes electorals...

Va proposar i dur a terme grans mesures econòmiques, i dic grans perquè ens han costat un dineral, com per exemple el seu famós planE. El plan E, o més conegut com "Levantar aceras y volver a ponerlas", va estimular l'economia...SI...però com tothom li deia sols momentaneament...

Normalment un president del govern s'intenta rodejar dels més llestos, dels més eficaços, de lo millor que es pot trobar en un país. A Espanya som diferents, ens agrada el risc, donem emoció a les coses, per això tenim gent altament qualificada ocupant alts càrrecs (Notis la ironia), menys en un! El ministeri d'economia era ocupat per un senyor, de nom Pedro i de cognom Solbes. Una persona internacionalment reconeguda, amb un nom i amb un prestigi que si es descuida el perd al costat seu.
I la prova de que era un home llest és que s'adonava de la tempesta que ens venia a sobre i de que vostè amb les seves mesures ens enviaria a la ruina més absoluta! Per això va marxar i el va deixar penjat abans que perillés el seu futur com a economista.

La tempesta va arribar i li va caure tot el xàfec a sobre...

Malgrat tot és d'envejar el seu coratge per predicar el que només vostè creia, intentava generar confiança, guanyar-se l'estima del públic inversor amb mesures lleugeres i paraules a l'aire. Però sovint el públic és massa exigent i el monologuista fracassa en la seva missió, i això és el que hem anat veient les últimes setmanes. Cada acudit que sortia de la seva gola era rebut pels mercats com una patacada a la boca de l'estomac.
Tot plegat molt dificil de digerir, i com la seva veïna Grècia, però sense fer-ho públic (s'ha de conservar la dignitat no?) el seu país ha esset intervingut per europa i l'han obligat a fer tot el que deia que no faria.

El grapat de mesures que ha aprovat aquesta setmana són només la punta d'un iceberg que pot acabar duent-lo al fons de l'oceà més profund, perquè si vostè es pensa que això s'acaba aquí...li cauràn més tempestes i més pedres a la teulada de casa.

Segurament ara començarà a veure qui ballava amb vostè només per interessos i també que totes les rates a qui pagava abandonen el barco... com per exemple els sindicats...però aquest serà un altre post.

Només em queda desitjar-li sort, que ompli la pica d'aigua i hi posi el cap, no el tregui, queda lleig.

Per sortir s'ha d'invertir, però amb criteri

2010-04-29T21:22:00.003+02:00

Si en alguna cosa destaca aquest país és en la gran facilitat que té per ocupar places d'honor en rànquings d'estudis socio-econòmics, com per exemple els de drogues, delictes o més recentment enconòmics.
Al meu parer el més preocupant de tots és un estudi que deixa a Espanya per sota de la mitjana europea d'inversió en educació ( OCDE www.oecd.org), i no pas per poc. Destaquem per les taxes d'abandonament escolar i per tenir molt pocs titulats en una gran franja d'edat adulta (25 - 60). No us és nou no? Vosaltres també veieu pel carrer que hi ha una manca d'educació...

Per si no fos prou greu la nostra situació, estem en crisis, i es clar, d'algun lloc ens hem d'estrenyer el cinturó! Doncs sincerament espero que no sigui en l'apartat de l'educació, no és el que ens fa falta. Jo crec que ara és el moment, ara o mai, de fer un punt i apart, que aquest 2010 sigui un punt d'inflexió i es comenci a invertir de forma continuada i contundent per l'educació en aquest país, sense reformes de lleis orgàniques educatives cada dos per tres per culpa dels colors de qui governa.
Ara és l'hora de fer aquest pas endavant, no hi tenim res a perdre i molt a guanyar. Sembla mentida que ningú apliqui encara allò de "Invertir en educació és invertir en un futur"...jo afegiria que sense inversió educativa NO hi ha futur.

No ens podem permetre seguir tenint unes taxes d'abandonament escolar rallant el 25% a secundària perquè això directament ens afecta les butxaques!! bueno, les butxaques i el benestar... no m'agrada que em vinguin "kinkis" pel carrer amb aires de prepotència i em deixin anar tonteries.

Un altre tema a tractar és que l'educació en aquest país no és uniforme a totes les comunitats, això malauradament també implica que els nivells poden ser lleugerament diferents. Les lleis són estatals, si, però les aplica cada comunitat...i com comprendreu hi han diferents prioritats en cadascuna...però aquest mereixeria un tema apart.

No demano que tothom cursi una carrera universitària, demano que la gent tingui dos dits de front i es tituli, s'especialitzi en alguna cosa, que sigui MÉS útil a la societat! Gràcies a Déu cada cop hi han més i més ofertes de formació professional, tant de grau mitjà com de grau superior i és una cosa que s'ha d'aprofitar! Estem en un punt on estudiar és molt més fàcil que fa X anys, tenim més facilitats d'accés, millors professionals, repeteixo, ho hem d'aprofitar!
Que si, que ara ho tenim negre per sortir col·locats a algun lloc, però aquest país no sortirà endavant si no és amb una forta inversió educativa, i no utilitzant famosos i "desastrosos" plans E.

Com a apunt final, dir que estem governats per una colla d'impresentables, que en la majoria dels casos ocupen càrrecs per amistat/posició i no per atributs. El nostre ministre de foment per exemple sols té el batxillerat...si, aquest home decideix sobre la infraestructura del país...
I casos com aquests es podrien fer molt extensibles a tots els estaments polítics..fins i tot a presidents autonòmics com el nostre.

L'educació no és una càrrega, ha de ser un comodi per situacions com l'actual.

La venjança d'Islàndia

2010-04-22T22:05:00.003+02:00

Aquest país que avui és notícia per un volcà de nom impossible l'any 2008 va patir l'inici d'una crisis que encara avui porta cua.

En l'esmentat 2008 els tres bancs més grans del país van tenir que ser nacionalitzats degut als deutes brutals que havien acumulat els anys anteriors. L'inici de la crisis del sistema financer global va dur un país que té els millors indexs de qualitat de vida del món a la vora del precipici.

Islàndia va tenir que nacionalitzar els 3 grans bancs perquè el seu propi banc central no podia sostenir, ni fer front, el deute extern d'aquests bancs. Això portà al seu primer ministre a fer declaracions del calibre de "el país pot fer fallida". En pocs dies islàndia passà a tenir una moneda fortament devaluada respecte l'euro, una forta inflació i uns alts tipus d'interès.

Per si la història no fos prou greu, els bancs intervinguts tenien molts estalvis d'inversors/estalviadors, com podem ser-ho tu o jo, de Gran Bretanya, Holanda i Alemanya, entre d'altres. Això provoca que el deute que té Islàndia amb aquestes nacions s'estimi en 4.000 milions d'euros que s'han de pagar en 15 anys a un 5'5% d'interès... o el que és el mateix, cada islandès (sigui nadó, adult, jubilat..) hauria de pagar als estrangers uns 12.000 - 14.000 euros per fer net.

Naturalment són xifres impagables per un país com Islàndia, el tamany d'aquesta bola és immensa. Fins i tot es va realitzar un referendum entre els habitants per veure si els islandesos volien pagar aquest deute. Evidentment va guanyar el NO de forma acaplaradora, els habitants no volien pagar per les imbecilitats d'entitats privades que tenen noms i cognoms.
Gran Bretanya no va trigar gaire a començar una croada contra islàndia per tal de defensar els seus estalviadors, amenaçant per exemple amb la NO entrada a la Unió Europea, tal i com pretenia l'illa del nord fins llavors.

Avui dia Islàndia està amb l'aigua al coll, amb un bon embolic i amb un retrocés en el seu avanç socioeconòmic, poder és per això que la petita illa s'ha autosituat en el mapa mundial amb un volcà...

I és que l'acudit de moda d'aquests dies per Islàndia és: "We have no cash, but we have ash" i diferents variants. "No tenim diner, però tenim cendra". I a més a més té la peculiaritat que en l'alfabet islandès no existeix la C.

:-) Sort islandesos!

Ken Zazpi

2010-04-14T20:01:00.003+02:00

Segurament tots els meus contactes estan farts que els estressi i els pressioni amb la música d'aquest grup basc de pop-rock format ara fa 14 anys. I com que crec que és un dels grups que escolto i segueixo amb més assiduïtat és de justícia que els hi dediqui una entrada al blog!

Ken Zazpi no acostuma a viatjar massa sovint a Catalunya però malgrat tot quan venen fan ple, només cla recordar-los a Música Viva ara fa un parell d'anys. I a més a més tenen el detall de tenir algunes peces traduides al català per deliri dels autòctons.

Són cançons que m'han acompanyat en molts moments, feliços, tristos; poder per això els hi tinc un carinyo especial. Molts coneixereu la famosa Ilargia (La Lluna), el seu tema més popular, és una cançó molt maca, transmet molt amb molt poc, i això ja és digne d'elogi.

La proposta que us porto, també al català, és la cançó del seu últim disc "Argiak" titulada "Noizbat" o "Compta-hi". Senzillament m'agrada, pop (amb un toc de rock) molt fresc i alegre.

Avere quan tornen per Catalunya!, us deixo amb el video de youtube.

Ei, on s'ha ficat el meu país?

2010-04-09T15:24:00.002+02:00

L'autor d'Estúpids homes blancs, Michael Moore, va treure al mercat ara fa 7 anys el llibre "Ei, on s'ha ficat el meu país?" per criticar la gestió Bush dels atemptats de l'11 se septembre, els de les torres bessones, i per intentar fer reflexionar la població americana sobre els interessos que hi ha darrere de la guerra de l'Iraq també.

És un llibre ple de sàtira i ironia, on Moore destaca les relacions prèvies dels Bush amb la familia Bin Laden d'arabia saudita. Es tractaven de relacions comercials involucrades amb el negoci de l'or negre.
En tot el discurs de Moore es critica el fet que la guerra de l'Iraq estés empesa per un afany de poder petrolífer per tal de no dependre tant de tercers, d'aquesta manera empreses americanes tindrien el control dels pous de cru.

El "relat" es pot fer pesat o fins i tot repetitiu, doncs sents els mateixos arguments un cop rere un altre...de la mateix manera però, et fas una imatge de com mentir i mentir et pot dur a ser president d'un país 8 anys.

Si ets conservador, poder no t'agradarà el tó que usa Moore en el llibre, però en el fons sempre es bó veure que els elements de la teva ideologia també estàn marcats per ineptes i aprofitats.

I això em recorda l'actual país on visc...un PP, un PPSOE diria jo, un pèl bastant corruptes...

Ei, on s'ha ficat el meu país??

La imparcialitat a TV3

2010-04-03T13:04:00.003+02:00

Lliga de futbol, Champions League, ACB, Eurolliga, Formula 1, OK lliga... TV3 disposa des de fa molts anys d'una magnífica oferta esportiva per tal de seguir moltes competicions en més d'una disciplina.

Malgrat tot, porto veient com la qualitat de les seves retransmissions (menys en la F1), baixa temporada a temporada. Quin és el secret es preguntava tothom (fent un símil amb l'anunci...)? La pèrdua d'un diccionari.

Sí, a TV3 falta un diccionari perquè aprenguin d'una vegada per totes què és la "imparcialitat", un terme que per desgràcia ja no existeix en la nostra televisió (recordem que la paguem entre tots). Entenc que la majoria de nosaltres siguem del Barça, o d'alguns equips de la nostra terra però el que no pot ser és que perdem el nord.
Aquesta última setmana tv3 ha rebentat a oferir partits, els Madrid - Barça d'eurolliga i l'Arsenal-Barcelona de champions. I en les dues retransmissions han pagat del mateix, d'alabar el barcelona de forma descaradissima fins i tot menyspreant el rival per acabar tenint que menjar-se les paraules en molts casos.

No es pot fer una retransmissió de futbol on cada dos per tres estiguis alabant el barça, criticant el madrid, i traient bilis per la boca.
En una televisió que paguem tots els habitants d'aquesta terreta (la millor del món!) no es pot tirar cap una banda de forma tan descarada, s'han de mesurar les paraules i s'ha d'actuar amb civisme.

De veritat, en l'últim partit de futbol vaig acabar fins els nassos de la "xuleria" que gasta el tal Jordi Ramos i, perquè no, en Jordi Grau també. Prou, n'estic fart dels vostres comentaris desencertats, intentant ficar el dit a l'ull en qualsevol ocasió al Madrid. Ocupeu-vos de la vostra feina!

^^ Per cert, a París el barça guanyarà! ^^

Cas Palma Arena

2010-03-29T21:07:00.003+02:00

L'agost de 2008 començà una investigació a Palma de Mallorca que està desencadenant, avui dia, una gran controvèrsia i consternació i que, sens dubte, afectarà a la ja gran desafecció ciutadana vers la política.

Anem per parts...

La investigació del cas "Palma Arena" engega els motors arràn de la denúncia d'un ciutadà anònim sobre el cost del velòdrom ciclista de Palma. Segons el projecte el cost s'estimava al voltant dels 48 milions d'euros però que, curiosament, va acabar costant uns 100 milions d'euros als contribuents. Fins aquí es podria fer fins i tot la vista grossa i dir que no s'havia fet un bon càlcul o que hi havien hagut retrassos o mil històries...El que ja no quadrava en tot això és que paral·lelament el patrimoni del ex-president Jaume Matas (el gran precurssor) augmentés de forma espectacular.

Jaume Matas, afiliat al PP (Partit Popular), fou el president balear de 1996 - 1999 i de 2003 - 2007, essent ministre de Medi ambient en el govern de José María Aznar durant els anys 2000 - 2003.

Durant l'any 2007 té lloc a Palma de Mallorca el mundial de ciclisme en pista per el qual es va fer una gran inversió econòmica en la construcció d'un velòdrom preciós (tot s'ha de dir). L'any següent els jutjats obrien instrucció vers la possibilitat de malversació de fons públics en tal construcció.
Els mateixos anys hem de parlar de diferents escàndols de corrupció urbanística a Balears que esquitxen alts càrrecs del govern (Cas Andratx).
L'agost de 2009 són detinguts en l'anomenada "operació espasa" 8 persones relacionades amb el cas del velòdrom. Tres d'elles són posades en llibertat, els altres cinc resulten ser els màxims responsables de la UTE que realitzava la obra, l'ex-director general d'esports balear i l'ex-gerent del consorci.
Després de pagar la corresponent fiança surten en llibertat.

El setembre del mateix any el jutge decideix revisar l'informe de la investigació sobre el patrimoni de Matas i del seu cunyat. Dies després el govern balear es persona com a part perjudicada en el cas...

La passada setmana l'ex-president prestà declaració davant el jutge durant més de 15 hores, on Matas negà qualsevol forma d'apropació il·lícita de fons públics i defensà que l'enriquiment era culpa dels seus ingressos i rentes familiars. Diferents proves sobre el seu patrimoni i possibles compres i ventes de pisos en diner negre provocaren que el jutge decretés pressó provisional sota fiança de 3 milions d'euros així com la retirada del passaport per perill de fuga (recordem que aquest senyor viu acutalment als estats units...perquè serà?).

Actualment Jaume Matas s'enfronta a una pena de fins a 24 anys de presó per prevaricació, apropiació indeguda, falsetat documental, tràfic d'influències, blanqueig de capital, delicte fiscal...

Si bé tot això ja desanima al ciutadà, la cosa s'embolica més si tenim en compte que l'empresa Nimbus a qui li era entregada la campanya de publicitat del mundial de ciclisme de 2007 està també sota investigació judicial per a la presumpta desviació de capital públic per a la financiació de les campanyes del PP balear. L'empresa Nimbus guanyà en poc més de 3 anys més de 2 milions d'euros gràcies en bona part a les contractacions del govern balear i del PP...

No puc negar que totes aquestes trames de corrupció m'apassionen, és com un llibre de ficció i d'aventures, dignes del propi John Grisham. A la vegada però, em provoquen un cert malestar i una gran animadversió vers tot el món polític on la gran majoria ja no "treballa" per vocació sinó per interessos particulars.

Només el temps ens dirà com acaba el cas Palma Arena del qual, n'estic segur, encara falten moltes coses per veure la llum.

PD: Menció apart mereixen el Cas Gürtel, el cas del palau de la música, o el cas de la polèmica medalla del congrés dels estats units a l'ex-president Aznar. Seguirem investigant... ^^

Barcelona, més que una ciutat.

2010-03-26T15:55:00.002+01:00

Barcelona no és només la capital de Catalunya, no és una ciutat més en l'europa del sud, no és un centre de convencions, no és només un punt de confluència econòmica, no...és molt més.

Aprofitant que aquesta setmana la universitat m'ha deixat una mica lliure, he aprofitat per practicar més cops el meu nou esport, "el footing" a la diagonal, i això, encara que sembli una tonteria, m'ha permès descobrir una nova Barcelona. Fins ara per mi Barcelona era una ciutat gris, tenyida d'asfalt, sense massa verd, on només hi havia un bullici de gent amunt i avall, amb presses, atabalada.

Tot això ha canviat aquesta setmana on, gràcies a l'esmentat esport, he pogut descobrir un dinamisme que havia passat desapercebut. He pogut fixar-me amb petits detalls tot mentre el meu cor bombava sang al cap i s'aguditzaven els meus sentits més primaris.

Gent corrent, gent passejant, gent fent un beure, enamorats caminant, llums, colors, mirades, arquitectura, formes i els meus passos cansats. Tot plegat una combinació que m'ha fet veure que Barcelona no és només una fàbrica o una botiga. És una ciutat viva, on degut a l'estrès no podem admirar-la com a tal! Per viure Barcelona els dies haurien de tenir més de 24 hores.

De moment, seguiré practicant el meu turisme, el footing. I ara, si em dispenseu, faré la maleta i aniré a buscar el bus. El Lluçanès m'espera!

Zimbabwe

2010-03-21T11:54:00.005+01:00

No, no està tret d'un episodi dels Simpson, aquesta foto mostra la realitat econòmica de Zimbabwe. El bitllet de 100.000.000.000 dollars zimbabwesos.

Com tots sabeu, o sabreu, l'estat de Zimbabwe està gobernat per un capcigrany anomenat Robert Mugabe, una espècie de dictador que ha dut el país a la ruina més absoluta (es veu que per economista no va estudiar...).
La qüestió és que el país està immers en una profunda inflació que ha destrossat l'economia en pocs anys. Ha arribat a tal punt que el 2008 (no es troben dades massa actuals..), una hamburguesa costava 15.000.000 de dollars zimbabwesos!! i cada hora es doblaven els preus dels productes.
Les últimes dades que trobat per articles de La Vanguardia parlaven d'una inflació de 237.000.000%, però no són dades exactes, doncs és impossible fer-ne un càlcul acurat i precís.

Robert Mugabe és un personatge que ostenta el poder de Zimbabwe des de fa 28 anys, recorrent habitualment al "timo" electoral. Aquest home en els primers compassos dels anys 2000 va impulsar una reforma agrària per tal d'intentar reactivar una economia que ja anava en caiguda lliure. La reforma expropiava la terra a la majoria blanca (32% de la terra cultivada al país) per tal de repartir-la entre els "autòctons".
Això provocà el bloqueig econòmic de EUA i la UE, de tal forma que l'agricultura zimbabwesa va ser dinamitada, així com la seva economia (només suportada per la mineria). Poc a poc va començar a creixer la inflació del país fins que es va descontrolar de forma radical.

Actualment la majoria de negocis a zimbabwe es fan amb Rands sudafricans o dollars americans (tot supervisat pel govern) degut a que el dollar autòcton no era estable, estava molt descontrolat. Fins i tot tenien pensat posar en circulació un bitllet de 500 bilions de dolars.
Sembla però que avui dia la inflació està més controlada i no té uns percentatges tant bestials. Penseu que el segon país amb més inflació del món només rasca el 40%.

L'artífex del fracàs:

M'ha fet gràcia parlar de l'estat de Zimbabwe perquè els numeros són espectaculars, no hi ha decadència tal en cap país del món. És la pobresa sobre la pobresa. A més a més el país té un index de població amb SIDA molt elevat, els hospitals són de circumstàncies i la gent no té què dur-se a la boca. Mentrestant però, aquest dropo del Mugabe segueix gastant-se milions en celebrar festes com la del seu aniversari que va costar 250.000 dollars (americans aquets...)

Los ladrones del Cielo

2010-03-19T10:52:00.004+01:00

"Els Lladres del Cel" és una novel·la de Richard Doetsch.

Fa unes setmanes passejant per diagonal em vaig decidir a entrar en el corte inglés i passar-me per la secció de llibres per copsar les possibles novetats editorials. Tot buscant i regirant prestatgeries vaig topar-me amb una col·lecció de llibres de butxaca a 6 euros. Tota una ganga.
Vaig sospitar si era un estratagema de màrqueting per vendre més o si els llibres eren de pèssima qualitat narrativa...

No sé perquè em vaig animar i vaig acabar comprant aquest llibre i aquest autor del qual no coneixia absolutament res.

El llibre m'ha sorprès gratament, si bé no és cap cosa de l'altre món (doncs a vegades sembla una narració digne de no ser publicada) la història enganxa per la aventura i per la aflicció del protagonista amb els seus actes. El llibre abusa de molts tòpics, i en molts casos el desenllaç és previsible. El final però, és digne de pel·lícula de ciència-ficció més que d'una novel·la d'aventures.

Breu Resum:

Michael Saint Pierre (protagonista) és un ex-famós lladre de guant blanc el qual dirigeix una empresa de sistemes de seguretat. Un dia arriba un ric home de negocis (Finster), i li proposa un nou robatori. Michael refusa, però no per gaire temps, doncs la seva dona cau greument malalta i l'única manera d'aconseguir els diners per el tractament és robant. El cop es duu a terme a la ciutat del vaticà, tot i que una errada el portarà a Jerusalem. La peça a robar són unes claus, les veritables claus del cel.

A partir d'aquí la novel·la es converteix en anades i tornades de persecucions, tirotejos i lamentacions. Una batalla entre el bé i el mal. Una vertadera guerra entre l'infern i el cel per l'obtenció de les ànimes.

Tot i no ser el súmmum de les novel·les, per passar un rato entretingut el recomano. Com a apunt final dir que ha estat traduïda a 30 idiomes i que si tingués que donar una nota al llibre es quedaria en un 6.Pel que he sabut, té seqüeles.

Setmana moguda

2010-03-13T19:56:00.004+01:00

El nostre afable/bromista/insufrible Tomàs Molina ja ens ho venia anunciant al llarg de la pasada setmana : "Poden haver-hi nevades generalitzades arreu de Catalunya fins a línia de mar". Però...qui se'l creuria oi? Sempre la pifien aquets meteoròlegs...

Doncs no! Sorpresa!, Barcelona blanca, aquesta és l'estampa que em vaig haver d'empassar dilluns sense tenir-ho previst. Al llarg del matí es va ficar a nevar amb intensitat però com que no agafava al terra... qui es podia pensar que a la ciutat comptal acabariem vivint una tarda divertida?.
Tot s'ha de dir, jo estava al campus nord, una mica més amunt de diagonal, fent classes a la UPC. Doncs bé, no ens van suspendre les classes fins les 6 de la tarda quan la neu ja havia ben agafat. I va ser llavors de camí al pis quan vaig poder palpar el caos, l'apocalipsi barceloní. Pràcticament només funcionava el metro com a servei públic de transports. Tots els altres estaven paralitzats! Més o menys com tota Catalunya.

L'endemà, dimarts, no en quedava res del caos viscut, la neu s'havia fos en bona part i tot tornava a la normalitat. Tot? No pas a tot Catalunya. De vergonya lo que han estat vivint aquesta setmana per terres gironines (alguns encara ho viuen 6 dies després!). Endesa s'ho hauria de fer mirar...o li haurien de fer-s'ho mirar. És algo inadmisible i (com diem per la universitat) LAMENTABLE.

No t'ho perdis! la setmana va seguir moguda, el dimecres tocava viure una eliminació madridista de la Champions League. No puc negar que em va fer somriure però també em van fer llàstima, més que res per l'aficionat merengue. La prepotència i el villarato (jajaja) es paguen.

Aquests darrers dies he estat immers en el món esportiu, no pas practicant-lo, sinó admirant-lo. Torna la formula 1, en un any on segurament viurem la millor temporada dels últims anys! i s'acaba, demà mateix, la París-Niça, que com tot bon aficionat al ciclisme segueixo de forma apassionada (Gran victòria avui del català Xavi Tondo, que m'ha fet aixecar del sofà).

Veurem..com es presenta la setmana pròxima, amb diferents cites importants (Les jornades culturals de l'escola no tenen pèrdua!).

Hi han valors que perduren en el temps

2010-03-05T17:53:00.003+01:00

L'1 de juny de 2008 ja vaig fer una entrada en aquest blog referint-me a una de les poques coses per les quals alguns éssers humans poden estar orgullosos. Perquè podem ser capaços de lo millor...i del pitjor?

Aquella entrada va ser tota una dedicatòria, va ser poder, l'única entrada que no he escrit jo. I no la vaig escriure perquè no es podia explicar res més, tot estava dit i no hi havia res a debatre. Iñaki Ochoa de Olza havia mort a les parets de l'Annapurna.

El relat d'aquell text fa posar els pèls de punta, però explicat pels propis germans/familiars i alpinistes marca molt més.

Tot això vé, perquè aquest matí voltant per internet i veient coses del Barça, ha arribat a mi un video que va posar en Pep Guardiola per motivar els seus jugadors. I aquest video resulta ser el text de l'1 de juny de 2008 amb imatges i testimonis.

El penjo tot seguit mitjançant youtube, són 30 minuts, val la pena veure'l.
Particularment m'ha arribat a emocionar i no diré fer caure alguna llàgrima, però si que m'ha deixat els ulls plorosos.

Realment fets com aquests demostren que en algunes situacions els valors encara prevalen. La ètica existeix, la moral també. En temps on poca gent creu en algú, continuen existin persones que creuen en els altres. Iñaki descansa en pau, per sempre, a l'Annapurna.

PD: Text 1/06/08

Instantànies

2010-02-27T12:00:00.010+01:00

Hi han coses que queden marcades en la ment, en el cor. Són moments especials, són moments que passen molts pocs cops a l'any.

Un d'aquests moments és a l'estiu. Per la festa major de Sant Julià de Vilatorta l'ajuntament organitza una sèrie de exhibicions de les activitats que es realitzen al gimnàs del poble. Una d'elles és l'exhibició de taekwondo.

Els que el practiquem quedem, en ple juliol, algunes tardes per ensajar i planejar què podem fer que sembli maco i les nostres capacitats de saltimbanqui arribin a poder-ho complir. Són dies distesos, amb molta alegria i molta tranquilitat ^^. Són dies en els que gaudeixes fent el que t'agrada.
(aquí fent un Tuio yop-Chagui)

Si bé és cert que quan arriba el moment de saltar t'entren una mica els nervis de pensar en "i si fallo?". Però hi han coses que mereixen jugar-te el ridicul!
Quan acabes tens sensacions de com pot haver quedat, de si ha quedat lluït o del contrari ho hem fet de forma patètica. Hi han anys que ens quedem amb el dubte (menys quan fem alguna liada de coordinació jajaja), però aquest any passat va ser diferent ja que vam comptar amb un fotògraf del qual només sap el nom el meu mestre. (Quin fallo)

(fent un doble nopi-chagui)

La veritat és que ja tinc ganes d'arribar al juliol novament per tornar a fer quatre salts d'aquests a un lloc on hi hagi gent. Encara que segurament s'ho agafen molt a caxondeig (nosaltres tambe xd), doncs formem part de la festa poc o molt.
Si bé és cert que aquest any passat vaig marxar amb el peu inflat...això de picar fustes a vegades si no les agafes bé et fas pupa!

(No m'enrecordo de com es diu la veritat, és un bandal chagui però aquí venia correns, i m'enputxava enfilantme al pit del noi que està aguantat pels altres dos i llavors deixava anar el bandal. )

HI HAN CARES...MOLT ENDIMONIADES, EM FAIG POR XD

Des d'aquí donar les gràcies a tots els que fem taekwondo que som els crackissims: Miquel, Victor, Marc, Abel, Isaac, Roger, Pol, i sobretot l'Agustí!

Per dignitat, diguem NO

2010-02-24T21:50:00.003+01:00

Per dignitat, diguem NO al "decretazo" o "zapatazo" d'allargar l'edat de jubilació als 67 anys. Per moltes raons! Perquè hi han oficis en els quals és físicament impossible aguantar tants anys d'esforç. Perquè la gent també té dret a viure una tercera edat igual de bona que la primera!

I és que el fons de la qüestió és la productivitat, el rendiment i el fet d'aportar més a les arques públiques. Anem per parts:

- La productivitat i el rendiment no són raons prou potents com per modificar-nos l'edat de jubilació. Des del meu punt de vista és molt més important el que deia fa unes setmanes Duran i Lleida al seu blog: Cal racionalitzar els horaris. I cal fer-ho per poder conciliar vida familiar i vida laboral. Perquè si cadascú tingués temps per fer coses i que el seu dia a dia no sigués un "tornem a la rutina...durant 8 hores", el rendiment i l'actitud diferiria bastant de l'actual.

- Aportar a les arques és fundamental, primer perquè estem en crisi i segon perquè amb la piràmide de població d'aquest país el sistema de pensions està condemnat a morir. Amb aquesta mesura, amplien l'edat de jubilació, ergo més anys a aportar al sistema i menys anys a rebren els guanys/profits de tota una vida.

Particularment crec que hi han moltes altres vies per intentar fer entrar diners a les arques públiques (i no em refereixo a deute públic..). Però cal una re-estructuració, doncs el sistema pensionista no podrà aguantar tal com ara.

També veig altres prioritats com aconseguir d'una vegada per totes que la reinserció de la gent amb més de 40 anys ja no sigui un tabú. O que els joves puguin trobar feina de forma ràpida i amb garanties.
Hi han molts aspectes que millorar i aquesta proposta ha estat formulada en el pitjor moment possible, perquè la gent ja estava prou cremada i una mesura així mai la veurà amb bons ulls en aquesta situació.

La guerra dels 6 dies

2010-02-21T10:59:00.003+01:00

La Guerra dels 6 dies començà un 5 de juny de 1967 i acabà el 10 del mateix mes. Amb una setmana Israel en va tenir prou per demostrar la seva supremacia tàctica i estratègica sobre orient mitjà.

Però, què va desencadenar una guerra de tals magnituds?

El 1966, Egipte i Siria formaren una aliança militar empesos per la gran pressió de la opinió pública àrab que no veia amb bons ulls l'estat d'Israel. Amb el suport encobert de la Unió Soviètica, Egipte es veigué capacitat per començar una sèrie d'actes hostils vers Israel.
El maig de 1967 Egipte demanà i forçà la retirada de les tropes de la ONU desplegades a la península del Sinaí; tot seguit i davant l'alerta i preocupació internacional la frontera amb Israel és fortament militaritzada per part d'Egipte. I per si no fos greu la situació i la tensió del moment Egipte fa un altre pas fatal, bloqueja l'estret de Tiran (Sortida natural i única al Mar índic per Israel). Això ja és tota una declaració de guerra.

L'aliança buscada i creada per Egipte dóna els seus fruits, doncs ja té el suport militar de Jordània, Síria i Iraq. La força militar en numeros és abrumadorament més gran que la d'Israel.

Però Israel no es va rendir i va ordenar un atac preventiu vers Egipte, que sense cap dubte era l'única forma de fer sobreviure l'estat.

(clic per ampliar)

Un 5 de juny de 1967 es va a dur a terme l'inici de les hostilitats Israelianes atacant des de bon matí totes les bases aères egípcies, aniquilant d'aquesta forma tota la capacitat aeronàutica d'Egipte.
Al mateix temps Israel posisionava les seves tropes a la frontera del Sinaí i esperava a l'ordre per emprendre una marxa amb l'objectiu d'aconseguir els Alts del Golan (estratègics en la zona).
Només 6 dies li van caldre a Israel per esborrar del mapa l'exèrcit jordà, egipci i siri.
Segurament us preguntareu qui van ser els estratègs, qui va pensar tot això?

Us sorprendreu, veureu noms coneguts. Els caps militars i encarregats de totes les operacions d'aquests sis dies foren entre altres Isaac Rabin, Ariel Sharon, Moshé Dayán, etc.

Quines foren les conseqüències d'una guerra tan àgil? Doncs moltes i que avui dia encara dificulten les relacions entre països d'orient mitjà (doncs les rancúnies mai han desaparegut).
Israel incorporà al seu territori Cisjordània, la franja de Gaza, la península del Sinaí i els Alts del Golan. Els efectes d'aquestes annexions encara són visibles en la vida diària de molts israelians i palestins ja que la tensió entre àrabs i jueus continua ben viva (si bé ara sembla que està una mica més calmada).

El 1982 Israel retornà a Egipte la península del Sinaí i el 2005 desocupà els seus assentaments en la franja de Gaza en favor de la Autoritat Nacional Palestina.

La Guerra dels sis dies està considerada una de les guerres més eficaces i més ben planejades del segle XX (quin honor...), on les forces israelianes comptaven amb un total de 200 avions, 800 tancs i 300.000 soldats. Mentre que l'altre conglomerat de tropes tenien uns 550.000 soldats, 960 avions i milers de tancs.

Les baixes?

Israel: 700 - 1000 morts, 4500 ferits

Aliança Àrab: 11.000 - 22.000 morts/desapareguts/ferits

Un altre cop la història ens ensenya que els humans ens destrossem les vides per trossos de terra, per diners o per reconeixement. Llastimós, però cert.
Al principi de tot us he deixat un video/documental sobre la guerra dels 6 dies i com es va desenvolupar, es tracta d'un documental divulgatiu molt entretingut. El recomano 100%.

Taekwondo

2010-02-17T21:51:00.004+01:00

Fa ja uns dies que em rondava pel cap fer una entrada sobre l'esport que practico, el Taekwondo. S'ho mereix per ser allà sempre, cada semana.

I és que ja fa 7 anys que el practico!. El vaig començar a pràcticar per provar coses noves, i esports poc coneguts, això si, havia de ser dintre de les arts marcials. El taekwondo és el que més em va cridar l'atenció, doncs no s'utilitzen casi mai les mans, sols les cames. No és un art que es domini de la nit al dia, es necessita constància i que t'agradi. A mi em va enganxar gairebé des del principi, se'm donava bé això de saltar i deixar anar les cames (amb més o menys gràcia).

És d'origen coreà, és olímpic des de Seul i té un gran nombre de practicants arreu del món (ara em fa mandra mirar la wikipedia) i per estrany que sembli els últims campions no són coreans. A Espanya gaudim d'uns bons competidors, ràpids, àgils i guanyadors.

Actualment tinc el cinturó marró i si tot va bé aquest estiu ja podré gaudir i "fardar" de ser cinturó negre! Avere si no em posen un examen massa dur....
Mentrestant, vaig entrenant un cop a la semana (la universitat no dóna per més) i a l'estiu fem una exhibició a Sant Julià de Vilatorta (any rere any).

Algun dia penjaré alguna foto meva practicant-lo o en plena exhibició amb la tensió al cos!!

Us deixo un video dels campionats del món de 2005 perquè us feu una idea de què és el taekwondo de competició ^^

El viaducte de Montabliz

2010-02-14T11:19:00.003+01:00

Feia temps que volia parlar d'un dels viaductes més espectaculars de la península, un pont característic, que ni serà el més bell, ni serà el més creatiu però que sens dubte no deixa a ningú indiferent.

Està situat a Cantabria en un dels trams de l'A-67 (carretera amb un nombre de viaductes i tunels espectacular), i destaca per ser un pont que bat rècords. Construit per l'empresa espanyola Ferrovial el viaducte ostenta el rècord d'altura en un pont a Espanya, 150 metres d'altura respecte el riu que salva. Això també fa que sigui el sisè més alt d'Europa.

720 metres de longitud, i una llum entre pilars de (155, 175, 110 i 126 metres).

La seva obra va costar 26 Meur, una xifra molt significativa i que es veu agreujada per l'orografia del terreny, i el fet que el pont sigui en corva. Té algo especial, poder és la seva majestuositat o el seu traç fi, aerodinàmic. Naturalment va tenir molts detractors en el procés, però es va tirar endavant aconseguint el mínim impacte possible, amb una llum entre pilars impressionant que permet no afectar a la fauna (roures, i arbres presents).

El seu procés de construcció va ser per volats successius, o el que és el mateix, un cop hi han construits els pilars, es van tirant des d'ells, les plaques i la estructura de la carretera fins a enllaçar-los. Sempre vigilant de no passar-se amb el pes i de no provocar un moment prou important com per fer-ho volcar tot. Un cop es van construir els pilars es va procedir a la construcció de l'estructura (grues) que permitirien anar tirant les plaques prefabricades.

També apuntar que el tram d'autovia de la A-67 és el més car de la història del país...per algo serà.

Us animo a buscar més sobre aquest projecte, perquè a mi em fa caure la baba.

Camí a la Eurolliga!

2010-02-12T11:47:00.003+01:00

I és que ahir el Regal Barça va donar una lliçó de com s'ha de mantenir a un gran rival a distància sense perdre els papers ni caure en el joc brut/trevat.

Gran partit el d'ahir contra l'actual campió (Panathinaikos) que no va tenir opció des del principi del matx, els homes de Xavi Pascual van sortir molt enxufats des del principi, amb el cap clar i pensant sempre en fred. Només així s'enten que al final del primer quart el Barça ja tenia 29 punts al seu marcador!

El resultat final va ser de 83 - 71, un resultat que hauria estat més abultat sinó hagués encallat el partit el panathinaikos cap al final. Una tècnica al millor entrenador d'Europa (Obradovic) va sentenciar les aspiracions de remontada pels grecs que ja no creien amb la seva victòria.

Per part del Barça, partidàs de Grimau i N'Dong, sobretot del primer que em va sorprendre gratament, doncs no estic acostumat a veure'l amb tanta energia i "garra". I sincerament tot i perdre la semana anterior contra el Partizan, jo no tinc cap dubte que aquest equip estarà a la final four de París per mèrtis propis, del seu entrenador i dels grans jugadors que tenim.

A més a més...sempre que guanyem i l'etern rival perd...un està més content no? Ahir el Madrid va encaixar la segona derrota consecutiva a l'eurolliga de mans del Montepaschi de Siena i es complica la vida.

Jack Aubrey i Maturin

2010-01-31T11:38:00.002+01:00

Jack Aubrey y Maturin, "Capitán de Navío" de Patrick O'brian.

Aquesta és la última novela que acabo de llegir d'aquesta sèrie d'aventures navals escrites per Patrick O'brian, escriptor anglès especialitzat en biografies i assaigs.

He de dir que no es tracta d'una novela única, sinó que són diferents noveles de la mateixa sèrie (Jack Aubrey i Maturin), fins a una vintena, que expliquen les aventures d'aquest valent capità (Jack) i el seu inseparable amic Maturin (cirurgià).

Aquesta és la segona novela que em llegeixo de la sèrie, on Jack i Maturin veuen com Espanya es posiciona en la guerra entre la França napoleònica i l'armada anglesa. Així doncs el seu context històric es traça quan Godoy "pacta" que Napoleó es faci càrrec d'Espanya mitjançant el seu germà.

El llibre relata com el capità Jack s'enamora, està carregat de deutes econòmics i com ha de lluitar per aconseguir que l'armada el deixi ser capità d'algun vaixell. Tot plegat amb l'ajuda del preuat Maturin, que en aquest llibre fa d'espia per l'imperi britànic (Maturin és català, i el llibre parla de tant en tant de la lluita catalana per la independència, a grans trets això si.).

No em ficaré a fer un sinopsi del llibre, qui vulgui que el llegeixi, però segur que us sona més la temàtica si us dic que d'aquesta sèrie naval en va sortir una pel·lícula anomenada "Master & Commander" amb Russell Crowe com a protagonista.

La gran manipulació

2010-01-27T14:21:00.003+01:00

Aquests dies sembla que la política i en general els mitjans de comunicació vulguin centrar l'atenció en la població d'Ascó i la seva proposta de cementiri nuclear. Algun dia donaré la meva opinió sobre aquest tema que com tot últimament s'està portant de forma nefasta.

Però avui no he obert la pàgina d'aquest bloc per parlar d'això, sinó per parlar d'economia. No soc un expert ni molt menys en aquests temes, però gràcies a una assignatura de la universitat en tinc una mínima idea. Tampoc fa falta ser un il·luminat per veure que aquest país està de potes enlaire.

L'altre dia al vespre, i després d'haver llegit algunes noticies més que rellevants i apocaliptiques per internet respecte al FMI, vaig mirar per curiositat a veure quin convidat portaven al programa "En Singular" que fan els dilluns al canal 33. Quina va ser la meva sorpresa al veure el nom de Ricard Verges, economista i arquitecte que treballa al ministeri d'habitatge (parlo de memòria ara).
Aquest senyor és molt conegut sobretot en la pàgina d'internet www.burbuja.info que parla sobre la bombolla immobiliaria d'aquest país, que abans que rebentés tot aquest assumpte ja ho vaticinava però com sempre ningú li va fer cas.

Aquest home ha estat callat, els mitjans de comunicació no han fet mai cas de tot el que diu/deia, alguna mà negra hi haurà que no vol que el Sr. Ricard parli. Però finalment ho va poder fer en el programa abans esmentat, durant 40 minuts i poc. Els adjunto el video del programa:

He d'advertir que l'home no té el do de la comunicació i que es pot arribar a fer pesat si no estàs massa al lloro. Però el que diu és molt important sentir-ho per fer-se una idea de tot el mangoneo que existeix. Des dels bancs, passant pels promotors especuladors i el govern manipulador. Xifres que fan realment por, xifres que costen fins i tot de creure.

Algunes de les coses que es comenten el video són:

- Espanya té actualment un deute de més de 400.000 MILIONS d'euros, dels quals 300.000 milions són de promotors immobiliaris.

- Els promotors ja han dit que aquesta xifra no la podràn pagar, i els bancs ja estàn que trinen perquè s'hauran de carregar aquest deute (algún o altre banc haurà de caure) (Això no falta ser un gran lletrat per saber-ho).

- Ningú sap com sortir d'aquí, ni el govern ni l'oposició ni ningú. Més de 2 milions d'habitatges per acabar, o acabats i deshabitats....

Si algú no es creu tot això després de veure el video, que busqui i remeni per la pàgina del FMI, i la pàgina burbuja.info

I sens dubte, jo no crec que haguem sortit de la crisi, jo crec que encara hem de tocar fons....només sentir el ministre Corbacho dir que no ens assustem però que aquest mes l'atur augmentarà en 100.000 persones més...(i això que s'amaguen xifres..)

:-) Recomano el video 100%

La 9, la més gran d'Europa (1)

2010-01-24T19:20:00.007+01:00

La línea 9, la línea de metro més llarga d'europa amb 47'8km de tunel, entrarà en funcionament en poc temps. És més, un petit tram de 6 estacions (Sta.Coloma), ja està en funcionament, i a la primavera d'aquest any s'hi afegirà el ramal conegut com L10.

Sens dubte és una gran obra d'enginyeria que ha comptat amb la col·laboració d'un entramat d'empreses del ramal de la obra civil molt i molt important.

La línea 9 presenta moltes moltes moltes innovacions i novetats que fins ara no gaudiem o no podiem "viure" en els altres recorreguts del metro de Barcelona. En faré una breu descripció i/o enumeració i en donaré el meu parè a continuació:

- Per començar és tota una innovació el fet de disposar de un bon numero de tuneladores per perforar la ciutat, tasca gens fàcil, tot i que segur que ens haurà costat una bona picossada.

- La línea 9 tindrà tres models d'estació:

La convencional, però aquest cop més espaioses en general i amb mampares de protecció perquè la gent no tingui la fabulosa idea de tirar-se o la mala fortuna de caure-hi.

La gran novetat seràn les estacions soterrades on l'accés es durà a terme per un pou. Hi hauràn una gran quantitat d'ascensors de gran capacitat per pujar i baixar la gent des de l'andana a peu de carrer. A l'estil d'algunes ciutats europees, com crec recordar d'alguna estació de Londres.
Sens dubte per mi aquesta és una gran solució a problemes com l'espai i el subsòl a foradar. A més a més la L9 va bastant més soterrada que les seves germanes, sobretot en alguns trams.

M'encanta aquesta solució, 30 de les 52 estacions seràn d'aquest estil.

L'últim tipus d'estació serà a l'aire lliure, com si els metros es tractessin de tramvies. Per la Zona Franca seràn d'aquest estil. No ho trobo malament, però suposo que els costos de manteniment seràn diferents de les altres i era una bona solució a l'entramat de lineas que hi ha per allà.

(continuarà...)

Presidència europea?

2010-01-20T16:47:00.003+01:00

Amb l'entrada del nou any espanya ha assumit la presidència de la unió europea per sis mesos. (Tot i que ja hi ha un president de "europa", perquè dos??).

És una cosa que em va alegrar al saber-ho, per fi espanya podria mostrar a la resta d'europa que té un governant lamentable, un home que fa molt temps que ha perdut el nord, el rumb i la dignitat. Avui sense anar més lluny en la sessió parlementaria del parlament europeu, alguns eurodiputats ja li han deixat anar algunes perles (més que ficar-li el ditet a l'ull crec que li han donat cops amb bats de beisbol al cap).

Algunes frases que s'han pogut sentir per l'eurocambra:

"Con palabras y retórica no se solucionan los problemas"

D'això aquest home en té molta, s'omple la boca de paraules...

"Venga aquí con humildad, aprenda. No pretenda a dar lecciones"

Quan es referia a com afrontar la sortida de la crisis...

"¿Sus recetas económicas para Europa serán las mismas que para España?"
"¿Cómo puede adoptar una nueva estrategia de empleo si no analiza la situación en España primero?"

Lamentable, que els eurodiputats estrangers facin la feina que l'oposició d'aquest país i els sindicats no fan. Tenim un 20% d'atur i aqui ningu ha mogut un dit, i els sindicats menys...estàn comprats? algu ho dubta?

Tot plegat espero que serveixi perquè almenys el nostre president s'adoni de que totes les mesures que ha anat prenent han estat tan improvisades com dolentes. El plan 2000E...quina forma d'endeutar l'estat de forma més alarmant amb obres no necessàries (el passeig del poble n'és un exemple clar).

És una vergonya. Com també ho és que l'oposició sigui patètica tant en estratègia com en propòsits (Algu ha sentit al senyor Rajoy donar algun consell de què fer amb l'economia? Jo no).
I la resta de partits, també són per ficar-se les mans al cap, no n'hi ha ni un que planti cara, que digui veritats, tothom callant pendent de guardar el seu cul a la cambra per les pròximes eleccions.

La meva "desafecció" (paraula que s'ha ficat de moda, jo en diria "estar fins els ous") cap als dirigents, la política i tota la gent que pul·lula per aquest món és cada cop més gran. Crec que també s'agreuja quan veig que les coses es fan malament però mai ningú dimiteix... (i per ficar un exemple, el president de la CEOE (Diaz Ferran), després d'enviar Air Comet a la basura, putejant a molta gent, encara té els nasos de presidir els empresaris...).

La foto: "Zapatero, cada cop més sol a europa...al final poder si que acabarà anant amb els seus amics Hugo Chavez i Evo Morales....llastimós"

Vic, la demagògia i l'oportunisme

2010-01-15T21:49:00.002+01:00

Dies agitats en la vida de Vic. Dies de moltes declaracions, d'anades i tornades. Dies de rebombori.

Anem per parts. Des del meu punt de vista, el què ha proposat el senyor Vila d'Abadal no és res fora de la legalitat, no és cap crim contra la humanitat i no ho veig descabellat.
M'explicaré, una ciutat com Vic, que té un 25% o més de la població immigrant, li és molt dificil prestar tots els ajuts necessàris per garantir un mínim de dignitat a tota aquesta població.

El problema, com tot, resideix en el diner. Si no hi ha prou diner, no es poden donar tants serveis al ciutadà, això és un fet. Per tant, veig aquest com un punt important en el desencadenant de l'aldarull que s'ha generat.
Un altre punt clau, seria la creixent confiança que els ciutadans de la ciutat estan posant en PxC del senyor Anglada, i és això, per sobre de tot el què ha provocat que la resta de partits del consistori hagin decidit intentar fer front a PxC amb un discurs semblant.

En definitiva demanar el que diu la llei en el padró ho trobo totalment lògic, però ja se sap, mai és al gust de tothom. En especial a molta gent de tarannà d'equerra (tant de partits espanyols com catalans), els quals estàn muntant un ciri d'una cosa que no ho hauria de ser.

I la culpa és precisament seva, no és de l'ajuntament de Vic que s'ha vist abocat a una situació que no podien contenir més, sinó als governs, a tota la gent que ja els hi està bé com estan les coses, que s'omplen la boca de multiculturalisme, de la bondat de la immigració, etc. Però també hi han coses dolentes i que sembla que mai es vulguin arreglar, sembla que existeixi una por a obrir un debat sobre la immigració i tancar d'una vegada per totes aquets recels (tan a favor com en contra). Perquè amb lleis que no són concretes (com ara), aquest país seguirà sent un país de pandereta.

En el títol parlava de demagògia, precisament la del govern espanyol, la del ministre corbacho que ara parla en contra de la proposta de Vic, i quan no estava en l'executiu tenia unes idees més aviat properes al PP en quant a immigració. Demagògia també d'algunes executives de partits catalans com ara ICV, en un altre intent de guanyar vots...o en aquests cas perdre'ls. Demagògia d'alguns sindicats, quan no són capaços ni de dur a terme la seva feina bé. (Algú dubta que si governés el PP ja hauriem fet 3 o 4 vagues generals? jo no).

Parlava d'oportunisme, perquè molta gent amb això de Vic intenterà fer-se sentir, guanyar terreny, i despertar "simpaties" com per exemple el senyor Anglada. Tot i que sincerament són els altres partits que li donen peu al oportunisme i a que pugui dir el seu discurs populista.

Finalment acabar aquest llarg i desordenat garbuix d'idees (el qual encara he de pair), dient que hi han oportunitats sempre. I ara és una bona oportunitat per debatre sobre el tema de l'immigració, conviure en pau és un deure, no una utopia.

Una posta de sol...

2009-08-09T23:52:00.002+02:00

S'acosta el cambrer, està cansat, treballar quan tothom està gaudint de les merescudes (o no) vacances d'estiu. Ho fa amb un pas cansat, amb la safata al braç i el drap blanc a la cintura. Mira la taula, som 5 cavernícoles parlant de tonteries, de vanalitats... "Què els hi poso?...."

Es fa un silenci, mentre cadascú comença a pensar què pot demanar un cavernicola comença pensar, ilusionat, que tot i estar enmig d'agost té moltes coses per fer, per viure...

Anar amb bici, passejar, sortir de festa, fer el manta per el sofà de casa...però sobretot relax, tranquilitat, això és el que vol realement. Fora l'estrés, prou llegir el diari i veure males notícies...STOP, vull un descans.

La gent demana, els cavernicoles tenen ganes de beure i d'explicar batelletes, arriba el torn....el cambrer impacient..."Perdoni...vostè què vol?"

A mi? Posi'm una posta de sol, amb gel i companyia.

;-)

Lonely ways

2009-02-15T10:40:00.002+01:00

Today, 15th , February

My conscience shout me that passed so much time without rise this fucking page. Finally, I'm doing it right now at 10.44am.

But I don't want to actualize with a simple text cuz' it's so boring, because of this today i write in english. Sorry, today I write in MY BAD english XD

What can I tell you? My life? no, it's no important.. my plans for near future? There aren't...XD

Barça wins every match, politics envolved in scandals, murderers (case Marta del Castillo recently), economic crisis...

All going like forever...

Welcome to the PANDERETA country XD... (El cas marta del castillo, algun dia en parlaré...perque hi ha un rerefons bastant important en quan a valors)

Preparant l'escalada...

2008-11-21T21:39:00.002+01:00

I és que malgrat que portem (porto), 2 mesos i escaig amb aquest primer any a Camins, tot just puc dir que ara és el moment de començar a preparar l'escalada per els parcials del gener. Serà llarg, serà dur i probablement no me n'ensurti en aquest intent, i és que per algo la majoria del personal se'n va amb un 0 a la butxaca.

Toca incrementar la rutina, no són suficients les 4 hores d'estudi + classes diàries, toca augmentar la eficiència, toca ser-hi a sobre.

És dur, i he de confesar que no és el primer cop que tinc una "crisi", però...no és la fi del món, m'hi he de deixar la vida en aquesta carrera, em poden tombar, però no derrotar.

^^ Que es prepari la UPC, perquè trigaré més o menys però aquesta puta merda me l'he de ventilar!

Tot i no comptar amb el suport del professorat, que ja deixen anar frases per classe freqüentment de l'estil "Os vamos a follar"...o la ja mitica resposta a les classes de física "si hay errores pues te jodes"

Aisshh....

Salut, i fins el gener!

Camins difícils...

2008-09-20T10:24:00.003+02:00

Bé, aquesta ha estat la primera setmana de curs universitari i no en podria treure un balanç més cabró...XD

De moment només han passat 5 dies i ja ho veig tot bastant negre, més que res per unes quantes dades que ens han dit, o hem descobert...:

- Per aprovar hem de dedicar 1700 hores d'estudi (paraules textuals dls profes)...
- Al tercer dia (segon de Algebra) la gent ja anava perduda...
- Fisica, Quimica, Mecanica, Algebra i Calcul... la cosa no pinta collonuda que diguem, i menys veient el temari!!!

Més o menys aquest seria el balanç de la primera setmana, molt de estudiar m'espera i moltes hores davant de l'ordinador o els apunts!!! En fi, es ben bé que m'he fotut en un infern XDD Però ja se sap, els professors diuen: S'hi voleu ser Eng. de camins, heu de suar la cansalada, si no esteu disposats a això ja podeu marxar i plegar.

Però tot i aquest "show", m'he proposat estudiar, ficar-me davant dels papers fins que els entengui, currar-m'ho, de moment sobretot a Algebra on la penya (m'hi incloc) té certes dificultats.

Apa, salut!!

:-(

Atzar i Destí...

2008-08-22T15:58:00.002+02:00

Dimecres, migdia del dia 20 del mes 8 del 2008, rara coincidencia (20/08/2008). Accident a l'aeroport de Barajas i més de 150 morts de balanç.

Aquests dies he estat reflexionant bastant sobre la gent que ha mort en aquest avió i la gent que s'ha salvat, ja sigui per arribar tard o per overbooking. És atzar? Bueno, podriem dir-ho així, creure en la sort o bé creure en el destí i pensar que senzillament no estava escrit que tu (si ets o eres passatger) morissis en aquell vol. El mateix em pregunto amb els pocs supervivents...on estava escrit que sobreviurien?

Crec que aquest és un tema molt morbós, on és fàcil atribuir els fets al destí o a l'atzar. Jo personalment no crec amb aquestes coses...les coses passen i punt, i sempre hi ha el factor humà entremig.

Una altre cosa és que l'ésser humà vulgui alliberar-se de certs pensaments o patiments mitjançant l'atzar o el destí. Per exemple, la persona que per 3 minuts no va pujar a l'avió ara es deu sentir el tiu més afortunat del món o deu estar en un estat de xoc, jo almenys ho estaria...

^^ Qui sap on serem d'aquí uns anys....és lo bonic del devenir....tralaraaaaa

;-) Novament escrit sense cap ni peus, si es que es troba a faltar el cole..XDDD

Narcisisme a la televisió

2008-08-07T11:24:00.003+02:00

No diré cap mentida si m'aventuro a dir que la televisió ens inculca uns valors de bellesa que rarament (per no dir mai) es corresponen amb la realitat...

El problema està en que molta gent es creu aquesta realitat irreal (visca les contradiccions!) i la seva conducta acaba derivant en seriosos problemes. L'estètica, tanta importància a una cosa que és passatgera! perquè el temps ho fica tot a lloc (normalment cap al terra XD, tot penja més...)

Curiós com a mínim que no surti el mateix Narcís a la televisió, posats a fer! Tant culte al cos i a les aparences!

Tot això vé arrel d'ahir a la fassina, mentre miravam Nip/Tuck, la serie americana de cirurgians plàstics, rics i foll***rs. :-) Els anuncis de productes estètics, el fet que només surtin dones estereotipades i tius molt cuadrats, tot això contribueix a enganyar-nos i a (segons qui) tenir autèntiques depressions de cavall...

Sentit comú!! El físic no fa la persona.

PD: Em sembla que les idees estan super desordenades i no he escrit gaire res coherent, sense arribar a cap conclusió...XDD Visca el dormir poc.

Interessos?

2008-07-30T10:43:00.002+02:00

Que molta gent es mou per interessos és lògic i ho tinc assumit, el que em costa més d'entendre és com governs, organitzacions internacionals i d'altres històries de l'estil també s'hi moguin...

Posem-nos en situació, l'escrit d'avui vé arràn de veure imatges un pèl cruentas per dailymotion (rollo youtube) que tractaven l'augment dels preus del gra (blat per exemple), arròs,etc. Al veure tot això he començat a desordenar les meves idees per tal de comprendre-ho...i tot per arribar a una conclusió més aviat trista.

Falta petroli? Fem biocombustibles, diem que contaminen menys (quedem de pro-verds), que són més asequibles (quedem pro-ciutadà) i que de pas ajudem a paísos com Brasil i similars a crear llocs de treball en plantacions.

Oh! quin greu que em sap! em volgut adoptar una mesura verda i anti-climàtica i de retruc em organitzat un augment BESTIAL del preu del blat i derivats amb la qual cosa el tercer món s'enfonsa encar més en la seva propia merda. Clap! Clap! Clap! Que fàcil és mentir a la gent i que fàcil és jugar amb la vida de les persones quan estàs en un govern eh?
L'augment dels preus del gra implica directament l'augment de les morts per desnutrició a l'Africa (per ficar un continent). I jo em pregunto... Ningú havia pensat en les conseqüències? O va preferir callar perquè li era més beneficiós?

Interessos amics, interessos que mouen el món. :-) I mentrestant nosaltres anem vivint a l'esquena de tot plegat, poder perquè no la volem veure (aquesta realitat) i sentir-nos desgraciats.

La situació al tercer món no s'acabarà amb ajudetes de ONG...tingue-ho present, mentre cap dels governs (G-8 per exemple) s'hi impliqui abocant diners de veritat, això no s'arreglarà. Agafem una ampolla de cava, treiem unes copes i brindem per lo bé que vivim indirectament a costa dels més pobres!

PD: Aclaració, amb l'última frase no estic defensant un sistema economic comunista ni semblants, perquè van resultar ser un fracàs on la gent es feia molt rica o molt pobre per interessos (la paraula màgica), Ni critico el capitalisme, perquè resulta que tot i els seus desavantatges l'ésser humà no ha creat encara res millor...o sigui que a xupar tots aquestes desgràcies..

Salut

Homenatge egoista

2008-07-16T09:36:00.002+02:00

Avui volia publicar un escrit sobre X tema que publicaré més tard, avui em vull donar un homenatge petit.

I és que per fi he arribat (ahir) a la majoria d'edat amb el que això comporta, poder conduir, poder anar a votar, pero també tindre que ser més responsable amb els meus actes si no vull acabar a la presó... Ara també puc entrar en locals que fins ara tenia prohibit hahaha XD

En definitiva que esperem que a partir d'ara les coses siguin millors que fins ara...tot i que el primer dia sent adult l'he trobat igual que sent adolescent...Deu ser que encara soc un eixelebrat i no ficaré seny fins els 25!!

Salut!

La il·lusió? Perduda entre vents

2008-07-07T20:08:00.006+02:00

Vents d'odi o d'ambició, vents malèvols; vents, en definitiva, d'afany. I és que avui pretenc fer una crítica a la situació del nostre poble a títol personal, que a molta gent pot agradar o a molta gent els pot fer vomitar i treure bilis. Avere si no m'entrabanco i aconsegueixo fer alguna cosa coherent amb afany constructiu, i no destructiu (cosa difícil).

Primer de tot, comentar que no seré partidista ni amb uns ni amb els altres, perquè si em fico en aquesta galleda segurament en sortiré malparat.
El títol d'aquesta entrada del blog descriu bastant la meva observació o sensació actual del poble, on és la il·lusió? on són les ganes de construir un lloc/fòrum comú on TOTHOM vulgui col·laborar pel bé comú del poble?

Des del meu punt de vista enlloc...i m'explicaré: Fa anys, això no vé d'ara, que en aquest poble primen més les tafaneries o les ganes de "fotre" al veí que el bé comú, portem anys estancats en picabaralles per part dels dos "bàndols" (que entren al joc) i la moralitat em diu que això no pot ser bo de cap manera. De fet, només hem de veure com estan les coses, o COM i QUANT ha avançat el poble...

Llavors hi ha qui dirà que s'ha perdut la fe als polítics... no m'estranya, quan en un ajuntament en vés de treballar pel poble es dedica a discutir temes inoportuns o penosos...res no pot anar com ha d'anar.

I no estic ficant el dit a l'ull a la gent que treballa a l'ajuntament, que vull pensar que s'ho deu treballar com pot per tirar endavant al poble, estic parlant de la gent que està afiliada als partits, la gent que ha de plantejar les idees o recollir-les (en comptes d'entrar al joc que es vol jugar des dels dos bàndols).

Crec que la majoria d'habitants ja estem una mica farts de que si "La mala gestió econòmica de l'última legislatura" o "l'aigua en surt per les orelles" o "el camp de gespa" o "el casal del jovent". Prou de discusions, prou de vendre la moto a la gent...

Ara és hora de començar a treballar d'una vegada pel bé comú, recollint propostes d'uns i altres i estudiar-les, currar-se-les, deixar les disputes personals (que existeixen...)...etc. El poble ha de créixer, el poble ha de tenir recursos laborals, econòmics i socials. S'ha de tenir un equilibri, no es pot deixar estar el que ara ja està fet (parlo d'edificis o de serveis), si una cosa funciona...collons potenciem-la!

Si algú em fes cas, o es llegis la crítica ja tinc molt de guanyat, encara que després m'endugui alguna mossegada, perquè he de reconeixer que parlo de lo que veig pel carrer, de lo que sento per els llocs, i no parlo de primera mà ni tinc del tot clar com funciona un ajuntament. Ja sé que els tràmits per aconseguir subvencions i aquestes coses són xungues, però cony...ja que les demanem que sigui amb coses coherents i treballades en conjunt...no en benefici propi (i això va pels dos grups, que de "trapis" sempre n'hi han hagut a prats).

I fins aquí, lo que m'ha passat pel cap aquests 10 minuts, ara vaig a fer un mós abans d'anar a veure el torneig d'estiu ^^. Apa, salut i força al canut que diuen!

PD: Menys Odis i més amor

Daus del destí

2008-06-29T19:33:00.002+02:00

S'han acabat les festes del poble i ha començat l'estiu. I amb l'estiu ha començat una nova època, la meva època universitaria. Després d'elegir la carrera toca buscar pis, trobar noves amistats i en general...currar.

No ficarem mala cara al nou panorama, però és que...val més mal conegut que per conèixer. De totes maneres, esperem que sigui millor que l'anterior (ja hi ha temps de tornar enrere). I vet aquí el títol d'aquesta vegada, "daus del destí", i si, ara no he fet res més que fer la primera tirada d'aquests daus que qui sap quin destí em portaràn.

Brindem per les tirades que ens queden encara!

:-) Escrit curt avui, aviat tocarà una crítica social.

Qui som? On anem? D'on venim?

2008-06-14T14:48:00.003+02:00

Aquesta passada setmana vaig acabar la "malvada" selectivitat, i ahir divendres vam anar-ho a celebrar amb els companys a les Carpes Vig. Fins aquí tot bé. Però amb l'arribada de les vacances i del temps lliure, m'ha faltat temps per començar a pensar, a pensar i a llegir.

Porto uns dies ja, mirant pàgines de divulgació científica i astronòmica i inevitablement m'ha portat a fer-me les preguntes del títol.

Qui som? si vale, humans, animals, mamífers, però realment d'On venim? quin és el nostre origen? segurament és una pregunta sense resposta i que si sapiguessim la resposta no podríem assimilar. I la pregunta més intrigant encara, On anem?

Perque reconec que és frustrant plantejar-se totes aquestes preguntes i acabar dient, quin sentit té l'existència i quina funció tenim nosaltres aquí. Vull pensar que en tenim, que no som fruit d'un accident.

^^ D'altra banda...que petits som...som una minucia en l'univers, un univers immens amb fenòmens que són encara difícilment explicables (forats de cuc, grans supernoves, xocs entre galàxies, planetes similars a la terra i un llarg etc.).

Us deixo uns videos que m'han captivat, el primer compara la grandària de la Terra amb la de diferens astres i estrelles fins a arribar estrelles de masses superiors a 1600 vegades el sol, i que quan morin suposaràn un important forat negre. El segon video viatja des de la plaça de San Marc fins a 10^15 anys llum. Fascinants

1r video: http://www.youtube.com/watch?v=7J82yKdF5Mw

2n video: http://www.youtube.com/watch?v=b8zrlOGKI2E

De debò queda gent així al món?

2008-06-01T14:44:00.003+02:00

Avui, no toca un escrit propi, ni cap menjada de coco, senzillament deixaré un llarg escrit que crec que s'hauria de llegir. És sobre Iñaki Ochoa, l'escalador que va morir fa pocs dies a l'Himalaia escalant. Lloable el comportament de la resta d'escaladors. I és aquí on em faig la pregunta del títol...perquè veient el telenoticies no m'ho sembla.

Disfruteu-lo

Un himalayista asume que la autonomía en altura es su único nexo de unión con la vida. Ser autónomo para tomar decisiones, para superar los retos técnicos, para acertar con la estrategia, para retirarse por sus propios medios sin comprometer a nadie. Si todo va bien, uno sufrirá escalando una montaña de 8.000 metros; después peleará para bajar y contarlo. Pero si algo altera el guión, si algún factor inesperado convierte al escalador autosuficiente en sujeto dependiente, su vida valdrá bien poco. O lo que otros estén dispuestos a arriesgar para socorrerle. En la frontera de los 8.000, donde los helicópteros no vuelan y el hecho de pensar con serenidad es un triunfo, ninguna vida vale más que la propia. No existe el derecho legítimo de pedir ayuda. Es un pacto no escrito: primero, mi vida; después, ya se verá.

Luego están los hombres y las circunstancias.

Catorce alpinistas de diferentes culturas, nacionalidades y posibilidades se unieron en el Annapurna (cima de 8.091 metros en el Himalaya) entre el lunes 19 y el domingo 23 de mayo para realizar el rescate imposible de Iñaki Ochoa de Olza. Para hacerlo, todos prescindieron al unísono de cualquier análisis frío y pragmático, de su experiencia, de su saber, de la razón. Todos tiraron de corazón. Un alpinista no tiene por qué ser una persona valiente. La valentía no se mide en términos relativos. No tiene más arrestos el que se lanza montaña arriba que el que conduce a sus hijos, trajeado, a la escuela. Pero, aun sabiendo todo esto, lo que sucedió esos días en el Annapurna, la mezcla de voluntades desprendidas de todo ego, prudencia o egoísmo, merece un calificativo... difícil de cazar. Jorge Nagore, uno de los íntimos de Iñaki, dijo a este diario que lo vivido se correspondía con "la grandeza absoluta". ¿Existe otra forma de expresarlo?
"Camino de la cima nos encontramos con un paso técnico. Era corto, pero no teníamos cuerda fija. Empecé a buscar una alternativa mientras Iñaki y Bolotov buscaban la manera de pasar. Pero enseguida, Iñaki me dijo que tenía mucho frío y que prefería darse la vuelta. Me fui con él. No hacía tanto frío: sus guantes eran más gruesos que los míos y yo no sentía frío, así que imaginé que Iñaki estaba pagando el esfuerzo. Decidimos montar la tienda en la arista, y después de hablar por teléfono empezó a decir incoherencias", recuerda Horia Colibasanu, de 31 años, dentista de Timisoara (Rumania). Su voz, al otro lado del teléfono, suena infinitamente cansada, como la un niño que ha pasado por un enorme trance.
Los íntimos de Iñaki que organizaron su rescate desde Pamplona también emplearon el corazón y todos los medios a su alcance. Su maniobra habría sido impensable hace apenas una década, cuando no existían los teléfonos móviles vía satélite y uno viajaba al Himalaya como si de un desplazamiento a la Luna se tratase. Sin esta tecnología, Iñaki habría fallecido bien pronto. Sin la presencia del rumano Horia Colibasanu no habría superado la primera noche.

"Lo más terrible, lo más difícil de asumir fue ver cómo Iñaki, en cuestión de segundos, se desplomaba en el interior de la tienda, incapaz de hablarme, inconsciente. Fue en ese momento, y no después, cuando sentí el tremendo dolor de lo que ocurriría tarde o temprano", recuerda Horia Colibasanu. Iñaki y Horia se conocieron en las faldas del K-2 (8.611 metros) en 2004, unidos por la casualidad: compartían gastos junto a otros escaladores. Escalaron juntos el impresionante K-2 y repitieron viajes, unidos por una amistad espontánea. "Decido esperar a mi nuevo amigo rumano, Horia Colibasanu, que se ha convertido por azar en mi compañero de escalada. Es un chico sensible y muy inteligente, y se convierte en el primero de su país en pisar la cumbre. Se le ha caído su piolet durante la noche, y al final sube con uno prestado. Cuando llega arriba parece despistado por un momento, no tiene experiencia en montañas de 8.000 metros, pero está de verdad feliz y exultante", escribiría Iñaki días después.

Horia busca estos días la manera de volar desde Katmandú, capital de Nepal, hasta Pamplona. Se lo ha pedido la madre de Iñaki, que desea abrazarle. El hombre camina a duras penas desde su hotel hasta la agencia de viajes, consumido hasta los huesos, dejando atrás las secuelas de un edema pulmonar. "Creo que de no ser por Ueli Steck, yo también habría muerto", asegura Horia.

El suizo Steck es la segunda gran pieza del puzzle ensamblado para rescatar a Iñaki. Dos años antes de conocerse en el campo base del Annapurna, Iñaki ya conocía a Steck, uno de los alpinistas más brillantes del momento, un tipo capaz de escalar los 1.800 metros de la cara norte del Eiger en solitario y en un tiempo de 2 horas y 47 minutos, cuando lo habitual es invertir dos días en la empresa. Iñaki pasó una temporada de su vida residiendo en Suiza, entrenándose en el mismo rocódromo que frecuenta Ueli Steck, pero nunca se atrevió a presentarse. Le admiraba demasiado. Por eso, cuando el jueves 22 de mayo Ueli Steck irrumpió en su tienda, a 7.400 metros, sonrió, reconociéndole de inmediato. Saludaba a uno de sus héroes. La última persona que vería. Iñaki nunca llegaría a encontrarse con la tercera pieza clave del rescate, el kazajo Dennis Urubko. En la historia del himalayismo están, en un nivel superior, los escaladores de la extinta Unión Soviética. Iñaki los idolatraba: "Comen mejor durante las expediciones que en su casa y llevan un material que no usaríamos ni en el Pirineo", ilustraba el navarro. En 2003, Urubko e Iñaki se conocieron en el Nanga Parbat (8.125 metros). El kazajo cumplió con varios días de aproximación a la montaña vistiendo unas zapatillas deportivas dos números pequeñas. Se marcharía con ellas puestas y con la cumbre, como Iñaki. Urubko, de la sección deportiva del ejército de su país, cobra 50 dólares mensuales. El proceso de selección para integrar dicho equipo es una salvajada. Sueltan a los candidatos a los pies de una montaña del Pamir, de 7.000 metros, y los primeros en llegar pasan el corte. Después les ponen a pedalear en cámaras hipobáricas simulando alturas vecinas a los 9.000 metros..., hasta que se desmayan del esfuerzo. Decir que son tipos duros es decir bien poco.
Urubko es el heredero del estilo de Anatoli Boukreev, el alpinista que más admiraba Iñaki Ochoa, una fuerza de la naturaleza que pereció en la misma vertiente sur del Annapurna, víctima de un alud, en 1997. Había escalado 21 ochomiles en apenas ocho años. Pocos días antes de atacar la cima del Annapurna, Iñaki lloró emocionado frente a la placa que recuerda a Boukreev bien cerca del campo base, un pequeño memorial budista con una inscripción: "Las montañas no son estadios donde satisfacer nuestra ambición deportiva, sino catedrales donde practicar nuestra religión". Irónicamente, una placa, colocada junto a la de Anatoli, honrará también la memoria de Iñaki.

Sin duda, no podría haberse imaginado mejor rescate, ayuda más cualificada. Un sencillo mensaje en el teléfono vía satélite de Steck, describiendo la situación, le bastó a éste para salir montaña arriba..., al anochecer, junto a Simon Anthamatten.

"Fueron horas complicadas", retoma Horia Colibasanu: "A través de la radio tuve que guiar a Ueli y Simon para que encontrasen el complicado camino en el glaciar, al principio de la vía. Era de noche: imagina lo que tuvieron que arriesgar para no caer en alguna grieta", enfatiza el rumano. "La verdad", reconoce Ueli Steck, "es que sólo había una cosa que pensar, así que no nos costó decidirnos". Para ganar tiempo, Ueli y Simon cargaron con el mínimo peso posible, lanzándose en una ruta que no conocían y en la que Iñaki y sus compañeros habían invertido semanas de trabajo.

El calvario de Horia duró cuatro días. Con toda la información en su poder, debería haber renunciado a todo lo que no fuese salvar su vida. Pese a ello, se quedó junto a Iñaki, uniéndose a su destino, incapaz de desprenderse de la persona que amenazaba su vida. Si no cedió fue sencillamente porque, para una persona de sus principios, quedarse era más sencillo que huir. De haberse retirado, ni el convencimiento racional de que Iñaki era un muerto en vida le habría servido de consuelo. La culpa le hubiera corroído injustamente durante años, y eso es algo a lo que no quiso enfrentarse. "Durante esos cuatro días apenas dormí, obsesionado con hidratar a Iñaki. Tenía cartuchos de gas de sobra para fundir nieve y preparar sopa e infusiones, pero la comida se acabó enseguida. Los dos últimos días no comí absolutamente nada. Cada vez que despertaba, después de cinco minutos, una o dos horas de sueño, era como regresar a una pesadilla donde recordaba nuestra penosa situación. Mi obsesión era que bebiese, aguantar. No podía dejarle allí", explica Horia.

Durante las interminables horas que Horia permaneció al lado de Iñaki, el primer día, el lunes, resultó el más doloroso. Pura impotencia, desesperación. Al comprobar la gravedad de la lesión cerebral de Iñaki, el rumano llamó a España y a su país buscando consejo médico, implorando ayuda, agotando las baterías de ambos teléfonos en el intento. Después se limitó a esperar concentrándose en una misma rutina: sacar el brazo fuera de la tienda, recoger nieve en una bolsa de plástico, colocarla sobre una cazuela de aluminio, encender el infiernillo y esperar a que se convirtiese en agua. Con la bebida preparada, esperaba a que Iñaki saliese de su estado de inconsciencia y le suplicaba que bebiese. "Era lo único que podía hacer", se desespera Horia. También respondía a las preguntas de Iñaki en inglés: ¿cuándo vienen mis amigos?, ¿dónde están?, ¿el helicóptero? "Yo siempre le respondía más o menos lo mismo: le decía la verdad, que muy pronto llegarían alpinistas, pero que el helicóptero no nos sacaría de allí. Entonces volvía a dormirse".

La obsesión de Steck era suministrar la medicación a Iñaki. A esta idea se aferró el suizo para someterse a un castigo físico inimaginable. Cuando alcanzó, el miércoles, el campo 3 (6.900 metros), lo hizo a costa de reventar a su amigo Simon Anthamatten y de esquivar notables riesgos de aludes. En mal estado, Anthamatten decidió cubrir las espaldas de Ueli desde el campo 3. En su camino hacia la tienda de Iñaki, Ueli se encontró con una figura tambaleante, estática. Era Horia. "Le pedí que no bajase, pero no quiso", dice. "Cuando supe que Ueli se acercaba a nuestra tienda, salí para abrirle la huella. Había nevado recientemente y le facilitaría mucho el acceso si abría yo mismo un camino en la nieve fresca. Además, ya no tenía otra opción que descender: Ueli no tenía medicinas más que para una persona, y las necesitábamos los dos en abundancia. Yo necesitaba la dexametasona, pero Iñaki la precisaba aún más. Ueli me pidió que no bajase al verme tan débil, pero me dio una chocolatina y un poco de dexametasona, y me recuperé lo suficiente como para atraverme con el descenso. Le dije que guardase el resto de medicinas para Iñaki. De hecho, Ueli me salvó probablemente la vida, porque estaba al límite, con principio de edema pulmonar y habiendo comido poquísimo los últimos cinco días", enfatiza Horia. "Sí, creo que Horia habría muerto de haber pasado más tiempo allá arriba", concede Ueli, quien reconoce no tener "ni idea" de cómo hubieran podido descender a Iñaki en su estado. Resulta loable que sólo se lo plantease a posteriori.

A la mañana siguiente, viernes 23 de mayo, la respiración de Iñaki era un siseo, propio de un edema pulmonar. Ueli comunicó el desenlace fatal por radio; Dennis Urubko, a escasas horas del campo 4, se sentó sobre la nieve, asqueado. "Lo siento, llegamos tarde. Hice todo lo posible. ¿Cómo está la familia? Yo estoy absolutamente destrozado, física y anímicamente. No sé decir más...", se atasca Urubko, todavía en Katmandú.
En Pamplona, Pablo, uno de los tres hermanos de Iñaki, fue el primero en conocer la noticia. Estaba en el Diario de Navarra, centro de coordinación del rescate. Sin soltar el teléfono garabateó en una hoja las siglas RCP (reanimación cardiopulmonar) y, al poco, dibujó una cruz. Todos entendieron que el rescate soñado de Iñaki había chocado, definitivamente, con la realidad. La esperanza, tan irracional como bella, fue la única luz en el camino de Iñaki a ninguna parte.

Desig i realitat

2008-05-25T21:32:00.002+02:00

Camino lenament,
espero la nit
per poder escapar
d'aquest destí!

Mirades enrere
trobant les nostres carns
culpable de ser
responsable
d'un engany!

[Chorus]

No, no, no vaig ser jo qui començà
a imaginar.
Una vida de somni
color carmí.

No, no, no vas ser tu el nuvol
blanquivol.
Trobaràs els últims sospirs
d'uns enamorats.

[Chorus end]

Desperto sobtadament,
intento no pensar
en el lament
del que no va resultar!

I estic desitjant
que acabi aquesta nit.
No sentir més neguit
recordant!

[Chorus]

No, no, no vaig ser jo qui començà
a imaginar.
Una vida de somni
color carmí.

No, no, no vas ser tu el nuvol
blanquivol.
Trobaràs els últims sospirs
d'uns enamorats.

[Chorus end]

La fi d'un malson
sense son
Un desamor
amb el cor...

...i un espectacle blanc i negre en el record.

FI

Cisma d'occident

2008-05-23T15:36:00.003+02:00

Primer missatge del blog

Bé, intentaré aclarir què em porta a la creació d'aquest blog, què significa el títol i què és "Cisma d'occident".

Ahir, concretament, vaig sentir per primer cop com es deriva de la felicitat relativa a la falsa felicitat. És increïble la simplicitat amb què es poden succeir les nostres emocions i les nostres futures intencions. I estic parlant d'una ruptura entres dues persones, que aparentment estaven bé però que en realitat es trobaven a l'eslavó més alt d'un castell de naipes.

Què? o Per què? podrien passar per preguntes normals quan estem parlant de separacions, però que necessiten trobar una resposta. No és el meu cas, no hi ha resposta i menys, una resposta coherent. D'aquí deriva el títol del primer missatge: "Cisma d'occident", perquè tal com va passar amb l'imperi romà, s'ha esfondrat amb l'entrada de la hipocresia barbàrica... de qui fingeix.

És trist començar un Blog per raons sentimentals (d'altra banda, el fotolog no m'anava gens bé), però és bonic obrir una porta de sensacions i reflexions al món, i és que aquest blog serà bàsicament de pura i dura reflexió sobre tota mena d'aconteixements o de sensacions.

El títol d'aquest Blog "L'estel d'argent d'un firmament escapçat...", és totalment inventat, fruit, poder, del què sento en aquest moment, perquè tot i que la "vitta" funciona a les mils meravelles em trobo atrapat en un món ple de mentida i falsedat. Parlo de tota aquella gent que no vetlla per les amistats o per quelcom més, naturalment als amics me'ls estimo molt.

Ho deixarem aquí...per avui.

Salut i Bona patum!