dijous, 14 d’abril de 2011

Tot el camp és un clam...i Catalunya?


Una vintena de dies i quatre clàssics Madrid - Barça per davant. Sembla que el que va passar ara fa un parell d'anys, si amics, el famós triplet, torna a estar a l'abast de la mà. Aquesta vegada però, amb l'etern rival, amb el club que més odis i passions aixeca per tot l'estat (sinonímia del què deu despertar el Barcelona).

Mentre tothom sembla perdre el cul per aquesta successió d'esdeveniments jo em faig la pregunta...tot el camp és un clam?
És obvi que a Can Barça si, tot i alguna que altre sortida de tó del president Rossell. Però.. i a Catalunya?


I aquesta reflexió que em diposo a vomitar, que no és el primer ni últim cop que es dóna, vé donada arrel d'un enllaç que m'ha passat un amic per facebook. L'enllaç (clicar aquí).

El document d'audio és revelador, però no una novetat per un poble que està acostumat, com diu Basté, a empassar... És Catalunya un clam? mentre uns decideixen fer una hippi-acampada al parc de la Ciutadella, d'altres es dediquen a omplir-se la boca de moviments i proposicions que de moment, només són per fer bonic.

Crec que comença a ser hora que els habitants del parlament es decideixin a fer pinya i a defensar uns interessos comuns. És molt fàcil escampar als quatre vents lo independentista que ets, lo molt que t'agrada la idea d'un concert econòmic o que a Madrid són molt dolents, però...i si ens decidim a ser un clam vers un mateix objectiu?

Com explaia Basté, perquè he de seguir sent un cornut i pagar el beure? Potser prou no? La societat civil catalana començar a estar farta de tant "paripé" i tanta foto per tot arreu. Plantem-nos, diguem prou, s'ha acabat.

No sé si és una sensació pròpia, però al carrer es respira un aire viciat...viciat de amargor, de ressentiments i de paciència al seu punt límit. Pel què fa a jo mateix, estic fart de ser el gripau que quan s'enfada i s'infla l'únic que pot fer és desinflar-se...

Que el camp sigui un clam, però si us plau, que aquest camp sigui, sobretot, Catalunya...


---------------------------------------------------------


M'està sorprenent cada vegada més el món radiofònic, després d'aficionar-me al programa La Competència de RAC1, he trobat afició a no utilitzar la ràdio com un pur tocadiscs.

1 comentari:

  1. Hola. No he pogut escoltar l’àudio perquè l’enllaç no m’ha funcionat correctament però em puc fer una idea gràcies al que has explicat posteriorment al teu post. Això que planteges és el mateix que jo i un munt de persones més ens preguntem sovint. Fins quan aguantarem? Fins a on estem disposats a que ens retallin els drets bàsics que, a hores d’ara, ja atempten contra la dignitat del propi individu? Tots ens exclamem, tots diem que s’ha de fer alguna cosa, enlairar un crit de protesta que se senti als quatre vents, però a l’hora de la veritat no fem res. Estem immersos i ofegats en la galleda de la passivitat absoluta. No hauria de ser així i no sé quin mecanisme s’hauria de manipular perquè actués de resort i ens impulsés a tots a dir “prou”.
    Amb el teu post ja has fent un pas.

    ResponSuprimeix